Javier Gutiérrez: el 'pelotazo' del perdedor

El seu talent és descomunal, però ell segueix tenint, assegura, «ànima de loser i de jubilat». Ho diu perquè li van més els personatges perdedors, els quals no jutja i sempre defensa. Des de l’entranyable Sátur d'Águila Roja fins al cretí Álvaro d’El autor, pel·lícula en què posa –literalment– els genitals en una taula. Javier Gutiérrez és l’actor de l’any. Està nominat als premis Forqué i als Feroz (on fa doblet per El autor i Vergüenza, formidable sèrie de Movistar). Amb tota probabilitat ho estarà també als Goya. La indústria del cine va trigar a confiar en ell, però ara l’estima amb bogeria. L’amor és recíproc. Però Gutiérrez té el cor dividit entre la seva professió i la seva família. El seu fill, Mateo, és la persona per la qual viu i respira. És un actor magnífic, però com a paràs no el guanya ningú.

Nascut a Astúries el 1971, es va traslladar de petit al Ferrol, a un barri castigat per l’atur i la delinqüència. Va sortir d’allà amb 18 anys i la il·lusió de convertir-se en còmic. La seva novel·la preferida és El viaje a ninguna parte, on Fernando Fernán Gómez dibuixa una vida d’actor amb gana, privacions i passió per l’ofici. Va desembarcar a Madrid i es va rascar la butxaca per recórrer com a client tots els teatres. Amb entusiasme, es va apuntar a moltes companyies independents fins que va trobar el trampolí perfecte: Animalario, llorejada, imaginativa i combativa companyia amb la qual ho va aprendre tot de la professió de la mà de directors com Andrés Lima i companys com Alberto San Juan i Willy Toledo.

    

Ara fa 12 anys, veient-lo en una obra d’Animalario, el director Manuel Martín Cuenca es va quedar bocabadat. Des d’aleshores ha volgut treballar amb ell. L’oportunitat ha arribat amb El autor, on l’artesanal cineasta –habitualment intens– es capbussa en la piscina de l’humor i la ironia de la mà d’una sàtira sobre la importància que es donen els creadors, gent que s’acostuma a prendre a si mateixa massa seriosament, éssers que estan convençuts de la transcendència de la seva feina.

«Hòsties sense miraments»    

Gutiérrez –que va brodar un delinqüent toxicòman a Plan de fuga– és humil i no pensa que la seva professió sigui un cim només a l’abast d’uns quants. Això sí, adverteix que no tothom pot ser actor. Cal preparar-se i estudiar molt. I pencar més. Quan fa xerrades en instituts i escoles d’interpretació la primera cosa que diu és que aquí es ve a treballar amb il·lusió i ganes perquè la professió t’ocupa les 24 hores del dia.

Amb un físic i una cara dels quals no es pot desprendre –paraules textuals–, Gutiérrez es va ficar en la pell d’un malvat amb pedaç a l’ull a Zipi y Zape y el club de la canica (Oskar Santos, 2013), on interpretava el director del correccional. Gutiérrez –que ha interpretat dues vegades el dictador Franco– es va educar en un col·legi de capellans on es deixaven anar «hòsties sense miraments» i es pegava als nens amb canyes de bambú, així que va tirar d’aquest passat per construir el seu (brillant) personatge. Com a paràs que és, està convençut que els nens han de ser nens, han de «divertir-se i saltar-se les normes». Després ja vindrà la vida de veritat, «la de la maduresa i les obligacions».

El seu gran salt va arribar el 2015 amb La isla mínima, una aposta arriscada dels productors i el director, Alberto Rodríguez, que va confiar en una cara com la seva per a un personatge tan dramàtic i amb aquella fondària. No només va prendre el premi Goya al millor actor al seu company de repartiment, Raúl Arévalo, sinó també a un Déu del cine com Ricardo Darín, que competia aquell any amb Relatos salvajes. «Visca la mare que et va parir», li va deixar anar a Alberto Rodríguez en ple discurs d’agraïment pel guardó, en què va esmentar amb infinit amor les dones de la seva vida: la seva mare, les seves germanes i la seva parella.

   

 És exigent com pocs. I professional com una casa. Incloent-hi una part del seu treball que molts col·legues desdenyen: la promoció i les entrevistes amb la premsa. Senzill, educat, agradable i exquisit en les seves respostes, atén totes les peticions, encara que posa una única  condició: que tingui temps de portar el seu fill al col·le.

«Un mico en un zoo»

Malgrat la seva popularitat, admet que pot anar a qualsevol bar i prendre’s un cafè tranquil·lament. Si ve algú i li demana una foto, és estrany que li digui que no. I això que a vegades s’ha sentit com «un mico en un zoo», amb mirades incòmodes (no d’admiració precisament) per part d’alguna gent. Aquesta gent potser no sàpiga que està 

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

davant d’un dels millors actors de la indústria espanyola.

Algú que s’ha relacionat amb Michael Fassbender. I això que a Gutiérrez li van els perdedors. Per això –i ho rematem amb futbol– és fan del Racing de Ferrol, un equip petit que somia en gran. Com ell.