20 anys de notícies

Quan va néixer l’edició en català d’EL PERIÓDICO, el 28 d’octubre de 1997, Espanya vivia commocionada per l’assassinat, a l’estiu, de Miguel Ángel Blanco; les Torres Bessones encara estaven dempeus; Jordi Pujol governava a Catalunya i era el suport a Espanya del Govern de José María Aznar. El 1997, Messi tenia 10 anys i qui va meravellar aquella temporada al Camp Nou va ser Ronaldo Nazário de Lima; al cine triomfava El pacient anglès, Oscar a la millor pel·lícula aquell any. Saddam Hussein manava a l’Iraq i Hàfiz al-Assad dominava una Síria en pau.

En dues dècades el món ha canviat i amb ell les nostres vides. Els diaris hem portat a les nostres portades (més de 7.200 en castellà i el mateix nombre en català) les notícies que han marcat els grans canvis socials i polítics. Aquí presentem 20 d’aquestes notícies que els nostres lectors van poder llegir en dues llengües..

11-S, atac a Amèrica

Molts historiadors sostenen que el segle XXI va començar l’11 de setembre del 2001, data en què els Estats Units van patir l’atac terrorista més espectacular que han vist els temps. Aquell dia, quatre avions comercials van ser segrestats per 19 membres d’Al-Qaida i llançats contra les torres del World Trade Center de Nova York, contra el Pentàgon, a prop de Washington, i contra el Capitoli, si bé aquest últim aparell no va arribar al seu objectiu i es va estavellar en un descampat de Shanksville (Pennsilvània).

L’atac, que la societat nord-americana va viure amb una barreja de perplexitat, impotència i por, va causar 3.000 morts i va deixar 6.000 persones ferides. Els danys materials van ser gegantins, i les conseqüències econòmiques, molt importants. Però no tant com els morals. Els Estats Units van descobrir aquell dia la seva vulnerabilitat. A diferència del que va passar el 1941 en l’atac a la base naval de Pearl Harbor, aquesta vegada l’enemic no era un exèrcit convencional, sinó una xarxa de cèl·lules terroristes, alguns dels components de les quals vivien amb aparent normalitat en ciutats nord-americanes.

Havia nascut un enemic que calia eliminar: Ussama bin Laden. El president Bush estava disposat a qualsevol cosa, fins i tot a limitar les llibertats dels nord-americans, per acabar amb l’home i l’organització que havien atacat d’una manera tan brutal la primera potència del món. Allà va començar una escalada violenta la primera plasmació de la qual va ser la invasió de l’Afganistan i amb un símbol que ha sigut la presó de la base de Guantánamo, una ofensa als drets humans.

Canvi climàtic: el planeta pateix

L’11 de desembre de 1997 es firmava a la ciutat japonesa de Kyoto un protocol auspiciat per l’ONU que comprometia les nacions a reduir les emissions de gasos causants de l’escalfament del planeta.     La ciència havia certificat el canvi climàtic i les seves causes, i ara li tocava a la política prendre mesures per salvar la Terra de la catàstrofe. El fet que els Estats Units no firmessin el protocol va restar valor al full de ruta marcat a Kyoto i que consistia a posar fre a les emissions. Avui continua el negacionisme, però els efectes del canvi climàtic es fan sentir cada vegada amb més virulència.

Bombolla immobiliària i crisi financera

El 15 de setembre del 2008. Lehman Brothers, gegant nord-americà de serveis financers, va declarar la fallida, arrossegada per la crisi de les hipoteques sub­prime, els crèdits d’alt risc generats a l’escalf del desproporcionat creixement del mercat immobiliari, que havia esclatat un any abans. 

Els economistes més lúcids van vaticinar que s’aproximava una crisi d’enormes proporcions, com no es coneixia des del crac del 1929. I no es van equivocar. El col·lapse financer va atrapar l’economia real. Es van disparar les falllides d’empreses i l’atur va arribar a nivells desconeguts en les últimes dècades. Feia tants anys que estàvem en una línia de creixement ininterromput que se’ns havia oblidat que l’economia era cíclica. 

