Primmirats, imaginatius i ultraràpids

Fan cada dia una gesta: convertir un diari de 70 pàgines pensat i escrit en castellà en un diari en català sense que cap autoritat filològica s’estiri els cabells. Ricard Fité, el seu equip i el programa de traducció automàtica –li van posar el renom d’A l’Atac (Català al revés,) però ells l’anomenen La Màquina– ho aconsegueixen en menys de 20 hores, el que dura un part prolongat. I això cada dia. A rebuf de textos canviants en una realitat canviant. Alimentant tant els budells de la web com la versió en paper que arriba fins als quioscos. No és una feina per a calmosos que exigeixin cinc anys per traduir una novel·la ni rutinaris addictes a redactar articles del DOGC. Repassem aquí el seu minut a minut amb alguns dels seus protagonistes.

07.00 HORES

Encara és negra nit quan Glòria Costa (Badalona, 1962) passa pel torn de l’entrada. La redacció està deserta. Només se sent el brunzit de la bomba de calor i alguna cadira que el servei de neteja desplaça per passar la mopa. Al fons, una única pantalla encesa 30 minuts abans per la portadista de la web en castellà, Montse Baraza, concentrada com un copista de monestir medieval.

Costa s’instal·la a la seva esquerra, davant de dos monitors. En un, la portada on line actualitzada per Baraza. A l’altre, la catalana bolcada per l’equip de tancament. «Les primeres hores són relativament tranquil·les –explica–, es tracta d’anar  vestint la portada». Ataca el primer scroll (la part superior de la web), i les notícies que arriben d’agències o de corresponsals, emeses des de franges horàries diferents. Es respira bon rotllo entre l’espanyol i el català. 

11.00 HORES

Del pas al trot. Una porció de redactors tanquen notícies i pitgen el llamp blau –l’indicador que les informacions entren al torrent de la web i que n’autoritza el pas per La Màquina–. En tres segons, fiuuu, una peça està catalanitzada i a punt perquè Costa la poleixi i la deixi resplendent. La mitjana de notícies en cua d’espera és d’unes 30 (a la tarda arriba a 50). «En aquest punt s’ha de començar a prioritzar», assenyala Costa. «Has de saber gestionar la pressió quan sembla que la cosa se t’escapa de les mans», admet. «T’ha d’anar la marxa», acabaran coincidint tots. El seu trajecte acaba a les 2 de la tarda, amb el cos ple d’adrenalina, i surt disparada a ficar-se en el seu paper de mare. 

13.30 HORES

arriba com un cicló Mònica Biosca (Barcelona, 1959). A aquesta hora o ha dinat sense gana a casa o bé dina malament a peu d’ordinador. Així que obre l’aparell, es troba la portada de la web controlada i el «desbordament de notícies». Entren tres redactores més, dues exclusivament per ocupar-se de l’on line. «Som lliures d’elegir les prioritats –explica Biosca–; per exemple, comences per traduir el Barça o qualsevol altra notícia que pugui interessar al lector català abans que per la Pantoja». I si la comunity manager, Sílvia Cobo, detecta que una peça en castellà dona trànsit a les xarxes, tiren per allà. Si tot avança amb ordre, comencen a traduir suplements de paper (On Barcelona, Airbag i Més Periódico). «Som els que som davant d’un gran volum d’informació, i ens resulta molt difícil renunciar a fer-ho millor per falta de temps», posa Biosca com a inconvenient.

18.00 HORES

La versió de paper comença a prendre cos. Joan Guardiola (Badalona, 1963), home de confiança de Fité, reparteix joc entre els que ja hi eren i quatre traductors més, entre ells la canyera Maria Roman (Barcelona, 1965). «En aquesta franja t’entreguen la criatura que estava a la incubadora i has de portar-la fins al final», explica Guardiola mentre actualitza el tamagotxi –un sistema de visualització de pàgines ja tancades en castellà– i, per tenir-ho tot encara més controlat, fa creus sobre les cel·les de la pauta del diari en català dibuixada en un DIN A3. 

Si la cadència informativa flueix, el ritme de traducció flueix. Però, ai, si al vespre o la nit arriba una notícia de gran calat que fa canviar l’esquelet sencer del diari, toca ballar electrocúmbia. Tots recorden algun d’aquests dies. L’accident de tren de Castelldefels (23 de juny del 2010), l’atemptat al Bataclan de París (13 de novembre del 2015) o la massacre de Niça (14 de juliol del 2016).

