Roberto Tierz: "No hem de perdre la voluntat de transgredir"

Dels anys 80, Roberto Tierz conserva la seva afició al tabac i una manera poc acadèmica de valorar la Medalla d’Or que rebrà de l’ajuntament. "És un reconeixement de l’hòstia", deixa anar. A més de dirigir la sala Sidecar, Tierz ha presidit durant 15 anys l’associació de veïns de la plaça Reial, i en coneix tots els secrets. Si vols saber per què han aixecat la plaça, ell t’ho explica: "Estan canviant el paviment i, al mateix temps, eliminen les vorades. ¡Molta gent hi ensopegava! Teníem una farmaciola de primers auxilis perquè cada dos per tres queien turistes; gent gran que mirant el paisatge no s’hi fixava i al caure es feia ferides". Els llums de Nadal ja estan penjats però encara no se sap si els mantindran apagats fins que alliberin els Jordis.

¿Què significa per a vostè i per a la sala Sidecar rebre la Medalla d’Or? Em fa recordar molt quan la relació amb l’administració i sobretot amb la policia nacional era pèssima. El 1982, el comissari encara era un franquista. Hem passat d’aquí al fet que l’ajuntament ens doni una medalla. No és mèrit nostre, sinó que la societat ha anat canviant i la percepció de la música, la cultura i la nit són molt diferents. Aquesta medalla reconeix una tasca de suport a la música. És evident, sobretot en sales d’aquest format, que el nostre paper és molt voluntarista. Jo no visc dels concerts. És un negoci deficitari.

Més enllà del simbolisme del guardó, ¿creu que l’administració i la societat ja perceben les sales de concerts com a agents culturals? Es va avançant. Sidecar té un públic molt definit i molt barceloní. Fins i tot estant en l’epicentre de la zona de guiris treballem bàsicament amb gent de la ciutat i els veïns de la plaça ens perceben com una cosa positiva. Per un altre costat, la feina de l’ASACC (Associació de Sales de Concerts de Catalunya) ens ha donat visibilitat i organització d’acord amb  interessos que no són simplement vendre tots els cubates que puguem a les cinc de la matinada. Això també fa que la nostra tasca vagi calant i que la gent canviï la seva percepció.

Hi ha restaurants i botigues de roba en què la música se sent molt més forta des del carrer que la del Sidecar. De tota manera, ningú percep aquests altres negocis com a focus de soroll i molèstia. Nosaltres representem la nit, l’oci, el plaer… I històricament la moral cristiana això ho castiga. Es persegueix molt el control de l’aforament als concerts, però al metro no ho respecta ni Déu i és més perillós. Si les molèsties són per anar a treballar, aguantem el que sigui. A més d’injust, això té un tuf molt ranci.

Premiant el Sidecar i Loquillo, es reivindica la Barcelona dels 80. Aquest és un premi de vells, un premi a la constància i a la resistència. Ens deien la generació del desencant. Després de la mort del dictador, l’eufòria i la transició, començaves a veure que, d’entrada, No a l’OTAN, però al final, sí.

¿Què en queda avui de la plaça Reial del 82? Quan hi vam arribar tenia influències molt portuàries i era una plaça molt gitana. Després hi va entrar la droga; la delinqüència del barri es va quedar molt antiga i en va arribar una altra que anava més forta, bàsicament d’àrabs i subsaharians. La segona meitat dels 80 va ser molt dura. Veies jonquis mig caiguts constantment pel carrer. Nosaltres vam aguantar aquí i vam participar  en totes les històries que es van organitzar per recuperar la gent del carrer i millorar el barri. Després va arribar gent de molta categoria: Oriol Bohigas, Beth Galí, Maria Aurèlia Capmany... Era una moguda patrocinada per Maragall. Vam arribar  al segle XXI amb la plaça transformada, neta i segura. El turisme és l’últim repte a què ens enfrontem. Tenim una allau de turistes que provoquen que els lloguers pugin una barbaritat i que hi hagi un monocultiu comercial: ara si no tens alguna cosa a vendre als guiris, canvia de barri. Jo vaig viure aquí des del 1987 fins al 2010, i el dia que vaig anar a la verduleria a comprar patates i em van dir que només tenien fruita talladeta... Hem de reconquistar aquesta part de Barcelona.

¿Qui viu ara a la plaça Reial? Ha anat arribant gent jove amb un alt poder adquisitiu i amb un sentiment bohemi per ocupar aquests pisos. Alguns estrangers hi viuen només a temporades.

