Veient passar la Història

George Steiner va explicar en una entrevista una escena que va viure quan era petit a París. Es va topar amb una manifestació d’extrema dreta i es va refugiar com va poder a casa, a l’avinguda Paul-Doumer. La seva mare havia abaixat les persianes. El seu pare les va apujar de nou i, mentre els energúmens cridaven, es va acostar al petit George i va dir: «D’això se’n diu Història i mai has de tenir por».

    

Doncs això. Resulta que hem viscut la tardor més seca i calorosa dels últims anys amb les persianes obertes, veient passar la Història, amb majúscules i davant els nostres nassos. Hi ha qui pensa que l’essència de la democràcia (i, per tant, de la vida) consisteix a avorrir-se. Sobiranament. Com va dir Joseph Brodsky, en una famosa conferència al Darmouth College, «l’avorriment és fruit de la repetició, i l’essència de la vida (i per tant, de la democràcia: això ho dic jo) consisteix en la repetició». En aquesta tardor calorosa i seca res s’ha repetit i gairebé cada dia ens hem aixecat amb un sobresalt superior al del dia anterior. 

  

Romeva, Mundó, Turull i Rull, sortint de la presó d'Estremera. / AFP / pierre-philippe marcou

 

No ens hem avorrit perquè, segurament, estàvem davant la Història, que és això que passa quan Kafka se’n va a nedar. Sessions acalorades al Parlament, desembarcament de milers de policies i guàrdies civils en un vaixell de riure, la cançoneta aquella d’«a por ellos» (entonada amb xiulets pel monarca i tot), rocambolesques tortuositats per on passaven urnes i paperetes, el cop de destral de l’1 d’octubre, la violència sense raó, els plors (pel despropòsit) i els cops (per les porres i les bales de goma). I més encara: manifestacions multitudinàries d’uns (i també dels altres), aturades generals al país, empreses que se’n van, ciutadans que es queden i es queixen, helicòpters que volen, «rebel·lió violenta» per a uns i «democràcia pacífica» per a altres, més manifestacions, una república que no va ser, un President que se’n va anar, molts altres que van estar (i estan) entre reixes, l’arribada del virregnat en forma de 155, els llaços grocs, les creus gammades.

    

Història. Davant els nostres mateixos nassos. I la cosa segueix, i costa un munt escriure el resum d’una novel·la quan no saps el final, perquè el 21-D no ha sigut el final.

  

Mostres de dol, al mosaic de la Rambla de Joan Miró, tres dies després de l'atemptat. / JORDI COTRINA

 

Mentrestant, el món (això que està més enllà dels nostres nassos) va anar a la seva, que és tant com dir que al món es va estendre el primer any de l’era Trump, amb bestieses idiotes i amb dramàtiques bestieses. Com ha dit Paul Auster, «reso perquè Trump no tingui un segon mandat, perquè dubto que el món segueixi endavant si és així». Potser no tirarà endavant ni el primer, però això encara s’ha de veure. El que hem vist és que el brexit va de debò, que Macron va ser un miratge, que l’extrema dreta (la mateixa que perseguia a Steiner) comença a manar a Europa (o, a Àustria, que ve a ser el mateix), i que mentre l’Estat Islàmic s’esvaeix a Síria aprofita per implantar el terror al món.

    

Parèntesi: la Història també ens va visitar un maleït 17 d’agost, en forma de zig-zag assassí, aquella tarda nefasta en què Barcelona va obrir tots els noticiaris. Una altra vegada persianes apujades.

    

El que s’ha vist és que tot ha anat molt de pressa, i més encara des que un jutge va decidir desenterrar Dalí. No obstant, i potser per portar la contrària, el hit de l’any ha sigut Despacito, de Luis Fonsi, encara que confesso que jo soc més d’Arcade Fire, que van estar per aquí al Primavera Sound.

    

Se’n van morir uns quants, dels de necrològiques treballades (com Fats Domino, Johny Hallyday, Bauman, Berger, Capdevila, Goytisolo i Charles Manson), i se’n van morir molts més, d’aquells que no tenen tomba o la tenen al mar, aquella merda de mar que és la nostra vergonya.

Notícies relacionades

Trivial 2017: ¿quant en saps de l'any que s'acaba?

L'any de l'os polar

    

Em deixo moltes desgràcies, terratrèmols i massacres, masclismes i feixismes, incendis i altres Corees, notícies falses i falsos redemptors i tirotejos verdaders. I em deixo Rússia, que sembla que està en tot. I tot allò que se’n va anar i pot ser que no torni. Josep Carner acomiadava el 1949 d’aquesta manera. «Benignament, fina l’any amb peresa». No és el decasíl·lab més adequat per a aquest turbulent 2017, però m’agradaria que ho fos. Torno a Brodsky: «Per molt inhòspita que pugui arribar a ser una estació, el tren no s’atura en cap per sempre».