20.00 HORES

Comença el compte enrere. Se sumen tres traductors a mitja jornada i Cristina Rosselló (Barcelona, 1972), la de la nit, l’última que toca la portada de la web. Ella seu a la taula de tancament del castellà (tot homes). El sopar del team és de túper, sense aturar la producció. «Els meus dos moments de descans coincideixen amb les visites al lavabo», puntualitza Guardiola en to sorneguer. Si hi ha temps de fer pipí és que el castellà no genera pàgines, i tots serren les dents. «Quan 60 de 70 pàgines no han arribat al tamagotxi, saps que hauràs d’allargar per darrere», diuen.

Tensió de tancament. Els últims textos originals estan a punt i esperen ser catalanitzats. La mitjana òptima estimada de traducció és de dues pàgines/hora, però a aquestes altures de la nit poden arribar a sis. És un no parar. Hi ha títols que no entren en l’espai assignat. Girs que es resisteixen. Textos massa curts. Peces d’opinió amb massa argot.

22 HORES

«Són les hores en què tots estem una mica elèctrics –explica Roman–. Intentes concentrar-te a contrarellotge. T’ensopegues, per exemple, amb un Kiko Amat ple de dobles sentits i acudits, i sues la samarreta. Voldries que parés el temps per afinar una frase o poder rumiar més el titular». 

En aquests moments de galop és quan pot colar-se la pífia (La Màquina no tradueix el que no entén). En la memòria d’errates il·lustres que no van ser enxampades pels cracs figuren la publicació de Queipo de Pla, per Queipo de Llano; de Billy Vidre per Billy Cristal, o les jueves tendres en una recepta de cuina. I n’hi ha altres de menys hilarants. «En un destacat d’una peça del director es va quedar sense traduir la paraula ahuyentar –explica Guardiola–. Me’n vaig adonar l’endemà al matí, a casa, i se’m van posar els cabells de punta». Rosselló, solidària, n’afegeix una de seva: «Jo vaig colar ‘el Barça es classifica’, quan havia de dir ‘podria classificar-se’. El vaig fer passar de ronda». Però també és veritat que els nois del català paren errors del castellà i eviten que molts es posin vermells.

23 HORES

La majoria de redactors ja han sortit per la porta, però ells segueixen al peu del canó. «Els problemes esclaten de nit –explica Rosselló–. Has de fer canvis o corregir errors que no pots consultar perquè els autors ja no hi són». A sobre, des de Parets del Vallès, on la rotativa escalfa motors, reclamen pàgines. «No les passeu de 15 en 15», preguen a l’altre costat del telèfon. El «vinga, va» no ajuda gaire si busques la millor manera de traduir «Pedro Sánchez deshoja la margarita». 

Van marxant efectius i Rosselló es queda més sola. En ella s’acaben fusionant la responsabilitat de l’on line i de l’edició catalana de paper. «Estic a l’hort i a la vinya», diu fent broma. Assumeix els canvis de titulació i de peus de fotos, i els matisos d’algun redactor insegur. «En aquest tram, en tot moment, decideixo què corre més pressa». Obre una notícia a la web, i s’acumulen 15 pàgines del paper. «És un exercici d’equilibrisme», compara.

I si hi ha segona edició, toca fer canvis, i a la vegada, mirar els PDF del diari en paper que envien des de Parets per comprovar que no s’hagi colat un error gruixut. 

02.30 HORES

Notícies relacionades

El desafiament de trencar barreres

Passió per la llengua

Rosselló apaga l’ordinador. Fora és negra nit. Mai sopa amb la seva parella –«un sant»– i la seva filla. I a l’arribar a casa li és impossible agafar el son fins a dos quarts de quatre tocades, quan baixa de revolucions. «Me’n vaig a dormir donant voltes a la idea de deixar aquesta feina, i em llevo convençuda que és la millor del món».

Els nois del català ho donen tot. I a sobre, en aquests 20 anys d’intensa trajectòria professional han tingut 30 fills (no entre ells, puntualitzem), han encaixat la prematura mort de dos companys –Josep Maria Grané i Eduard Vidal–, han viscut alguna separació i fins i tot han trobat un nou amor.