La crisi va començar als Estats Units però molt aviat es va fer mundial, com a conseqüència de la globalització dels mercats financers. A Espanya i a Catalunya, les conseqüències, de les quals encara no ens hem recuperat, van ser terribles. L’atur va créixer de forma imparable, les desigualtats socials van arribar a nivells mai vistos i l’Estat del benestar, que crèiem, consolidat, va patir enormes retallades.

La crisi va posar en qüestió el funcionament econòmic de la UE, ja que els països del nord, rics, van imposar polítiques d’austeritat als del sud, molt endeutats i amb forts dèficits, de manera que el somni d’una Europa unida i amb una sola moneda va estar a punt de naufragar.

L'eclosió de les xarxes socials 

Un jove estudiant de Harvard, Mark Zuckerberg, va crear l’any 2003 un instrument a la xarxa que permetia mantenir connectats de manera molt primària grups d’estudiants. Aquest va ser l’embrió de Facebook, la primera xarxa social del món, que ha alterat la vida de centenars de milions de persones. 

Facebook, Twitter, Instagram, WhatsApp van entrar en les nostres rutines quotidianes per millorar la circulació d’idees, la comunicació amb amics i familiars, facilitar-nos la feina i tenir-nos més ben informats. Però tota moneda té el seu revers. L’ús abusiu de les xarxes s’ha convertit en una de les malalties del nostre temps.

La velocitat de transmissió dels missatges i l’efecte multiplicador de la comunicació en xarxa han fet que aquests nous mitjans fossin a vegades territori per a l’expansió de mentides i per deixar-hi anar tot tipus de campanyes inconfessables. Així mateix, l’empremta digital que tots deixem ha donat pas a un enorme negoci al voltant del control de dades i també ha posat l’home modern davant el risc de perdre la seva privacitat. 

No obstant, les xarxes són instruments d’enormes possibilitats positives i el seu naixement bé mereix ser considerat una de les notícies més destacades dels últims vint anys.

I va arribar l'AVE

Les últimes dues dècades han donat abundants notícies en el terreny de les infraestructures. Potser la més important per a Barcelona va ser la de l’arribada de l’AVE, el 2008. Els trens d’alta velocitat van arribar a l’estació de Sants després d’un calvari per als usuaris de la xarxa de Rodalies, molt afectada pels treballs de la línia d’alta velocitat.

Les infraestructures van ser punta de llança en la reivindicació sobiranista. El tracte donat per AENA a l’aeroport del Prat i els endarreriments en l’arribada de l’alta velocitat a Catalunya van ser motiu de constants reivindicacions.

El 16 de juny del 2009 s’inaugurava la Terminal 1 de l’aeroport del Prat, una instal·lació moderna, àmplia i vital per al futur de Barcelona. L’any passat, el Prat va superar per primera vegada en la seva història els 40 milions de passatgers.

L’aeroport va viure el seu dia més amarg el 24 de març del 2015. Un avió de la companyia Germanwings que havia sortit de Barcelona amb destí a Düsseldorf es va estavellar als Alps francesos. Hi van morir 150 persones. L’accident va ser provocat per un pilot que patia greus problemes mentals.

La confessió de Pujol, cop baix al catalanisme

Molts catalans no oblidaran mai la tarda del 25 de juliol del 2014. Jordi Pujol i Soley, president de la Generalitat durant 23 anys, confessava aquell dia haver ocultat a Hisenda fons a l’estranger. El gran pare de la pàtria catalana moderna comunicava que havia comès una il·legalitat sostinguda en el temps (34 anys) mentre donava lliçons de moral des de la presidència del Govern.    La primera justificació d’aquells diners opacs, l’herència del seu pare, Florenci Pujol,  aviat va ser desmuntada. Tot indicava que la família Pujol havia portat a Andorra una quantitat escandalosa de diners, procedents d’operacions poc clares, que immediatament es van començar a vincular amb comissions cobrades durant la seva gestió al capdavant de la Generalitat.

L’impacte d’aquesta confessió va deixar paralitzat no només el seu partit, Convergència Democràtica de Catalunya, sinó tota una franja social que durant anys havia vist en Pujol el gran líder nacionalista, moderat, catòlic, treballador... un reflex del millor de la societat catalana d’ordre.

