Mala salut de ferro

En 20 anys, l’ús social del català s’ha normalitzat en molts àmbits de la vida diària. El català circula espontàniament en patis de col·legis i comerços de la majoria de poblacions i barris de les ciutats catalanes més grans.

El consum d’espectacles en català, especialment el teatre, s’ha incrementat en vuit punts els últims anys, una tendència que continua, segons l’Enquesta de Participació Cultural a Catalunya (estadística portada a terme pel Departament de Cultura de la Generalitat). Però encara hi ha reductes, com en l’àmbit de la justícia, on l’ús del català no només no augmenta, sinó que disminueix dràsticament.

En convivència amb el castellà i 300 idiomes més, és la llengua inicial del 31% de la població de més de 15 anys i la llengua habitual del 36,3%, segons les xifres del Departament de Política Lingüística de la Generalitat. La seva directora general, Ester Franquesa, considera que «hi ha moltes coses a valorar en aquests 20 anys». Una és «la consolidació d’un model enriquidor d’integració lingüística a les institucions escolars i en l’ensenyament del català en persones adultes», exposa Franquesa. 

«El flux immigratori, en l’actualitat procedent en bona part de cultures llunyanes i llengües no romàniques, és un repte obert, en el qual les institucions escolars i el Consorci de Normalització Lingüística són eines indispensables», afegeix la directora general de Política Lingüística.

La benvinguda a 1,7 milions de persones estrangeres en els últims 10 anys, ha requerit activar les aules d’acollida als centres escolars (treballen amb gairebé 9.000 alumnes a l’any). Als patis, el català apareix de tant en tant entre jocs i converses en alguns centres, i en altres es pot sentir molt més en l’espai d’oci. Segons dades del 2013 del Consell Superior d’Avaluació del Sistema Educatiu, el 38,4% dels alumnes nascuts a Catalunya asseguraven que sempre parlaven català amb els companys fora de classe. Un 13,5% ho feien mitjanament i el 48,1% deien que no parlaven mai o molt poques vegades en llengua catalana si no eren dins de l’aula.

Aquestes xifres variaven substancialment si es tractava d’escolaritzats a Catalunya que havien nascut en una altra comunitat autònoma de l’Estat espanyol: el 28,4% dels alumnes afirmaven parlar sempre en català al pati, cosa que deien fer també un 20,4% dels alumnes nascuts a l’estranger.

Pati i naturalitat

Els 70.000 graduats cada any a Secundària han adquirit l’aprenentatge tant de la llengua catalana com de la castellana. L’ús del català, a partir d’aquell moment, depèn en gran part dels entorns formatius o laborals de cada alumne, així com del seu entorn familiar i altres de socialització més pròxima.

«En qüestió de llengua, la naturalitat s’imposa. Per això al pati és natural que els que no tenen com a llengua inicial ni el català ni el castellà parlin en la llengua comuna d’origen quan es trobin entre ells –diu Franquesa–. Nosaltres posem el nostre interès i les eines dins de l’aula, perquè al sortir al mercat laboral els alumnes siguin capaços d’activar sense dificultat o el català o el castellà».

«És clar que hi ha entorns i barris on el treball és més complex, però també és el nostre objectiu afavorir-hi la consecució de les eines per fer servir les dues llengües», afegeix la directora general de Política Lingüística.

Promoure l’oferta de pel·lícules en català és un altre dels àmbits de treball del departament que dirigeix Franquesa. L’any passat, la Conselleria de Cultura va destinar més de 23,5 milions d’euros al sector audiovisual català, i es consolida com el seu principal motor públic.

A través de la Direcció General de Política Lingüística, els responsables del Departament de Cultura van destinar un total de dos milions d’euros a ajudes per al doblatge i la subtitulació en català de llargmetratges d’estrena en sales.

D’aquesta partida se’n van beneficiar 25 distribuïdores cinematogràfiques i 71 llargmetratges (27 doblats, 31 subtitulats i 13 doblats i subtitulats). I les obres van ser vistes per 318.298 espectadors. Mentrestant, el programa CINC (Cinema Infantil en Català), impulsat també per Política Lingüística, suma reestrenes infantils en 50 poblacions de Catalunya i ofereix la programació de cinema en català, actualitzada diàriament a la web (www.llengua.gencat.cat/cinema).

‘La pell freda’

No obstant, «la normalitat del català al teatre i al cine encara no es veu», assegura el periodista cinematogràfic Eduardo de Vicente (www.celluloidcine.com). Una bona prova d’això és el rodatge en anglès de la versió en cine de l’exitós títol de l’antropòleg Albert Sánchez Piñol, La pell freda. «El més normal és que s’hagués rodat en català. Pero per repartiment i repercussió, s’ha fet en anglès. Si rodes en català és més difícil entrar en el mercat internacional. Mentre que si ho fas en anglès, hi arribes més fàcilment», explica De Vicente.

L’especialista indica que s’ha de diferenciar entre el cine rodat en català i el cine produït a Catalunya. És una realitat que ja han deixat en evidència els premis Gaudí, que compten amb una categoria per a pel·lícules rodades en català i una altra per a les produïdes a Catalunya. Aquestes últimes sí que gaudeixen de més bona salut, malgrat el descens propi de la crisi global que ha experimentat aquesta indústria.

