Terry Richardson: l'últim pària

La fotografia de Terry Richardson té alguna cosa de passeig funambulista pel tall de la navalla, una mirada crua, provocadora i gairebé sempre sexualment explícita. El maquillatge hi escasseja i també els filtres o la sobreproducció que sol vestir l’estètica del glamur, el pastós concepte que inunda revistes i anuncis de televisió. Les seves imatges suggereixen nit, entremaliadures i excessos. Són descarnades com una mala ressaca. Obscenes com una versió per a tots els públics d’un concert de G.G. Allin. I, a vegades, denigrantment sexistes. Evoquen transgressió i incorrecció política, el motiu segurament pel qual Richardson es va convertir en un dels fotògrafs fetitxe de la indústria de la moda, les estrelles del cine i de la música. Un estatus que se n’està anant ara ràpidament en orris.

‘Omertà’ corporativista

Possiblement no hauria passat res –o potser, sí– si no hagués generat tant enrenou el cas de Harvey Weinstein, el divinitzat productor de Hollywood al qual nombroses dones han acusat d’abusos sexuals i violació. L’omertà corporativista s’ha trencat, almenys temporalment, i el #MeToo (Jo també) ha irromput a les xarxes socials com una catarsi col·lectiva de moltes que fins ara no es van atrevir a parlar de les seves experiències denigrants o directament criminals de què han sigut objecte. En el cas de Richardson han sigut els seus clients els que han fet el pas davant el rum-rum que des de fa anys el persegueix i el nou clima de suposada tolerància zero que s’ha imposat davant de certs comportaments.

Condé Nast International, l’editora de Vogue, Vanity Fair, GQ o Glamour va ser la primera a airejar que deixava de treballar amb el novaiorquès de 52 anys. «L’assetjament sexual en qualsevol de les seves formes és inacceptable i no serà tolerat», va dir la seva subsidiària americana. A la plantada s’hi han sumat la històrica Harper’s Baazar, un dels millors clients de Richardson, o el Wall Street Journal, que al setembre va publicar un dels seus últims treballs a la revista W. Marques com Bulgari, Valentino o Diesel han fet el mateix amb qui era fins ara un dels talents amb més caixet de la indústria, amb uns honoraris que rondarien els 160.000 dòlars al dia, segons s’ha publicat. 

Richardson no ha ocultat mai les seves pulsions. Durant anys ha cultivat amb orgull una reputació de llibertí indomable, o de pervertit insaciable si es prefereix, sense importar-li aparentment que el descrivissin com «el secret més vergonyós de la moda» (The Guardian) o «el notori porc fotògraf de moda» (The Village Voice). El sexe era part del seu art. En les seves campanyes de moda va retratar models obertes de cames, simulant fel·lacions amb plàtans i mamelles de vaca o orinant sobre la neu. Ell mateix els demanava que li diguessin  oncle Terry, i era de domini públic que es despullava sovint al fotografiar-les. Un dels seus treballs més extrems, Kibosh, és un llibre de més de 300 pàgines explícites que es pot llegir com un monument al seu penis. «És el treball de la meva vida», va arribar a afirmar. 

Davant la premsa, no dissimulava. Deia el que altres practicaven o coneixien, però callaven. «No es tracta d’a qui coneixes, sinó a qui li mames. Per alguna cosa tinc un forat als meus texans», va dir en una entrevista. O «jo era un noi tímid i ara soc aquest home poderós i empalmat que domina totes aquestes noies».

Obama no va tenir dificultats a posar-se davant la seva càmera. Ni Beyoncé, ni Lady Gaga, ni Leonardo di Caprio, Lena Dunham o Jessica Alba. Miley Cyrus es va despullar per a ell en un dels seus vídeos i es va retratar davant la seva càmera llepant gelats. 

Richardson sempre ha negat que hagi comès comportaments il·lícits, i aquesta setmana ho ha tornat a fer. «Terry és un artista conegut pel seu treball sexualment explícit», va dir el seu publicista. Totes les seves models, va afegir, «hi han participat de manera consentida», va dir el seu publicista. 

Models indignades

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

De moment, és la seva paraula contra la d’algunes models que van sortir escaldades de les seves sessions fotogràfiques. Noms com la danesa Rie Rasmussen, que el 2010 el va acusar de «manipular» noies com ella perquè es despullin i «fer-los fotografies de les quals després s’avergonyeixen». Així es va sentir la supermodel Coco Rocha en un treball per a l’edició francesa de Vogue, en què va posar escopint llet en una posició poc digna. «Vaig posar per a ell, però no em vaig sentir còmoda i no ho tornaré a fer», va dir aquell mateix any. El 2014 van tornar a aparèixer noves al·legacions. Anna del Gaizo el va acusar d’haver-la assaltat sexualment al pressionar-la perquè es tingués sexe amb ell durant una sessió de fotos a casa seva. «De sobte, vaig sentir una polla pressionant-se a la cara», va escriure a la revista Jezebel. «Me la va posar als llavis. Clarament volia una mamada i volia documentar-ho amb la càmera. Altres com Emma Appleton el van acusar d’haver-li demanat sexe a canvi de garantir-li que les seves fotos sortirien a Vogue. 

Richardson insisteix que està sent víctima d’una «emotiva caça de bruixes», però la indústria ja l’ha jutjat. Com Weinstein, s’està convertint en un pària.