La confessió de l’herència de l’avi Florenci va destapar la caixa dels trons. A partir de llavors van començar a sortir informacions sobre els negocis de la família Pujol-Ferrusola. En l’actualitat, el fill gran del matrimoni, Jordi Pujol Ferrusola, està a la presó de Soto del Real i els seus sis germans i la seva mareestan imputats en alguna causa. La família exemplar del catalanisme ha quedat deshonrada –Pujol va ser desposseït del tracte protocol·lari de molt honorable– i el projecte convergent pateix les conseqüències de l’escàndol.

El mite del 3%, les comissions que se suposa que pagaven els empresaris per operar amb l’Administració a Catalunya, va passar dels rumors als jutjats i va provocar canvis profunds al mapa polític català.

Tsunami i accident nuclear de Fukushima

L’11 de març del 2011, el món va contemplar en tota la seva cruesa un letal fenomen de la naturalesa: el tsunami. Aquell dia es va produir un terratrèmol de 8,9 en l’escala Richter a prop de les costes del Japó, que va desencadenar un sisme submarí amb onades gegantines que van arrasar les costes nipones. La violència del tsunami va provocar un accident nuclear a la central nuclear de Fukushima, el pitjor des del de Txernóbil, a Ucraïna.

Aquella catàstrofe va desfermar a tot el món un intens debat sobre la seguretat de l’energia nuclear, que va tenir les seves ramificacions a Espanya i a Catalunya.

Un  president negre per als Estats Units

Les eleccions presidencials del 2008 no van ser una cita qualsevol. El 4 de novembre d’aquell any, els nord-americans van donar la presidència del país a Barack Obama, candidat del Partit Demòcrata, i , el que era molt més significatiu, afroamericà. Obama, fill d’un economista kenyà i d’una antropòloga nord-americana, havia derrotat en les primàries del seu partit Hillary Clinton i després es va imposar clarament amb un programa de canvi a l’aspirant republicà, John McCain.

L’arribada d’Obama a la Casa Blanca va provocar una onada d’entusiasme entre la població negra i entre els sectors progressistes americans. Els Estats Units  travessaven una nova frontera, aquesta vegada racial, al donar el màxim poder al país a un home tranquil que s’apartaria de l’unilateralisme de George Bush i impulsaria importants reformes socials.  

Matrimoni gai

Holanda va ser, el 2001, el primer país del món a legalitzar el matrimoni entre persones del mateix sexe, un avanç social llargament reivindicat pels col·lectius gais, però rebutjat pels partits cristians, que entenen que el matrimoni com a institució només es pot donar entre home i dona. 

Espanya es va sumar l’estiu del 2005 al selecte club de països que reconeixien els casaments entre homosexuals. Va ser el Govern socialista de José Luis Rodríguez Zapatero el que va impulsar la llei, que va tenir un ampli recolzament social, com correspon a un país que, segons les estadístiques, és dels més tolerants del món amb l’homosexualitat.

El PP, que va recórrer la llei al Tribunal Constitucional (el recurs va ser rebutjat uns quants anys més tard), i l’Església Catòlica van fer una ferotge campanya contra la llei i contra el president Zapatero.

El final d'ETA

També va ser durant el mandat de Rodríguez Zapatero quan la societat espanyola va rebre una de les notícies més anhelades. La banda terrorista ETA comunicava el 20 d’octubre del 2012 el cessament definitiu de la seva activitat armada.

El terrorisme d’ETA, que va començar en l’últim tram de la dictadura de Franco, va ser més tard un malson en els anys de la Transició i va sacsejar tots els governs de la democràcia. ETA va assassinar més de 800 persones.  Perquè es produís el cessament dels atemptats i les extorsions van haver de passar anys de treball policial i de mobilitzacions socials en favor de la democràcia i contra la violència..

