Antoni Gutiérrez-Rubí: "El segle XXI ha de ser el de les ciutats unides"

Antoni Gutiérrez-Rubí ha instal·lat els quarters generals de la seva consultora, Ideograma, en una antiga fàbrica de nines, la Fàbrica Lehmann, un pol creatiu que podria ser la imatge del seu últim llibre, Smart CitiZens, on no parla de ciutats intel·ligents sinó de ciutadans intel·ligents. Molt més que un joc de paraules.

¿Què és una ciutadania intel·ligent? El concepte de ciutadà intel·ligent està en contraposició al de ciutat intel·ligent. S’ha creat un arc d’interpretació que fixa l’atenció en les màquines, els processos i les tecnologies. Són rellevants, però ho són més que la capacitat intel·ligent que tenen els ciutadans i les ciutadanes per gestionar l’espai públic. Aquesta capacitat es pot utilitzar de manera positiva per convertir el ciutadà en protagonista de la ciutat –en la qual viu, treballa o transita– i no en un simple usuari. Deixa de ser un usuari silent per ser actiu i proactiu, deixa de ser només usuari o consumidor per passar a poder cogestionar i codirigir els serveis que comparteix. Desplaçar el focus de la ciutat intel·ligent al ciutadà intel·ligent permet una altra manera d’abordar el tema: no estem parlant d’una tecnologia per sobre de les persones, sinó que el ciutadà sigui més protagonista, més fort, més central en la vida política.

Això implica més participació, però al llibre fa anar un concepte una mica  heterodox  d’aquesta paraula. Penso que avui la ciutat i els operadors que hi actuen disposen d’informació oberta de serveis i processos que els ciutadans es poden apropiar per fer una espècie de scraping [tècnica per extreure informació de llocs web] del servei públic i orientar el seu projecte personal amb més autonomia. No és només participar en una votació quan et conviden, sinó utilitzar els serveis i les dades d’una ciutat per generar processos d’apoderament, de reapropiació de l’espai públic i dels serveis. Les webs municipals o de serveis públics ofereixen la informació pensada des de l’estructura, des de l’organigrama, des de les competències. En canvi, els usuaris poden voler aquella informació o aquells serveis no presentats des de l’estructura, des de les competències o des de l’organigrama que gairebé mai li importa, sinó que bolquen tota la informació i l’ordenen en funció dels seus interessos, necessitats i projectes. Es tracta de la reapropiació de l’espai i una dimensió renovada del concepte de ciutadà. 

En aquest punt topem amb els problemes de control que genera la utilització de les dades dels usuaris. A mi, que els serveis públics siguin més eficients i s’anticipin a les meves necessitats gràcies a les dades que disposen de mi, em sembla molt bé. Perquè va en la direcció de l’eficiència del servei públic. ¿No hem acceptat amb una certa naturalitat que els buscadors a la xarxa s’anticipin a les nostres necessitats gràcies a l’itinerari i al rastre digital que hem deixat i que ens enviïn de manera natural ofertes i serveis que acabem acceptant? Aquest nivell d’anticipació, de coneixement de l’usuari, a mi em sembla que pot millorar el servei públic i necessitem més eficiència en el servei públic. 

¿I la gent ho acceptarà? El que necessitem són normes clares: les dades que s’utilitzen per millorar el servei públic han de tenir naturalesa pública i són propietat dels ciutadans. En alguns casos s’ha de fer anònima la dada de la persona i garantir que una dada útil per prestar un servei no ha d’estar associada nominalment a una persona. Aquest és un nus central que les administracions públiques han de garantir de manera que una dada personal no es converteixi en una dada nominal, cosa que comportaria un problema legal. Per una altra part, si les administracions gràcies a aquestes dades dels ciutadans ajuden empreses privades a millorar els seus productes i serveis, llavors s’ha de posar condicions a la utilització d’aquestes dades i pactar retorns públics. Si la dada és pública, encara que la utilitzi una empresa privada, hi ha d’haver un benefici públic. Aquesta tesi té contorns no àmpliament compartits, però estic convençut d’això: les dades ens permeten anticipació, l’anticipació millora el servei públic i el fa eficient. S’han de marcar normes clares i, finalment, si aquestes dades obertes milloren la rendibilitat de les empreses privades han de tenir un retorn net, de servei i benefici públic.

