Auge del cine documental

Fa 20 anys arribaven a les sales comercials pel·lícules internacionals com Tothom diu ‘I love you’, 'L. A. confidential', 'Carretera perduda', 'El món perdut', 'Funny games', 'Jackie Brown' i 'Homes de negre'. Pel que fa al cine espanyol, Pedro Almodóvar n’oferia una de freda ('Todo sobre mi madre') i una altra de calenta ('Carne trémula'), i emergia amb força el nom d’Alejandro Amenábar ('Abre los ojos').

Mentrestant, ¿què es coïa en el cinema produït a Catalunya, parlat en català o en castellà? Dues coses destaquen quan mirem enrere i contemplem aquests dos decennis, realment fructífers per a una cinematografia que sortia de la seva abstracció, de la seva política cultural una mica erràtica (en què es privilegiava l’idioma català per a les subvencions encara que, posem per cas, els personatges d’una pel·lícula fossin castellanoparlants perquè procedien d’un barri d’immigrants) i dels seus complexos davant el cinema que es produïa a Madrid o a Euskadi.

Dos aspectes destaquen especialment. El primer és la sana inclinació pel documental i, sobretot, per abolir els límits del gènere, barrejar-lo amb la ficció i crear unes senyes d’identitat pròpies que no han sigut reproduïdes en cap altra cinematografia. El nou documental de creació català, sorgit en bona part del Màster en Documental de Creació ideat a la Universitat Pompeu Fabra per Jordi Balló, tindria en el recuperat Joaquim Jordà, capitost del vessant més insurgent de l’Escola de Barcelona, el seu guia inqüestionable amb títols com 'Mones com la Becky' (1999) i 'De nens' (2003).

Lacuesta i Recha

En l’estela d’un cine documental més clàssic o més renovador apareixerien Isaki Lacuesta –que el 2006 va dinamitar les convencions del documental ortodox amb 'La leyenda del tiempo', una de les pel·lícules catalanes més belles d’aquestes dues dècades–; Marc Recha –que fondria naturalisme, ficció, recreació i primera persona en títols com 'Pau i el seu germà' (2001) i 'Dies d’agost' (2008), fins a arribar a la plenitud minimalista amb 'Un dia perfecte per volar' (2015)–; Jesús Garay –amb la seva reconstrucció documental de la Barcelona bombardejada durant la guerra civil a 'Mirant al cel' (2007)–, o més recentment, Neus Ballús amb l’exemplar 'La plaga' (2013), i Jordi Morató, amb 'Sobre la marxa' (2013).

Però sens dubte hi ha una pel·lícula fonamental per entendre l’auge del cine documental en la primera dècada d’aquest segle, i no només en l’àmbit català. Aquest film és 'En construcción' (2001), de José Luis Guerin, un inesperat (per als que esperen sempre el mateix) èxit comercial ratificat a més per la crítica i diversos premis. Amb la seva mirada sobre el canvi del Raval barceloní, Guerin, cineasta bàsic en l’auge del documental de creació ('Innisfree', 'Tren de sombras', 'En la ciudad de Silvia', 'Guest'), ens va ensenyar que la no-ficció ja no tenia complexos de cap mena. 

A rebuf d’aquesta idea apareixeria el provocador Albert Serra, capaç de fer el cine més radicalitzat i protagonitzar una emissió de l’espai televisiu El convidat; va fer miques totes dues coses, el documental i la ficció, amb 'Honor de cavalleria' (2006) i 'El cant dels ocells' (2008).

Altres aspectes a destacar són, naturalment, la força d’un cine fantàstic i de terror amb diverses obres seminals: 'Els sense nom' (1999), de Jaume Balagueró; 'L’orfenat' (2007) –el director del qual, J. A. Bayona, s’ha convertit en un dels grans referents d’un cine personal i comercial–; 'REC' (2007), de Balagueró i Paco Plaza –un bon exemple de com el fals documental pot casar bé amb el terror zombi per a platees malaltes de Sitges–; 'Eva' (2011), de Kike Maíllo, o 'El bosc' (2012) d’Óscar Aibar. O el que podríem denominar la comèdia 'mainstream', ben diferent de la comèdia a la catalana dels anys 80, amb les intel·ligents observacions de Javier Ruiz Caldera a '3 bodas de más' (2013) i 'Anacleto: agent secret' (2015).

Fantàstic i terror

Els veterans

Alguns directors veterans van seguir en l’estela per la qual eren reconeguts o traçant itineraris diferents. El desaparegut Bigas Luna va intentar abraçar nous adeptes amb 'Yo soy la Juani' (2006); Ventura Pons va incidir en les versions literàries i teatrals amb obres com 'Amic/amat' (1999), i Pere Portabella va tornar per la porta gran amb l’assaig 'El silenci abans de Bach' (2007). Agustí Villaronga ha donat el millor de si mateix quan ha treballat dins del seu ecosistema temàtic –'El mar' (2000) o 'Pa negre' (2010)–, mentre que Manuel Huerga s’ha mogut entre aigües més calmades o més embravides amb 'Salvador' (2006) o la curiosa recreació '14 d’abril. Macià contra Companys' (2011). 

 

 

Noves veus

Notícies relacionades

Una nova onada de música

Teatre: nova autoria i patrimoni

També han sorgit en aquestes dues dècades noves veus que foraden territoris inexplorats. Lluís Galter amb 'Cara cremada' (2010), per exemple, exploració gairebé brechtiana del dia a dia d’un guerriller anarquista en els primers anys 50. Cesc Gay i els seus relats sobre adolescència –'Krámpack' (2000)– i relacions de parella –'A la ciutat' (2003), 'Ficció' (2006)–. Jaime Rosales amb el seu debut, 'Las horas del día' (2003), o com filmar la quotidianitat despullada d’un assassí. El tàndem Ramon Térmens i Carles Torras amb 'Joves' (2004), crònica de la insatisfacció juvenil a partir de tres relats entrecreuats. Xavi Puebla i els seus relats sobre perdedors que treballen a comissió, com 'A puerta fría' (2012). I, des de més enllà de la independència i el posthumor, l’obra inclassificable de Carlo Padial, que després dels títols 'Mi loco Erasmus' (2012) i 'Taller Capuchoc' (2014), acaba de fer el salt a un cinema de més envergadura de producció amb la inclassificable 'Algo muy gordo' (2017), interpretada per Berto Romero.