Ada Colau, de l'activisme a l'alcaldia de Barcelona

La d’Ada Colau Ballano és una de les carreres polítiques més fulgurants i sorprenents en el panorama polític actual. Activista antiglobalització i contra la guerra, el 2006 es va bolcar en un camp en què va fer una gran feina i que després li donaria enorme notorietat: el dret a la vivenda. 

Quan el 2009 va fundar la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) va aconseguir posar en primer pla l’enorme problema social dels desnonaments. La crisi econòmica i l’atur expulsaven de les seves vivendes milers de persones que vivien el seu drama amb angoixa i sense ajudes. La PAH va el primer bot salvavides per a famílies expulsades de casa seva pels impagaments de lloguers o de les quotes de les seves hipoteques. Colau va posar el focus en una llei hipotecària injusta i va impulsar una iniciativa legislativa popular que va presentar al Congrés l’any 2013.

Des d’aleshores, la seva vida pública va fer un canvi. Integrada en la plataforma Guanyem Barcelona, Colau va ser la cara visible dels col·lectius ciutadans que aspiraven a una transformació de la capital catalana. Ella va ser elegida cap de cartell electoral i es convertiria, el maig del 2015, en la primera dona que arribava a l’alcaldia de Barcelona.

Adeu a la pesseta 

L’1 de gener del 2002, 17 estats europeus canviaven les seves monedes (pessetes en el cas espanyol) i posaven en circulació l’euro, la nova moneda que era fer un pas més cap al somni dels Estats Units d’Europa. 

L’euro va ser rebut per la societat espanyola amb pors justificades als arrodoniments a l’alça dels productes de primera necessitat. L’exemple típic era que un cafè, que costava cent pessetes, va passar a costar un euro (166 pessetes).

Però en el terreny macroeconòmic, Espanya pujava a un tren d’una enorme potència. La crisi econòmica demostraria anys després que no tenir una moneda pròpia per poder devaluar podia portar enormes desequilibris quan la política monetària era fixada per les economies més potents, com l’alemanya. 

Mor Fidel Castro

Mite revolucionari per a diverses generacions, dictador implacable, heroi de l’antiimperialisme, titella de Moscou, icona de l’esquerra, populista de verb inflamat, referència de tota l’Amèrica Llatina, objectiu de la CIA, estimat i odiat, Fidel Castro no va deixar indiferent a ningú durant la seva llarga vida. Va morir el 25 de novembre del 2016, després d’estar anys apartat del primer pla polític. 

Amb Fidel, el comandant de la revolució cubana, va desaparèixer una de les últimes grans figures del segle XX. La seva història, combinada amb la seva llegenda, és ben coneguda, però el seu llegat segueix sent matèria de debat. Potser l’apertura del règim cubà permeti en els pròxims anys traçar un nou perfil de Fidel.

Messi, el déu del futbol

El 16 d’octubre del 2004 debutava amb el Futbol Club Barcelona un noi argentí de baixa estatura però en qui els tècnics veien un enorme talent. Es deia Lionel Messi i havia arribat a La Masia anys abans per jugar en les categories infantils mentre se li feia un tractament hormonal per al creixement.

Des d’aquell dia, Messi ha contribuït decisivament al fet que el Barça visqui el període més brillant de la seva història. De la mà del millor jugador del món i, segurament, de tots els temps, el club blaugrana ha guanyar vuit lligues, quatre Champions i cinc copes del Rei.

Infern a la Rambla

El 17 d’agost d’aquest any, amb Barcelona plena de turistes, mitja ciutat de vacances i l’altra mitja pendent del referèndum de l’1 d’octubre, una furgoneta conduïda per un terrorista, un jove marroquí amb residència a Ripoll, atropellava desenes de vianants a la Rambla. Van morir 15 persones. El gihadista va fugir i unes hores després va assassinar un home a Barcelona per robar-li el cotxe. A Cambrils, de matinada, hi va haver un altre intent d’atropellament massiu perpetrat per la mateixa cèl·lula de l’Estat Islàmic.

Barcelona, ciutat oberta i turística, formava part de totes les quinieles per protagonitzar un atac gihadista. Però quan l’agressió es va produir, el dolor va ser enorme. La Rambla, una de les avingudes més famoses i transitades del món, havia sigut escenari d’un atac cruel, indiscriminat i sense sentit.  

