L'any de l'os polar

Intenti imposar-se la tasca de no pensar en un os polar i veurà el maleït animal a cada minut». Fiódor Dostoievski va llançar la sentència i el psicòleg social Daniel Wegner la va corroborar en un estudi i la va batejar com «el mecanisme de control mental irònic bimodal». Dit en brut, la incapacitat de treure’t una idea del cap per més que ordenis al teu cervell que deixi de pensar-hi.

    Està bé, això és un resum de l’any, han passat moltíssimes coses en 52 setmanes, així que és important deixar al maleït os polar blanc dormisquejar en un racó de la memòria.

    ¿Per on comencem? Donald Trump va guanyar. Vam analitzar tant la seva victòria, la vam témer tant que, per un temps, vam pensar que seria el nostre os polar. Amb ell ens vam acostumar a la postveritat. És a dir, a les mentides, mitges veritats, solucions màgiques, il·lusionisme vestit d’il·lusions… També va guanyar Emmanuel Macron i, almenys, vam respirar perquè va frenar el camí de Marine le Pen a l’Elisi. I això que sembla que ella va comptar amb una ajudeta de Vladímir Putin a través de Julian Assange. Vaja, tots els camins condueixen a l’os blanc.

    Però també hi ha hagut homes que han perdut el seu poder. El productor Harvey Wenstein, després de dècades d’abusar de dones amb la complicitat de la indústria del cine, ha estat posat en la diana de les seves víctimes. L’escàndol ha mogut les fangoses aigües de l’abús i cada dia sorgeixen nous noms que inflen la llista de la ignomínia. La campanya #MeToo, en què les dones expliquen les seves experiències d’assetjament i abús, mostra que el silenci s’ha trencat. No és una moda, és la denúncia d’una infàmia de segles. Algunes dones, finalment, se senten amb la força suficient per afrontar-la. En queden milions.

    

Ofrenes en memòria de les víctimes, el 21 d'agost en el mosaic de Miró a la Rambla. / jordi cotrina

I mig món segueix plorant. Alguns ja sense llàgrimes en els ulls. Síria. Iemen. Sierra Leone. Sudan del Sud… Ploren els rohingyes, al fugir de Myanmar. Els refugiats esclavitzats a Líbia, per a vergonya d’Europa.

    La mateixa Europa que ha patit els cops del terrorisme. També aquí, al nostre cor de Joan Miró. L’estiu se’ns va gelar el 17 d’agost a la Rambla. Vam plorar per les víctimes i ens va sacsejar saber qui eren els seus joves botxins. Els Mossos van ser convertits en herois. Tant, que el seu cap de policia es va permetre assenyalar periodistes en una roda de premsa per a alegria de l’agitprop processista, al qual poc li importava la veritat. I ara, ja hem arribat al maleït os polar.

    

Harvey Weinstein i Kevin Spacey, acusats d'abusos sexuals / stephen lovekin

2017, l’any que ens vam enganxar a la informació del procés. Hi va haver dies que, a més de l’os polar, també vèiem García Ferreras i Ana Pastor a totes hores. Mentrestant, els teatres, les sales de cines, el comerç i els restaurants llanguien. Les empreses marxaven a la recerca de terres més plàcides i l’atur augmentava.

    Ens hem acostumat a temptejar els amics, familiars i coneguts abans de parlar de l’os. Els afectes i desafectes sorgeixen i s’esfumen en moments. Encara que hi va haver un dia en què a tots ens va unir el dolor. Les imatges de les brutals càrregues policials de l’1-O van ferir alguna cosa més que cossos. Centenars de milers de persones, milions, encara senten els cops en les seves il·lusions. Aquell dia vam veure com la voluntat i la imaginació aconseguien col·locar un vot en una urna. També vam veure una alcaldessa contrària al referèndum unilateral, Núria Marín, enfrontant-se a la policia perquè deixés en pau els seus ciutadans. En canvi, vam veure altres polítics independentistes amagats en el refugi del tuit.

Notícies relacionades

Veient passar la Història

Trivial 2017: ¿quant en saps de l'any que s'acaba?

    No sabem si hem viscuts dies històrics o accions de màrqueting. Una DUI que es va declarar i es va suspendre a l’acte. Una convocatòria d’eleccions avortada en l’últim moment. Hi va haver qui va llançar monedes de plata. Total, els crucificats havien de ser uns altres. Al final es va proclamar la república més trista de la història. No hi va haver discurs al balcó de la plaça de Sant Jaume. El que va venir després, presó i Brussel·les, encara estem mirant de pair-ho. Mentrestant, vam tancar un moment els ulls, vam comptar 155 segons, els vam obrir i l’os polar seguia estant allà. 

    I els refugiats no arriben.