L'ORGANITZACIÓ EL PART ÉS NOSTRE COMPLEIX 15 ANYS D'ACTIVISME
Altres parts són possibles
Parir és donar vida, un episodi inesborrable que exigeix un esforç físic i psíquic descomunal. No hi ha dos parts iguals, però les parteres, a vegades, no se senten cuidades, ni respectades, ni propietàries del moment
zentauroepp40944798 mas periodico mama madre bebe parto171121170724
Estem tan acostumats a veure parteres felices a Instagram que oblidem que parir és un acte bestial. Un cos es transforma en dos. És un fet inesborrable que queda marcat a foc en la mare i el nadó. És un tràngol del qual es pot sortir apoderada, com una lleona preparada per protegir el seu cadell. Però també se’n pot sortir frustrada i angoixada.
Estaven enfadades i furioses. Criticaven la misogínia tradicional de la medicina, l’ús massiu de l’oxitocina (fàrmac que accelera les contraccions), els poltres per col·locar les parteres, el nul protagonisme de l’embarassada, el tracte vexatori, l’excés de cesàries i episiotomies (tall al perineu). Molts no les prenien seriosament i les consideraven poca cosa menys que quatre boges. Gairebé 15 anys després, l’organització té mil sòcies, està present a tot Espanya i els seus tentacles arriben a l’Equador i l’Argentina. Amb el seu "activisme rabiós" van aconseguir que el 2007 el Ministeri de Sanitat aprovés l’Estratègia d’Atenció al Part Normal. Han aconseguit moltes altres coses. I d’altres no.
El Part és Nostre no és un grup de 'hippies' que pretenen que totes les dones donin a llum enmig del camp per trobar-se amb elles mateixes. El Part és Nostre vol que cada dona decideixi lliurement com vol parir, tant si ho fa en una banyera acompanyada per una llevadora com si ho fa en una llitera d’hospital amb un obstetre al comandament.
Parir és poder
"Parir és poder. El part et dona força. Perquè si pots amb això, pots amb qualsevol cosa". Parla Ibone Olza, psiquiatra infantil, mare, cofundadora d’El Part és Nostre i autora del llibre Parir. El poder del parto (Ediciones B). Olza no amaga l’immens dolor físic que comporta donar a llum. "Em preocupa molt que s’idealitzi el part. Moltes dones poden pensar que serà una experiència gloriosa i meravellosa. És possible que ho visquin així, però és possible que no. I mai s’ha de prendre com un fracàs personal. El que sí que haurien de fer totes les embarassades és anar informades al part perquè és un fet que pot marcar la seva salut de per vida", afirma.
Olza assegura que el panorama ha canviat bastant. El tracte vexatori dels anys 90 -quan a algunes mares se les cridava i se’ls deia que ho estaven fent malament- ja no es dona. Les cesàries, tan alarmantment freqüents a Espanya, s’han reduït una mica. A Euskadi, per exemple, no sobrepassen el 15%. Les episiotomies abans es practicaven en el 90% dels casos, i ara hi ha hospitals on no arriben ni al 40%. En la majoria de parts es posa el nadó al damunt de la mare així que neix (la pell amb la pell).
El poltre i la pelvis
"Vull llançar un missatge positiu, perquè estem fent bastantes conquistes i els professionals sanitaris estan adoptant altres actituds. De tota manera, queda molta feina per fer", insisteix Olza. En la seva opinió, és absurd i obsolet que totes les parteres donin a llum en el famós poltre, on l’obertura de la pelvis es redueix considerablement. "Hem de confiar en la saviesa del cos i tot dependrà de la dona i del nadó. En alguns casos, el millor podria ser parir a la gatzoneta. En altres, agenollada. En altres, estirada. En altres, asseguda. I en altres, dreta. Cada part és diferent i hem de deixar de pensar que el cos de la dona és imperfecte".
"El que haurien de fer totes les embarassades és acudir informades al part", adverteix la psiquiatra Ibone Olza
¿Faldó clàssic amb volants per a l’acabat de néixer o un pijama d’uns grans magatzems? ¿El Bugaboo o l’Inglesina? Llicenciada en Medicina i Cirurgia per la Universitat de Navarra, a Olza -que es va convertir en activista després de la seva experiència donant a llum- la fa sortir de polleguera que s’acabi dedicant més temps a pensar en la robeta o el carret per al nadó que en la verdadera preparació per al part, unes xerrades informatives que haurien de canviar per centrar-se en el que és verdaderament important i en les quals hi hauria d’haver molta més presència dels futurs pares.
