UN IDIL·LI DOCUMENTAT
¡Tota la meva vida es quedarà curta per estimar-te!
Entre juny de 1944 i desembre de 1959, Albert Camus i María Casares van mantenir una apassionada correspondència que descobreix el seu idil·li i que ara es publica a França
zentauroepp18685288 icult imagen del libro albert camus solitario y solidari171129174228
Va ser la història d’amor de dos estrangers. Albert Camus i María Casares, el francès d’Algèria i l’espanyola exiliada. L’escriptor que es convertiria en una referència literària del segle XX i la brillant actriu de la Comédie Française es troben per primera vegada a la França ocupada per les tropes alemanyes. És el 19 de març de 1944, a la casa parisenca de l’escriptor Michel Leiris, durant la lectura d’El desig atrapat per la cua, una obra escrita per Picasso.
Després tornen a coincidir a la casa de Marcel Herrand, el director del teatre Mathurins que proposa a María Casares representar el paper de Martha en l’obra de Camus El malentès. Quan comencen els assajos, Camus està fascinat per la jove actriu. El 6 de juny de 1944 a la nit, data del desembarcament de les tropes aliades a Normandia, es fan amants. Ella té 21 anys, i ell, 30.
Molt actiu en les tasques de la resistència francesa, Camus vivia sol a París perquè a la seva dona, Francine Faure, professora a Orà (Algèria), la guerra li havia impedit reunir-se amb el seu marit. El setembre de 1944, Faure torna a París i un any més tard dona a llum els bessons Catherine i Jean.
Albert Camus amb els seus dos fills bessons, Catherine i Jean, a Brefs, a Vendée, 1946.
Ferida, María Casares trenca amb l’escriptor. L’autor de L’estranger no ho suporta i li escriu: «És igual cap on em giri, només percebo la nit. Sense tu ja no tinc la meva força. Crec que tinc ganes de morir».
Però l’episodi de la separació serà només això, un episodi passatger. Els dos amants tornaran a ensopegar, per casualitat, al Boulevard Saint Germain de París el 6 de juny de 1948 i aquella trobada segellarà definitivament la seva relació. Una relació oficialment clandestina –Camus no es va separar mai de Francine Faure–, però notòria en l’ambient artisticoliterari dels anys quaranta del segle passat.
«Mai m’he sentit més ple de força i de vida. L’enorme alegria que m’omple aixecaria el món», escriu Camus a la seva jove amant dies després del seu retrobament. «El meu estimat, el meu amor, si tu sabessis la confiança, la veritat, la integritat el valor que em dones ¡Déu meu, tota la meva vida es quedarà curta per estimar-te!», li respon ella.
Aleshores, Camus ja era un autor reconegut, havia publicat La pesta i començava a tenir un gran èxit literari. María Casares havia arribat a París el 1936, com molts fills de republicans espanyols. Nascuda a la Corunya, el seu pare, Santiago Casares Quiroga, havia sigut ministre i president del Govern de la Segona República i es va exiliar a França després del cop d’Estat de Franco.
Es van fer amants la nit del 6 de juny de 1944, la del desembarcament aliat a Normandia
El mateix any de la publicació de L’estranger (1942) i al mateix teatre on va enlluernar Camus, Casares inicia una carrera d’actriu que la convertirà amb el temps en una de les muses de l’escena francesa.
La relació entre Camus, l’intel·lectual amb aires de Humphrey Bogart, i la lluminosa dona de veu ronca filla de l’exili franquista, té trets de llegenda. La que es va construint al llarg de 12 anys ininterromputs de cartes, postals i telegrames.
«Fa temps que no lluito contra tu i que sé que, passi el que passi, viurem i morirem junts», li diu María Casares al seu amant el 17 d’octubre de 1956.
Tots dos s’escriuen amb freqüència perquè sovint estan separats geogràficament. Camus prefereix la llum del sud de França a la de París i tindrà, a més, altres relacions. Casares encadena les gires amb la Comédie Française –Montevideo, Moscou, Nova York…– amb el Teatre Nacional Popular.
Quan l’octubre de 1957 l’actriu triomfa durant una gira a l’Argentina és en Camus en qui pensa. «Les poques paraules d’agraïment que vaig haver de dir les vaig pronunciar pensant en tu».
Una setmana més tard, el 24 d’octubre, és el novel·lista francès qui li envia un telegrama. «Mai m’has faltat tant». Camus acaba de guanyar el Nobel de literatura amb 44 anys. A tots dos els uneix la passió pel teatre. L’autor d’El mite de Sísif confessa fins i tot que només al teatre i en un estadi se sent «verdaderament lliure i en plena comunió amb els homes».
La missiva que tanca la correspondència està datada quatre dies abans de la mort de l'escriptor
La seva relació epistolar no reflecteix només la passió que els va unir durant anys. Delata l’afecte i l’admiració recíproca, les seves afinitats intel·lectuals, morals i polítiques. Cap comenta en les cartes els fets històrics que sacsegen el món d’entreguerres, però en algunes llisca el rerefons de les seves personalitats lliures i independents. Casares participa en molts homenatges als republicans espanyols, homes i dones que han sacrificat una vida de felicitat «per no perdre el seu dret d’home lliure davant el món i davant ells mateixos». Camus serà redactor en cap del diari Combat.
L’última carta de Camus al seu gran amor està datada el 30 de desembre de 1959, quatre dies abans de la seva mort. «Fins aviat preciosa. Estic tan content amb la idea de tornar a veure’t que ric a l’escriure. T’abraço, t’estrenyo contra mi fins dimarts, quan tornaré a començar». Camus està a la seva casa de Lourmarin, al sud de França, i decideix viatjar en cotxe a París el dilluns 4 de gener. No arribarà mai. El Facel Vega que conduïa Michel Gallimard es va estavellar contra un arbre al sud de Fontainebleau, a 90 quilòmetres de París. Camus viatjava al seient del copilot i va morir a l’acte. Tenia 47 anys. Al maletí de l’escriptor va aparèixer el manuscrit incomplet d’El Primer home que seria publicat 34 anys més tard.
Catherine Camus tenia 14 anys quan va morir el seu pare. El 1980 va renunciar a la seva carrera d’advocada per encarregar-se de la gestió de l’obra del premi Nobel. Si es va decidir a publicar els documents fins ara inèdits de la relació amb María Casares va ser perquè temia l’aparició d’una edició pirata –una fotocòpia de les cartes va ser robada el dia de l’enterrament de Casares, morta el 22 de novembre de 1996– i perquè va creure que havia arribat el moment de desenterrar-les.
Notícies relacionades«Les seves cartes fan que la terra sigui més vasta, l’espai més lluminós, l’aire més lleuger, simplement perquè ells han existit», escriu Catherine Camus en el prefaci de Correspondència. La història d’una trobada artística i d’un amor passional.
En les seves memòries, publicades l’any 1980, Casares va dir de Camus que, durant el seu idil·li, el premi Nobel havia sigut per a ella «un pare, un germà, un amic, un amant i a vegades un fill». «Quan s’ha estimat algú, se l’estima sempre», confessava anys després de la desaparició de l’escriptor.
