Jim Carrey, l'actor inexistent

 

 

Avui dia els actors de Hollywood que van massa lluny per submergir-se en els seus papers s’han convertit en moda; Leonardo DiCaprio va menjar fetge cru de bisó i va dormir a l’interior d’un cavall durant el rodatge d’El renacido (2015), i Jared Leto es va quedar parcialment cec per interpretar un cec a Blade Runner 2049 (2017). Tot això, no obstant, són minúcies si es comparen amb la immersió portada a terme per Jim Carrey fa dues dècades al biopic Man on the moon (1999). 

Després de fer-se immensament ric i famós fent bufonades en comèdies com Ace Ventura (1994), recordem-ho, Carrey va voler reivindicar-se com a actor seriós, i com a part d’aquella estratègia va decidir ficar-se  en la pell del còmic Andy Kaufman. Ho va fer fins a tal punt que durant el rodatge de la pel·lícula es va mantenir convertit en el seu personatge en tot moment, fins i tot quan les càmeres no el filmaven. I això, per si mateix pintoresc, ho és encara més si considerem que l’humor de Kaufman –mort de càncer el 1984– es basava a confondre, incomodar i cabrejar el proïsme. 

 

 

Les evolucions de l’actor entre bastidors van ser captades per un equip documental que, se suposava, les usaria per muntar un reportatge promocional de la pel·lícula. En canvi, fins fa poc, aquelles 100 hores de gravació han estat criant pols al fons d’un prestatge. Els productors no volien que les imatges veiessin la llum. «Temien que el públic comencés a veure’m com un gilipolles», explica Carrey ara al documental Jim & Andy: The great beyond –des de divendres que ve a Netflix Espanya–, que combina aquest material d’arxiu amb una entrevista recent de l’actor per rememorar un dels rodatges més bojos de la història del cine i, en el procés, meditar sobre la bogeria que l’art i la fama generen.

El que veiem a Jim & Andy resulta primer hilarant i després pertorbador: contemplem Carrey/Kaufman molestant de diverses maneres perruqueres i maquilladors, provocant accidents de cotxe, o colant-se a l’oficina de Steven Spielberg als estudis Universal. Descobrim el director Milos Forman comptant fins a 10 per no donar-li un cop de puny al seu actor principal, i membres del repartiment perplexos pel que, òbviament, és menys una estratègia actoral que el mer capritx egòlatra d’una estrella.

Destruir Hollywood

Pel que fa al que Carrey explica directament a càmera 20 anys després, amb barba de llenyataire i mirada al·lucinada, oscil·la entre la xerrameca New Age i els deliris de grandesa: primer divaga parlant sobre  «estructures abstractes» i «estats de fuga»; després explica que va donar vida a Ace Ventura «perquè volia destruir Hollywood», i arriba a mostrar-se tan encantat de si mateix que, assegura, fins i tot podria fer creure al públic que és Jesucrist. 

Durant l’últim Festival de Toronto, l’actor ens va explicar fins a quin punt es va submergir en el seu dia en Kaufman. «No sento haver sigut jo qui va protagonitzar Man on the moon, va ser el mateix Kaufman qui ho va fer. Andy em va posseir, fins a tal punt que vaig arribar a pensar que mai m’alliberaria d’ell». És molt conscient, afegeix, de la factura que l’experiència va passar sobre la seva visió de la vida. «Quan vaig voler recuperar la meva identitat em vaig adonar que no hi havia una identitat a recuperar, almenys no una que valgués la pena».

Així mateix, Carrey reconeix que Man on the moon va ser la seva reacció a les pel·lícules que tant èxit li van proporcionar, títols com La màscara i Dos ximples molt ximples que no eren sinó producte d’un desig desesperat de ser admirat. «Admeto que vaig sucumbir a l’ego. A tothom li  agrada que li acariciïn el llom i li diguin que és especial. Però ara ja no ho necessito». En aquest sentit, afegeix: «Jim Carrey no és més que un personatge que m’ha estat interpretant al llarg de la meva vida, i que en molts moments va agafar el control. Però jo no soc aquest». 

Carrey, en efecte, ja no vol ser Carrey. Ha passat els últims sis anys centrat en la pintura. De fet, la seva casa està tan plena de quadros que algun d’ells l’usa «com a taula sobre la qual menjar els espaguetis». El seu catàleg de llenços ha sigut massacrat per la crítica, però no li importa. «Jo danso a partir de la coreografia que la meva creativitat dicta. Deixo que les obres s’esdevinguin i que després elles mateixes em confessin el seu propi significat». 

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Mentrestant, Hollywood fa temps que no li truca, i en això sens dubte influeix la seva deteriorada imatge pública. Després del suïcidi de la seva exnòvia Cathriona White el 2015, va sortir a la llum una carta segons sembla escrita per ella mateixa en què acusava Carrey d’introduir-la en la cocaïna i la prostitució i de sotmetre-la a càstigs psicològics. Posteriorment, la mare de la noia ha assegurat que l’actor va encomanar conscientment tres malalties venèries a la seva filla, i l’ha demandat per homicidi negligent. Ell denuncia ser víctima d’un intent d’extorsió.

A Toronto, en tot cas, l’actor confessava sentir-se feliç. Fa anys que practica la meditació i llegeix llibres hinduistes com Bhagavad Gita, i això explica el to il·luminat que sovint adquireix el seu discurs. «A vegades no puc dormir perquè sento que he sortit del meu cos i només soc un núvol d’amor i gratitud i energia», explica. «No som res. I tenir això clar és increïblement alliberador», també confessa. I, entre aquelles pastilles de saviesa, insisteix que no li importen ni la seva carrera ni com serà recordat. Però, llavors, ¿per què es furga el melic amb documentals com Jim & Andy?