Hedy Lamarr: la bella que va inventar el wifi

Hi ha una Hedy Lamarr coneguda per tothom. És la dona de trets perfectes, fitxada per exercir com a caçafortunes i destrossafamílies. La bellesa que va viatjar d’Àustria a Hollywood, via Londres, a finals dels 30, escapant-se d’un matrimoni infeliç i de l’escàndol d’Éxtasis, una pel·lícula en què (xocant per aquells dies) apareixia despullada i (en aparença sense saber-ho) simulava un orgasme.

 

 

Hedy Lamarr (1914) ha passat a la història del cine com una de les dones més belles mai filmades. Va ser inspiració de la Blancaneu de Disney i la Catwoman cocreada per Bill Finger i Bob Kane. La famosa crítica Pauline Kael la va comparar amb Greta Garbo, Marlene Dietrich i Marilyn Monroe, encara que po­dríem dir que gairebé pejorativament: era una altra "deessa sexual amb un rastre de somnambulisme".

No se la tenia per una gran actriu, encara que, potser com amb Monroe, la brillantor del seu físic impedia a molts apreciar el seu talent. El millor passaport a la fama de Hed­wig Eva Marie Kiesler (aquest era el seu verdader nom) es va convertir en una condemna. Fins i tot a prop del final del seu contracte amb la MGM, Lamarr/Kiesler havia de veure com el crític Robert Agee només destacava d’ella la seva bellesa en una ressenya de Su alteza y el botones. ¿La seva reputació hauria sigut diferent si no hagués llançat a la paperera el guió de Casablanca?

La carrera paral·lela

Lamarr va ser sex symbol gairebé malgrat ella. George Hurrell, fotògraf de les estrelles del Hollywood clàssic, va dir en una entrevista amb John Kobal per al llibre People will talk: "Era tan flegmàtica; no projectava res. (...) Tenia un cos bastant bo. Però no es vestia per a ell. Sempre anava de negre. Li agradaven els vestits jaqueta". 

El documental Bombshell: la historia de Hedy Lamarr -que Movistar Estrenas presenta demà- recorda la carrera cinematogràfica de l’artista i els seus problemes amb la imatge que els altres en tenien, però s’interessa, sobretot, per la carrera paral·lela que va desenvolupar com a inventora. És un relat revelador, emotiu i, per desgràcia, molt rellevant: ella no va ser l’última dona obligada a amagar la seva intel·ligència per no incomodar en una indústria sexista a l’extrem. 

 

 

La pel·lícula d’Alexandra Dean ens explica com a principis dels anys 40, en els dies de glòria de Camarada X, Las chicas de Ziegfeld i Cenizas de amor, Hedy Lamarr treballava de sol a sol. I com, un cop arribada la nit, en lloc de descansar, es dedicava a la seva verdadera passió: inventar coses. Des de petita va voler saber com funcionaven els tramvies, les capses de música… Per saber això últim, amb només cinc anys en va desmuntar una i la va tornar a muntar.

Amor per la ciència

La seva poderosa família li va ensenyar a estimar la ciència, però també les arts, i d’adolescent va deixar els estudis per ser actriu. Als 19 anys ja apareixia com a protagonista a Éxtasis, fent de dona insatisfeta en un matrimoni asexuat i poc romàntic amb un home més gran que ella. El seu primer marit a la vida real també la superava en anys (14): era Fritz Mandl, una mena de Henry Ford d’Àustria, encara que la seva especialitat no eren els cotxes sinó les armes, que fabricava per als nazis.

Com l’heroïna d’Éxtasis, Lamarr es va escapar del seu destí (segons es diu, disfressada de serventa), però al contrari que aquella va tenir temps per viure una vida intensa. Tenia les pel·lícules, els seus invents i els seus amors. Entre els segons, uns glaçons que convertien l’aigua en Coca-Cola. A vegades, creacions i afers s’entrellaçaven: de Howard Hughes no li interessava tant el seu cos (va ser el seu pitjor amant, va dir) com el seu cervell, i va tractar d’ajudar-lo a millorar un avió estudiant l’aerodinàmica dels ocells i la fesomia dels peixos.

La seva millor obra 

Però si per una cosa Lamarr està considerada deessa nerd és pel "salt de freqüència", concepte que va desenvolupar durant la segona guerra mundial. De la mà del compositor d’avantguarda George­ Antheil, va dissenyar un sistema per impedir que els nazis identifiquessin els torpedes aliats. Seguint el mecanisme de la pianola, es tractava de sincronitzar canvis entre 88 freqüències durant el viat­ge del torpede; les 88 tecles que té un piano.

Subhastar petons

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Els enginyers navals van ignorar la patent i van animar Lamarr a ajudar de formes suposadament més apropiades per a ella, com per exemple subhastar petons. Però anys després, una versió del sistema es va utilitzar en l’anomenada crisi dels míssils a Cuba. I el plantejament està en la base de mecanismes moderns com el wifi i el Bluetooth; "És la tecnologia de la meva mare", diu un dels fills de Lamarr a Bombshell.

L’actriu i inventora va morir el 2000 als 85 anys, després d’una època de reclusió a causa del maltractament de Hollywood i la premsa; ningú li volia permetre envellir. Ella mereixia una altra sort. Mereix aquest documental, però també un biopic espectacular. No l’oblidem mai.