Vostè recull una dada que és prou coneguda però que tot i així resulta esgarrifosa: la meitat de la població mundial viu en el 2% del territori, a les ciutats. La concentració en el territori és un factor de tensió, però encara ho és més la falta de poder polític en aquest territori. Representen el 50% de la població, són l’espai que més transcendència té en assumptes globals com el medi ambient, on es genera tota la creativitat, i en canvi té molt poc poder polític. El poder dels municipis és un nan en termes polítics i en canvi concentra la majoria de l’activitat econòmica, la majoria dels problemes i la majoria de la població. Hi ha un desequilibri de governança molt seriós. El segle XX ha sigut el segle de les nacions unides, el segle XXI hauria de ser el segle de les ciutats unides, i d’una certa reconstrucció de la governança global a través dels territoris municipals. Actualment, quan hi ha un problema en una ciutat com Barcelona, els instruments que té per resoldre’l són insuficients. Aquest desequilibri és el que provoca la tensió.

Però aquí el malalt és l’Estat. Cada vegada es prenen decisions en les institucions supraestatals i els problemes es viuen a nivell local. ¿És l’Estat qui hauria de cedir poder per dalt i per baix? Sí. ¿Per què els alcaldes i les alcaldesses de les principals poblacions no estan asseguts al Consell de Ministres? ¿No hi haurien d’estar els alcaldes de Barcelona i de Madrid? ¿Per què l’alcalde o l’alcaldessa de Barcelona no està en el govern de la Generalitat? És obvi que el pes que tenen les ciutats a Catalunya o a Espanya exigeix que tinguin un protagonisme en la presa de decisions. 

¿Però els estats ja cedeixen poder a la UE? Europa representa el 5% de la població del món. En termes geopolítics és poca cosa, però concentra la majoria de les grans ciutats del món que poden liderar polítiques públiques i maneres diferents d’entendre la democràcia. No són les més grans, però són les més desitjades perquè són un model en la manera de fer negocis o d’integrar la diversitat. Si Europa no dona a les ciutats la visibilitat i el poder que necessiten, Europa no podrà competir en el món. L’Europa dels estats és menys transcendent que l’Europa de les ciutats.  

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Una part de l’atractiu de l’independentisme potser és precisament la seva demanda de més poder local. La idea de l’autogovern i de la proximitat estan íntimament lligades. El fenomen urbà i metropolità és el gran fenomen del segle XXI. És la peça central sobre la qual s’ha de treballar, també des de la perspectiva catalana. Falta una visió contemporània de la nació catalana que és fonamentalment urbana, i entendre la metròpolis com l’espai central, el cor de la nació.

¿Diria que ens mirem massa al melic i que ens sembla que tenim problemes que no té ningú més, com el del turisme?  ¿Qui és ciutadà de Barcelona? ¿El que hi viu i hi treballa, el que creua la ciutat, el que ve a estudiar un màster o el que assisteix a una fira? No pots reduir el concepte de ciutadania als que viuen o treballen a la ciutat. Els domiciliats a Barcelona no poden tenir una concepció antiga de propietat de la ciutat, del seu espai i dels seus serveis, que no són únicament per a ells; això és un empobriment mental, cultural i tècnic. Els temps s’acceleren i quan es guanya en velocitat s’ha d’agafar el volant, no baixar del cotxe. No estem entenent el moment, perquè si el canvi va més de pressa a fora que a dins de la ciutat podem dir que el final és a prop.