Geraldine Chaplin: còmica d'una prolífica estirp

«Espera, que et passo la Gerarda», anuncia el cinematògraf Patricio Castilla des de l’altre costat de la línia telefònica. Gerarda, la seva dona, és Geraldine. Geraldine Chaplin, és clar. Va adoptar el sobrenom quan a finals del franquisme va rodar algunes pel·lícules essencials de la història del cine espanyol. La seva veu sona, com de costum, cantadora i riallera. «Però, ¿per què no he de ser feliç? És una de les millors pel·lícules que he fet mai», comenta amb el tipus d’entusiasme que denota sinceritat.

Parla del nou treball de Carlos Marqués-Marcet, Tierra firme, la història de dues dones que decideixen tenir un fill juntes, i que per fer-ho hi impliquen el millor amic d’una d’elles. Mentre contempla els desacords i malentesos que el trio viu en el seu intent de formar una família, la pel·lícula ofereix diverses reflexions pertinents sobre la parella i la maternitat. «És clar que tenir fills i compartir la teva vida amb altres persones és extremadament complicat, tant és que siguis homosexual o heterosexual o que intentis fórmules conjugals alternatives. I això ha sigut sempre així».

 

 

Mig segle de carrera

Sap de què parla. Al cap i a la fi són assumptes sobre els quals, entre molts altres, fa mig segle que medita davant la càmera. Ja ha rodat uns 150 treballs en cine i televisió, i no té intenció de parar. «La meva feina m’apassiona. Dedicar-se a interpretar és estudiar l’ésser humà, i l’ésser humà no deixa mai de sorprendre, a vegades per bé i gairebé sempre per mal». Una activitat tan intensa i tanta longevitat, reconeix, són una anomalia en el món de la interpretació i sobretot entre les actrius, de les quals es diu que a certa edat comencen a ser invisibles per als directors. «Jo els dec molt a les meves arrugues. Moltes de les dones de la meva edat que es dediquen a actuar s’han fet retocs i no serveixen per encarnar velles. Jo, en canvi, en puc interpretar de totes classes: d’adorables i de terribles». 

És, potser, l’únic avantatge que l’edat li proporciona. «Qui va inventar la vellesa era un canalla; l’odi… ¡Cony!», esclata. Pronunciats en el seu castellà matisat per l’accent anglès, els renecs adquireixen una incongruent dolçor. «Es diu que amb la vellesa un es fa més savi, però això és una tonteria». L’edat, a més, la va obligar a acostumar-se a interpretar papers més petits. A Tierra firme, per exemple, apareix en tres úniques escenes que, això sí, vehiculen bona part del pes temàtic i dramàtic de la pel·lícula. «Sempre he escollit les pel·lícules en què participava en funció dels seus directors, no de la mida del meu personatge».

Disciplinada i humil

De Marqués-Marcet, això sí, confessa que no en sabia res abans de començar a rodar. «Una de les poques coses que m’agraden de tenir tants anys és que soc capaç de veure el talent des de lluny, i Carlos en té. Em recorda Robert Altman… però Carlos és millor». El director barceloní, per la seva part, ha dit d’ella que és extremadament disciplinada i alhora molt humil; que es pren molt seriosament la feina i molt poc a si mateixa. «M’agrada arribar preparada al rodatge perquè, fins i tot a aquestes altures, em sento molt insegura. Mai m’he considerat una estrella tot i que, d’altra banda, soc famosa des que vaig néixer. És el que té portar el cognom d’un dels grans genis de la història».

La mateixa circumstància ha acompanyat sempre la seva filla, l’actriu Oona Chaplin, que forma part del trio protagonista de Tierra firme. Aquest és el quart llargmetratge en què treballen juntes. «Vaig intentar convèncer Oona perquè no fos actriu. Sempre va ser una nena molt mimada i vaig pensar que no seria capaç de suportar la quantitat de decepcions i rebutjos que la professió comporta. Afortunadament les coses li van molt bé».

Al cap i a la fi, és inevitable suposar que a qualsevol que neixi amb aquest cognom la vocació interpretativa li corre per les venes –el quadro que acompanya aquesta pàgina sembla confirmar-ho–. No obstant, per a ella la interpretació va ser una cosa semblant a un pla b. «¡Va ser per mandra! Jo volia dedicar-me a la dansa, però va resultar que no valia. I llavors vaig pensar que el cine era la millor alternativa, perquè es guanyen diners i jo ja tenia un nom».

El seu pare, en canvi, era contrari a la idea: no volia que els seus fills explotessin el seu nom. «I això és just el jo que vaig fer, i sense manies. Vaig travessar totes les portes que el cognom em va obrir. Sense ell, mai hauria participat a Doctor Zhivago (1965)».

 

 

10 anys amb Carlos Saura

L’actriu tenia 19 anys quan va obtenir aquell paper. El director David Lean casualment va veure una foto seva a la portada d’una revista femenina. «Devia ser la primera que Lean fullejava en la seva vida. Vaig tenir sort», recorda. Poc després va arribar a ella el que probablement sigui el cineasta més important de la seva vida: Carlos Saura, amb qui va mantenir una relació sentimental de 10 anys i va rodar títols com Peppermint Frappé (1967), Ana y los lobos (1973) i Cría cuervos (1976). «Va ser una etapa molt interessant perquè lluitàvem contra el sistema des de dins, esquivant els censors. La recordo com una etapa increïblement formativa per a mi». Va ser gràcies als treballs en tàndem –nou pel·lícules– que van trucar a la seva porta directors com Altman, Alan Rudolph, James Ivory i Alain Resnais.  

 

 

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Des d’aleshores, ha passejat el cognom de rodatge en rodatge, sense sentir-se mai aixafada pel seu pes: «Tot al contrari. Com dic, sempre n’he tret profit Ja de petita, al col·legi els altres nens em feien els deures si els convidava a casa i els presentava Charlot»; diu, això sí, que a més del nom poc ha heretat del seu pare. «Ell va ser un creador únic i jo només soc una actriu de moltes. M’agrada molt el que diu la meva filla quan li demanen que es compari amb ell: ‘Com Charlot, encara que no ho sembli, jo també tinc bigoti’». 

I que la cultura popular hagi arribat a vulgaritzar la imatge del seu pare de tant fer-la servir no podria importar-li menys. «De fet, m’encanta veure-la estampada per tot arreu, encara que sigui en un rotllo de paper higiènic o uns calçotets».