Tendresa, força i confiança
El llibre Parir. El poder del parto deixa clar que es pot néixer "dolçament, a poc a poc, descansant de tant en tant, amb tendresa, força, confiança i amor". Però que també es pot néixer "forcejant, sent traït per uns fòrceps o ventoses i després d’haver sigut empès per algú que feia pressió sobre el ventre de la mare (la controvertida maniobra de Kristeller)".
També es pot néixer després d’un part iniciat espontàniament o després d’un part programat en què a la futura mare se li acceleren les contraccions amb oxitocina, fàrmac que reben una gran quantitat de parteres i que, en opinió d’Olza, hauria de tenir un ús "molt més racional" als hospitals, ja que pot estar relacionat amb hemorràgies massives en el postpart.
A més del nadó i la mare (i la seva parella, en cas de tenir-ne), el part té una altra gran protagonista: la llevadora, categoria professional que hauria d’apoderar-se. "A Espanya tenim unes infermeres estupendes que s’han format com a llevadores en la sanitat pública britànica. Ara estan tornant a Espanya i es troben que no els deixen fer bé la seva feina. Moltes pateixen 'mobbing' per voler fer coses tan senzilles com facilitar una banqueta a una partera perquè doni a llum millor", critica Olza.
El Clínic de Barcelona
La realitat demostra que sí, que un altre tipus de part és possible. L’Hospital Clínic de Barcelona sempre ha sigut pioner en aquest sentit. Per això, en els parts de baix risc, intenta oferir a la partera un ambient agradable i còmode: hi ha banyeres per parir, cadires de part, monitors sense fil i una pantalla tàctil perquè la dona posi la llum que desitja a l’habitació, música o pel·lícules. No són detalls menors. Són essencials perquè la futura mare estigui el més còmoda i tranquil·la possible. "En els parts de baix risc, elles són les que decideixen com donar a llum els seus fills. A la gatzoneta, assegudes, estirades… No estan en un quiròfan. Estan al costat de la persona que elles vulguin i per la llevadora, que acompanya, aconsella i apodera la mare. Només s’avisa un obstetre si sorgeixen problemes", afirma Teresa Roe, cap de les llevadores del Clínic, on, per protocol, no es fan episiotomies de manera rutinària i on està prohibida la maniobra de Kristeller (pressionar el ventre de la mare). Roe, que va començar a atendre parteres els anys 80, destaca que "l’art del part és esperar". No hi ha lloc per a la pressa. Tampoc per a la por.
"Com cagar"
Notícies relacionades¿És tan perillós el part com ens expliquen? El fet que parir sigui un acte exclusivament femení, ¿de quina manera influeix en l’atenció que tantes vegades voreja l’acarnissament? Són preguntes que llança l’autora de Parir. El poder del parto, on subratlla que, per donar a llum bé, es necessita el mateix que per fer bé l’amor: intimitat, confiança, sentir-se segura i respectada. Consuelo Ruiz Vélez-Frías, llevadora rebel i lluitadora que va morir el 2005 als 91 anys i que els anys 50 va publicar el llibre Parto sin dolor, va sentenciar que "parir és com cagar, un acte fisiològic". Olza es fa, doncs, la pregunta següent: "¿Qui és capaç de defecar estirat amb les cames altes i envoltat de desconeguts?".
El llibre d’Olza -que qualifica de "violència obstètrica" moltes de les pràctiques habituals als quiròfans– compta amb un pròleg de la cineasta Icíar Bollaín (También la lluvia, El olivo), l’experiència de la qual com a mare la va portar a realitzar el curt Por tu bien. "El part és pura força, pura potència. Si les dones som capaces de sentir que ens estem morint, però seguim endavant, és que som capaces de tot. Hagis parit o no. Com a dones, tenim aquesta capacitat. Envoltar-ho de por és neutralitzar aquesta potència", acaba dient la directora.
