La paradoxa de la literatura catalana

Fa vint anys no existien El millor dels mons, Les veus del Pamano, Els jugadors de whist, El castell de la puresa, Magrana, Stabat, Obreda, Estiula, Salamandra, Acorar, Islàndia, Enderroc i reconstrucció o Les coses que realment han vist aquests ulls inexistens; no coneixíem la narrativa de Jordi Puntí, Albert Sánchez Piñol, Francesc Serés, Marc Pastor o Marta Rojals, ni els versos de Josep Pedrals, Laia Noguera o Jaume C. Pons Alorda, ni les obres de l’esclat de dramaturgs succeït a principis d’aquest mil·lenni; no sabíem qui eren Empar Moliner o Josep Lluís Badal; autors com Carles Hac Mor, Lluís Solà, Francesc Garriga o Màrius Sampere eren lluny d’esdevenir els colossos que són avui; no s’havien constituït editorials com Arola, :Rata_, LaBreu, Raig Verd, Periscopi o Males Herbes; no s’havien publicat alguns dels estudis més profunds i trasbalsadors de Castellanos, Balaguer, Marfany, Campillo o Casacuberta, ni s’havia consolidat el gir en la concepció de l’Edat Moderna —establert definitivament en una nova Història de la Literatura Catalana en curs de publicació. Fa vint anys persistia un cert menyspreu heretat per la pròpia tradició, el Teatre Nacional tot just naixia i no teníem fenòmens de masses internacionals com La pell freda, El mètode Grönholm o Jo confesso.

Valgui aquest botó de mostra com a simple ullada a l’insondable paisatge d’una època vertiginosa, vasta, riquíssima. Han estat dues dècades literàriament caracteritzades, en consonància amb tants altres àmbits del moment, per canvis, adaptacions i reestructuracions constants; per una inestabilitat, una diversitat i una multiplicació incontrolables de tendències, horitzons, valoracions, aparicions i consolidacions.

La dècada del 1970 va servir per posar les bases d’un sistema literari actual, dispers, visible, reconegut: postmodern. També conflictiu i, per tant, viu. Els anys vuitanta, amb l’ajut fonamental de l’escola i la televisió catalanes, van impulsar la industrialització i l’ampliació social d’aquest sistema. La paraula catalana guanyava espais als quals ben aviat se sumaren diaris com aquest o, fins i tot, la traducció de novel·les originàriament escrites en castellà. El públic i els escriptors catalans van anar sorgint naturalment de la seva societat i el seu temps —no ja d’una voluntat de construcció nacional o d’una necessitat de resistència patriòtica. Això és el que finalment ha permès èxits de públic tan sonats com els d'Albert Sánchez Piñol, Marc Pastor, Marta Rojals o Jordi Galceran.

Bilingüisme, variants i registres

A l’arrel d’aquests fenòmens, el català va deixar de ser un tòtem pur i sagrat per convertir-se en mitjà discutit, treballat, maltractat o emprat paral·lelament a d’altres. El bilingüisme s’ha convertit en norma d’escriptors com Baltasar Porcel, Quim Monzó, Sánchez Piñol, Lluïsa Cunillé o Pere Gimferrer —que, després d’etapes de lírica monolingüe, simultanieja el gènere en diversos idiomes. Els argots juvenils i tendències lingüístiques de diversos moments han estat curosament literaturitzats en la narrativa de Vicenç Pagès Jordà. El català genuí de certes comarques o el xava barceloní han estat motiu de treballs literaris com els de Rojals, Ramon Solsona o Adrià Pujol —a més de provocar abrandades polèmiques entre escriptors i lingüistes de posicions encontrades. Fins i tot el bilingüisme social és assumit des d’un divertit joc literari en els contes Twistanschauug (Víctor García Tur). A més, la resiliència i la vivesa del català es fan del tot evidents quan queda sotmès al qüestionament, la desconstrucció i l’agressió irreverents d’autors experimentals com Hac Mor; a les desconcertants i plaents reconstruccions de Joan Navarro o Víctor Sunyol; a les recerques de Lluís Calvo o Pons Alorda; o bé a treballs tan sorprenents i meticulosos com els de Badal a El duel.

Aquesta llengua diversa, híbrida, impura, ha servit per identificar i qüestionar alhora la identitat catalana. Ho exemplifica la narrativa d’autors com Joan-Daniel Bezsonoff o Joan-Lluís Lluís, que, des de la Catalunya Nord, s’hi han incorporat per construir narracions sobre identitats alterades, múltiples, bastardes, de frontera —un tema, de fet, central a la literatura d’aquests anys, des de Maria Barbal fins a Najat El Hachmi. Ells, juntament amb tants d’altres (Mira, Torrent, Franco, Domínguez, Mesquida, Alzamora, P. A. Pons, Ramis, Vadell, Colom...), són prova que la paraula escrita de les darreres dècades ha consolidat un circuït cultural que unifica els Països Catalans sense determinar-los amb cap mena d’idiosincràsia homogènica.