«Però casos com Estiu 1993, de Carla Simón –la pel·lícula que representarà Espanya als Oscars– produïda a Catalunya i rodada en català; com Pa Negre, d’Isona Passola, són fenòmens puntuals», afirma Eduardo de Vicente. Una altra cosa són els curtmetratges. «N’hi ha molts de rodats en català, però el curtmetratge com a tal s’hauria d’integrar en les sessions normals de cine, la seva difusió no està normalitzada». 

En aquest sentit, De Vicente elogia l’admirable tasca de l’ESCAC (Escola de Cinema i Audiovisuals de Catalunya), «una de les millors d’Europa» –assenyala–, així com la implicació de productors com Isona Passola o Ventura Pons, aquest últim, artífex de la reobertura del cine Texas (www.cinemestexas.cat). «Amb això ha demostrat que el cine en català, ja sigui amb pel·lícules en versió original, o amb subtítols en català, té públic, igual com en té el teatre en català», diu De Vicente. 

Cor dividit

Pel que fa al doblatge, també l’expert apunta que, «encara que avui és més fàcil tecnològicament, encara té un cost elevat, les multinacionals no se la juguen doblant al català si no ho tenen molt clar, com seria el cas d’un Harry Potter».

L’actor Ivan Labanda, que a més d’encarnar la versió humorística de personatges com Oriol Junqueras o Miquel Iceta en el programa Polònia (TV-3), també dobla anuncis, pel·lícules de cine i algunes sèries i audiovisuals, diu que té «el cor dividit». «Per un costat, defenso el doblatge de pel·lícules com a servei públic, i perquè com a actor m’aporta unes eines que artísticament no aprens amb cap altra disciplina. T’ajuda a ser més bon intèrpret», considera.

«Però, soc un gran consumidor de pel·lícules en versió original», contraposa. Sense doblatge, matisa, el nivell de coneixement d’altres llengües seria molt més elevat, «encara que també és avantatjós disposar de diferents versions lingüístiques, i que cadascú esculli la que prefereixi», declara el millor actor d’espectacle musical segons els Premis Butaca 2017. 

I si el cine en català encara ha de fer un llarg camí a la gran pantalla i en versions digitals de consum domèstic, la justícia suspèn totalment en català. Només el 8,4% de les sentències que es realitzen a Catalunya són redactades en llengua catalana. Així ho certifiquen les últimes xifres facilitades per la Conselleria de Justícia, corresponents a l’any 2015. «L’ús del català en l’àmbit judicial fa anys que acusa una caiguda constant», confirma el president de la Plataforma per la Llengua, Òscar Escuder. Segons dades de Justícia, les sentències redactades en català el 2009 van ser el 16% de les totals.

L’1 d’agost del 2001, Any Europeu de les Llengües, entrava en vigor la Carta Europea de les Llengües Minoritàries o Regionals, que Espanya havia ratificat. D’acord amb l’article 96 de la Constitució, aquest document passava a formar part de les ordenances jurídiques espanyoles.

La Carta compromet l’Estat a defensar (per tant, a no obstaculitzar) moltes de les polítiques que, en suport del català i l’aranès, porta a terme el Govern de Catalunya. També obliga els tribunals espanyols a tenir en compte els seus principis a l’hora d’interpretar la normativa lingüística aplicable al català. Després, la Carta europea passa a ser un instrument de reconeixement i protecció jurídica de la llengua catalana. No obstant, «jutges i funcionaris no estan obligats a entendre el català, una carència que resulta gravíssima per garantir la protecció que només empara la carta, i cap sanció», puntualitza Escuder.

Aquesta carta europea recollida en l’àmbit judicial però incomplerta per jutges i funcionaris del mateix sector, només pot ser d’adhesió voluntària, per no ser el català llengua reconeguda com a oficial per l’Estat espanyol. «El català és l’única llengua en un país democràtic amb més del 20% de la població que la parla habitualment, una gran vitalitat literària, i vehicular en quatre de les cinc ràdios més escoltades a Catalunya i, no obstant, no és reconeguda oficialment. Som una anomalia», lamenta Òscar Escuder.

Ambient hostil

«Lamentablement, el descens de l’ús del català en l’àmbit judicial és en gran part culpa nostra. Els advocats hauríem d’exigir-nos treballar més en català», admet el lletrat que presideix el Consell de l’Advocacia Catalana, Carles McCragh.

«Però quan arribes al jutjat 0–precisa–, et trobes un ambient totalment hostil. Molts funcionaris i la majoria de jutges i fiscals no parlen català». McCragh afegeix: «La llei sempre vol allunyar-se del poble. El mateix llenguatge jurídic, ja en castellà, se serveix d’un argot propi que la distancia». Segons el president del Consell de l’Advocacia Catalana, «hauríem de començar a les facultats de Dret a no passar amb tanta facilitat al castellà, ni per comoditat respondre a jutges que potser sí que entenen el català, però ens parlen en llengua castellana».

Notícies relacionades

Albert Branchadell: "No hi ha llengua europea amb la vitalitat del català"

Així ha canviat el català

Molt millor és la salut de la llengua catalana als comerços. Ciutats com Olot, Tortosa, Reus o Lleida lideren, per exemple, una pràctica ja molt estesa de retolar els cartells i rètols dels establiments en català (gràfic). Aplicacions mòbils com CatalAPP, nascuda per millorar la situació del català a les botigues, i serveis com el de Fundacio.cat, que ofereix a petits comerciants la seva pàgina web gratuïtament, han ajudat a normalitzar l’ús del català en l’àmbit comercial.