Massiu rebuig a la invasió de l'Iraq

El 15 de febrer del 2003 es va produir a Barcelona una gegantina manifestació en contra de la imminent invasió de l’Iraq. Mai abans el No a la guerra s’havia escoltat amb tanta potència a la capital catalana. El mateix va passar en altres ciutats europees, com Roma o Madrid, on la indignació contra els plans bèl·lics de Bush, recolzats per Aznar i Blair, havia tingut un gran seguiment. 

Aquella gegantina mobilització va ser captada en una portada d’aquest diari per a la història, en què es veien plenes a vessar la Gran Via i el passeig de Gràcia. Va ser el crit pacifista d’una ciutat que ara encara ressona.

El genoma humà

Un gran avenç científic es va produir l’any 2003 quan un equip d’investigadors van aconseguir als Estats Units completar la seqüència del genoma humà. La biomedicina i la genètica havien fet un salt difícil de comprendre per al ciutadà mitjà. Però immediatament es va estendre la idea que el combat contra certes malalties hereditàries com també el diagnòstic d’altres havia tingut un èxit sense precedents.

Immediatament va sorgir el debat ètic sobre l’abast d’unes investigacions que afecten de ple la dignitat de l’ésser humà. Una discussió que segueix en plena vigència. Més anecdòtic resulta l’ús dels avenços en la investigació genètica en totes les variables de la cultura popular, dins del terreny de la ciència­-ficció.

El sobiranisme català desafia l'Estat

¿Quan va començar tot? Aquesta és la gran pregunta. Hi ha cert acord que el tret de sortida del procés sobiranista va ser la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut. Va ser el juny del 2010. La primera gran manifestació de rebuig d’aquella sentència es va produir el 10 de juliol. Va ser convocada per Òmnium i el lema era Som una nació. Nosaltres decidim. L’independentisme iniciava la seva escalada contra un Govern espanyol incapaç de donar una resposta. 

Després van venir les multitudinàries diades, els fulls de ruta cap a la independència, la votació històrica del 9-N del 2014 i la de l’1-O d’aquest any, amb unes injustificades càrregues policials que van caldejar encara més els ànims.

El procés ha sigut el monotema en els últims set anys i ara es troba en un punt crític, després que es produís la declaració d’independència, el Govern central apliqués l’article 155 de la Constitució i els membres del Govern anessin a la presó. Continuarà.

El Mundial de ‘La Roja’

Un gol d’Iniesta en la pròrroga va donar pas a l’èxit internacional més gran del futbol espanyol. La selecció de Vicente del Bosque, batejada com La Roja des que l’entrenava Luis Aragonés, va conquistar l’11 de juliol del 2010 la Copa Mundial de Futbol. Ho va fer amb un joc brillant i contra uns rivals tan temibles com Xile, Portugal, Alemanya i Holanda. L’esclat d’alegria a Espanya va ser immens. Milions de persones recordaran tota la vida on van veure aquell partit.

L’èxit de la selecció va ser també el del futbol elaborat i molt tècnic, marca de la casa del Barça de Guardiola, que va aportar nombrosos jugadors. La fúria havia quedat enrere.

Cop de porta als refugiats

Europa va viure des del 2001 l’arribada imparable de refugiats que fugien de les guerres (a Síria, l’Afganistan, el Iemen, Líbia, etcètera) i de la fam en rutes plenes de perills a través del Mediterrani. El mar a les costes del qual van créixer tantes cultures clàssiques es va convertir en un cementiri on diàriament perden la vida homes, dones i nens que intenten arribar a un món més pròsper, que els tanca la porta.

La crisi dels refugiats ha deixat en evidència les polítiques de solidaritat de la UE, garrepes, descoordinades i egoistes, a la vegada que creixien els moviments xenòfobs als països més civilitzats del continent.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

El costat positiu d’aquesta immensa tragèdia s’ha de buscar en la tasca d’algunes organitzacions humanitàries que salven vides i donen refugi a milers de persones condemnades a la fam, la malaltia i la mort prematura.