Els ‘mass media’

Així mateix, el tipus de lligam entre escriptors i comunitat propiciat per les societats postmodernes, ha fet que aquests s’integressin als mitjans de comunicació de masses o que en sorgissin, no sense polèmiques —recordeu l’afer recurrent dels «escriptors mediàtics». S’ha constituït així un circuït de retroalimentació sense direccions predeterminades que ha trencat l’isolament del canal imprès. Primer va ser la ràdio, però a partir dels vuitanta i, amb molta força, dels noranta, l’escriptor pot ser també, o sobretot, icona o guionista audiovisual. Seguint els passos de les brillants intervencions monzonianes i dels exitosos guions de Cabré o Benet i Jornet, la televisió és un mitjà en el qual es troba una part important de l’obra de Màrius Serra, Moliner i tantíssims dramaturgs. Així com el cinema ha contribuït a la popularitat de Puntí, Cunillé, Galceran o J. M. Miró. Paral·lelament, els mitjans virtuals i les xarxes socials han donat veu i forma a contribucions clàssiques —l’article d’opinió— o 2.0 —el tuit— que ja són peces inexcusables de la literatura de Rojals, Melcior Comes, Joan Todó o Jaume Aulet. I això al marge de les possibilitats poètiques del mitjà digital explorades per autors com Calvo. D’altra banda, l’espectacle audiovisual de consum immediat, tan característic de la postmodernitat, ha informat i potenciat les noves formes de recital poètic, que tenen en Enric Casasses un dels seus principals emblemes i que han provocat transformacions evidents en l’escriptura de poesia.

Es tracta de temps inestables, convulsos, dispersos, canviants, fungibles, als quals, tanmateix, un vell gènere com la novel·la, convenientment repensat, ha aconseguit donar forma per comprendre’ls humanament i amb profunditat (Els jugadors de whist o Maletes perdudes). Però també hi ha hagut lloc per qüestionar aquest gènere i aquesta època (Carbassa a tot drap), per reinventar-hi altres estructures formals (El romanço d’Anna Tirant), per proposar-n’hi de noves (L’obra i la por), per explotar-hi mitjans adequats al predomini de la imatge (la poesia visual de Calleja, els videopoemes de Xargay), per resistir-hi a la dissolució d’una llengua específicament —modernament— poètica (en els versos de Solà, Clapés o Badal), per experimentar-hi en la creació de llenguatges i d’institucions (només cal resseguir allò que han fet les que han sorgit lligades a Vicenç Altaió).

I és que aquest fulgurant desenvolupament de la literatura catalana de les darreres dues dècades ha estat possible gràcies, sobretot, a unes institucions, si més no, peculiars: premis literaris incomptables que han estat suport a la professionalització; editorials gegants amb peus de fang que en el nou mil·lenni han cedit mercat, qualitat i protagonisme a editorials petites i mitjanes; una Institució de les Lletres Catalanes amb tota mena de projectes remuneratius; inversions públiques d’ordre molt divers; revistes sorgides i mantingudes pel voluntarisme; el naixement i creixement de tota mena d’escoles d’escriptura; llocs de trobada, acció i creació com el bar (H)original, la Sala Flyhard o les llibreries Nollegiu i La Calders; etc. 

Dèficits

Notícies relacionades

Auge del cine documental

Una nova onada de música

Tanmateix, sempre queda la sensació que els tentacles d’aquest sistema, per molt que abastin, no poden arribar arreu a causa de limitacions com la demografia, les dimensions del mercat que s’hi sustenta o la impossibilitat de disposar lliurement i eficaç les pròpies polítiques lingüístiques i culturals. El català de les darreres dècades no compta amb traduccions d’algunes novel·les fonamentals, d’obres de divulgació científica capitals en la conformació del saber contemporani o de la major part del còmic anglosaxó i japonès. Els productes editorials en català es troben disponibles a les llibreries durant un temps massa fugaç. El teatre renuncia sovint a la qualitat literària del text en favor d’altres aspectes escènics. Una política universitària inepta i malintencionada està desmantellant la recerca en literatura catalana. I, actualment, l’estat espanyol s’ha proposat culminar l’anhelada destrucció de tot allò que escapa al seu nacionalisme excloent i agressiu.

Durant dues dècades formidables, el sistema literari català s’ha desenvolupat en un existència paradoxal que escau bellament i fatal a la seva particularitat. És pròsper i copiós, però està en perill; es construeix alhora que s’agredeix a si mateix; és fulgurant fins a la projecció d’ombres immenses; és sobradament popular alhora que necessita desesperadament més públic. Tot això el fa únic; fràgil i persistent a la vegada; com la vida.