El Barcelona Pipa Club de la plaça Reial es va traslladar al barri de Gràcia perquè li van apujar el lloguer. Avui el local és una cocteleria de luxe. ¿Li pot passar el mateix al Sidecar? Tenim un contracte indefinit des dels anys 80, però els lloguers s’estan posant a un nivell que els negocis han de funcionar 18 hores al dia i ser molt rendibles. Si avui hagués de buscar un lloc al centre per muntar el Sidecar no el trobaria. Al Poblenou els lloguers s’han disparat una bogeria. I al Poble-sec, també. Potser acabaria al Guinardó.

Que sobrevisqui una sala de concerts a la plaça Reial és un miracle. I en podríem ser quatre: Sidecar, Jamboree, Tarantos i el Karma. És una pena que el Karma deixés de programar perquè feien de tot. Jo vaig veure Gato Pérez, Neuronium (grup d’electrònica experimental), Sergio Makaroff amb Manolo García a la bateria… Però van descobrir que el que els donava diners era la discoteca i van tallar en sec el 82 o 83.

¿No ha estat mai a punt de tirar la tovallola? A finals dels anys 80 m’ho vaig plantejar. Després d’uns començaments fulgurants en què tot anava vent en popa, va venir una època sòrdida. L’entorn era pèssim pel cavall, l’Administració estava en contra nostra i els ingressos van baixar de manera molt ràpida perquè el barri es va buidar.

¿Per què a Brussel·les la gent és capaç d’anar a concerts d’artistes desconeguts fins i tot un dilluns de gener i aquí no tenim aquest hàbit? És qüestió de tradició. Aquí tot comença a formar-se els 80. Anirà creixent. Espero. Però estem en un moment de canvi i la gent d’avui escolta la música d’una altra manera. La meva filla té molt clar que hi ha una música per ballar i una altra per escoltar. I potser balla reggaeton. Si a mi m’arriben a enxampar de jove ballant la lambada, m’expulsen del club dels rockers. 

¿Aquest canvi d’hàbits a l’hora d’escoltar afectarà les sales? Ens obrim cada vegada més a nous corrents. Aviat tindrem actuant el fill del cantant de Distrito 5 (el primer grup que va actuar a Sidecar). Té un grup de reggaeton. Hem de sumar generacions. No té sentit tenir 500 grups i 1.000 persones de públic. ¡Toca a dues per grup! Fa falta una massa de clients més gran, però cada vegada costa més que vinguin al barri.  

¿I com s'aconsegueix? Una estratègia és que el preu no sigui una barrera insalvable. Un concert caríssim a Sidecar costa 18 euros, però de concerts de set i vuit euros n’hi ha a puntades. A la gent que treballa programant li diem que aquí el criteri és que no et faci vergonya. Jo no m’avergonyeixo dels grups que toquen al Sidecar. Seran més del meu rotllo o menys, però sempre ho fan amb dignitat i sinceritat. Es tracta de no enganyar, de ser econòmics i de fer-ne la màxima difusió. Veure un concert, prendre’t una copa i tornar a casa per 12 euros està regalat.

Fora que tinguis 15 anys i necessitis que els 12 euros et durin tot el cap de setmana. Sí, és clar. Aquí arriba gent que ens regateja. De l’estil: ‘som dos, cobra’m només una entrada’. Per una entrada a set euros d’un concert en què hi ha cinc tios a l’escenari, un tècnic de so, un taquiller, un segurata i el  que l’ha programat, encara et pregunten: però hi deu entrar una consumició, ¿oi?

Explica que Rafael Moll va dir una vegada que Zeleste era "un negoci amb  ideologia". ¿Quina és avui la ideologia d’una sala de concerts? El 82, programar rock i anar vestits com anàvem vestits, ja era un desafiament. Era com declarar-se en contra de tot. Era molt més transgressor. Avui més que estar amb un partit o amb un altre, passa per tenir una postura progressista i creure en la llibertat. Si ens proposen fer un festival a favor dels transsexuals o per queixar-se de la situació dels presos polítics, aquí estem.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Avui les sales ja estan integrades en la societat. Si algú vol muntar un concert d’aquest perfil potser pensarà abans en un centre social o en el carrer. I si ho fa en una sala, tampoc serà excepcional. Avui les sales som menys radicals. Segurament hi ha moviments que no se senten còmodes aquí. Al final, som empresa. Si vols que això funcioni has de tenir un personal assegurat i és gent que ha de pagar la seva hipoteca.

¿De què serveixen avui les sales de concerts? Sovint són l’única via d’expressió per a una gran part de la joventut de la ciutat. Són espais de llibertat en els quals donar sortida, a través de la música, a formes de viure i pensar que surten dels límits de la cultura oficial i que sense les sales no es podrien materialitzar. És evident que cada sala, a través de la seva programació, acaba definint una manera de pensar i d’entendre la societat. Per a nosaltres, la voluntat de transgressió i de donar veu a qui no en té és un motor que ens fa caminar. No hem de perdre la voluntat de transgredir.