LLIBRE POLÈMIC
Jann Wenner: vida de 'rock star'
Una nova biografia del fundador de la revista `Rolling Stone¿ dibuixa una personalitat excessiva, irrefrenable i irresistible
zentauroepp40843628 mas periodico sticky fingers de joe hagan biografia de jann 171108190132
El 9 de novembre del 1967 apareixia la primera edició de Rolling Stone, en format diari i amb el Monterey Pop Festival com a centre del seu sumari. S’ha complert, doncs, aquesta setmana, mig segle d’una mítica capçalera que va saber embotellar i vendre la contracultura dels 60 i absorbir corrents durant dècades.
L’aniversari ha sigut mig amarg: arriba amb la revista que busca comprador (ja a la tardor del 2016 es va vendre el 49% de les participacions al fill d’un bilionari xinès) i el seu fundador, Jann Wenner, amb les mans al cap per la biografia Sticky fingers: The life and times of Jann Wenner and Rolling Stone Magazine, encarregada per ell al periodista Joe Hagan.
Acabat de publicar per Knopf als EUA, el llibre és un retrat explícit de Wenner i la revista que va crear, però sobretot de Wenner, sense por de les xafarderies i amb declaracions sucoses tant del biografiat com de primeres espases musicals: Mick Jagger, Bruce Springsteen, Paul McCartney i Elton John, entre d’altres.
«Fallit i de mal gust»
¿Té motius Wenner per estar molest amb Hagan? En paraules de l’editor, el llibre és «fallit i de mal gust», això últim ja és evident segons ell al títol, que podríem traduir com 'dits enganxosos'. Massa obvi potser per a un llibre carregat de sexe (i drogues i rock’n’roll, el triumvirat clàssic del canvi social de postguerra)
Però, segons la crítica nord-americana i també de qui firma aquest reportatge, Wenner hauria d’estar agraït a Hagan per la feina feta: una biografia exhaustiva (de gairebé 600 pàgines amb font petita), escrita amb evident passió pel subjecte abordat, investigada a consciència i escrita amb un estil allunyat de la mera formalitat i proper a l’alta literatura.
Stone' tot el que s'escrivia A 'Rolling Stone' tot el que s'escrivia sobre sexe, drogues i rock s'experimentava en primera persona
Com diu Dwight Garner a la seva ressenya de 'The New York Times', «l’editor de Rolling Stone probablement s’esperava una biografia que fos l’equivalent d’un bust de marbre per col·locar al vestíbul del Rock and Roll Hall of Fame (una altra producció de Wenner)». No s’esperava, segurament, ser pintat com un home tan complicat, seductor, carismàtic,una mica aprofitat, perfecte heroi d’un fosc biopic dirigit per Martin Scorsese.
Un «torracollons»
Wenner va ser intens des de petit: segons el seu pare Ed, un «torracollons». Ed i la seva dona Sim, magnats de la fórmula per a nadons, eren menys pares-helicòpter que pares a distància. A la mínima que podien enviaven els seus fills a campaments. Després del seu divorci, Jann Wenner es va quedar amb Ed i va anar a parar a l’escola privada Chadwick, on va començar a entreveure un futur d’oripells: allà va viure envoltat de fills de famosos; a novè va compartir habitació amb Rock Yul Brynner, fill de Yul Brynner, i assegura que la seva primera nòvia va ser Liza Minnelli.
Però va ser gràcies a una altra nòvia, Jane Schindelheim, o més ben dit, als pares d’ella, que va obtenir dels 7.500 dòlars que necessitava per reciclar The Sunday Ramparts en Rolling Stone, un projecte mogut en un 50% per la seva sincera passió per la contracultura i en un altre 50% per la seva ànsia de celebritat i poder. Hagan escriu: «Va comprendre que amb les drogues i la llibertat hi havia fama, i també diners (...). El periodisme va ser el seu pas VIP a tot el que esperava poder ser».
La revista va tenir la seva època de glòria entre el 1971 i el 1977, quan va barrejar de forma vibrant les notícies del rock, el periodisme d’extensió generosa, l’opinió política d’esquerres (encara que Wenner retia ambiciosa devoció a l’establishment) i peces des de tots els angles sobre alliberament sexual i drogues.
Editant amb cocaïna
A Rolling Stone, segons la investigació de Hagan, no només s’escrivia de sexe, drogues i rock’n’roll. Tot s’experimentava en primera persona i sense necessitat de sortir de la redacció. A les oficines de RS es venia cocaïna i, segons sembla, gran part anava a parar a Jann Wenner. «Ell n’era el principal client, però també usava grams de cocaïna com a compensació per als empleats que el complaïen», explica Hagan.
A la redacció corrien els estupefaents, que l'editor consumia i repartia entre empleats complaents
Substàncies il·lícites
Segons escriu el periodista, l’apartament de Jann Wenner i Jane Schindelheim, a l’East 66th Street de Nova York, comptava amb una cara vitrina en la qual hi havia compartiments secrets per a substàncies il·lícites. Pel pis passaven molts famosos amb ganes de diversió, com Mikhaïl Baríxnikov, John Belushi i el conegut consumidor de drogues Hunter S. Thompson, ploma clau de Rolling Stone pel seu cultiu de l’influent periodisme gonzo.
Segons explica Hagan, durant les jornades de tancament de 36 hores, a principis dels anys 70, Jann Wenner va començar a consumir cocaïna per editar reportatges i portades amb frenesí. El protagonista d’aquesta biografia és, queda clar, molt més rock que moltes de les estrelles que van ocupar les portades de la seva revista.
«Triangle de plaer»
Però la mítica fotògrafa Annie Leibovitz li treu protagonisme per moments. Al llibre s’insinua que Jann Wenner, Jane i Leibovitz van formar un «triangle d’ambició i plaer». El matrimoni es va esquerdar pels molts embolics del marit i de la dona. En el cas d’ell, tant amb homes com amb dones. (Wenner va sortir definitivament de l’armari als anys 90 i va deixar la seva dona pel modista Matt Nye).
Segons el llibre, Leibovitz acostumava a ficar-se al llit amb col·laboradors. Els fulls de contacte podien deixar veure la fotògrafa en situacions íntimes amb models masculins i femenins. Quan va sorgir la possibilitat d’entrevistar Fidel Castro, els redactors van fer broma amb la possible nova conquista del comandant.
Famosos enemics
Notícies relacionadesAl llarg del llibre, queda clara l’aparent habilitat de Wenner per crear-se enemics: Lennon, Paul Simon, Greil Marcus, el promotor Bill Graham… El primer cas és particularment rellevant, donat que l’autor d’Imagine era l’ídol màxim de Wenner. Al pròleg s’explica com el matrimoni Wenner va anar a una sessió matinal de Let it be en companyia de Lennon i Yoko Ono, i a les escenes finals tots van acabar plorant.
El que Wenner estava buscant era una entrevista exclusiva amb Lennon sobre el final dels Beatles, i la va acabar aconseguint, però no prou content, va voler publicar-la en un llibre. Això, malgrat l’acord verbal a què havia arribat amb Lennon: es va comprometre amb ell a no publicar-la enlloc més que a Rolling Stone. I, no obstant, va acabar traient el llibre.
