Quan moren els camells

Nick Thuo no havia vist mai voltors tan grans com a la frontera entre Kenya i Etiòpia. Allà és fàcil topar amb els cadàvers del bestiar que no va resistir el persistent retard de la pluja. «En alguns pobles gairebé ni podies entrar per la pudor d’animal mort», diu el coordinador de la Creu Roja de Kenya a l’àrida regió de Turkana, al nord-oest de Kenya. 

Per als carronyers, la sequera són les rebaixes. Per als pastors, que és l’ocupació de la majoria dels habitants de Turkana, la sequera és una forma que s’evapori el seu mitjà de subsistència. La temporada curta de pluges a Kenya, entre l’octubre i el desembre, no va ser tal el 2016. Llavors es van estimar 2,6 milions de persones amb necessitat d’ajuda humanitària al país africà. La temporada llarga de pluges del 2017, entre el març i el juny, tampoc va aportar gran cosa i va elevar a 3,4 milions el nombre de kenyans en situació d’emergència. Les pluges van començar tard i van procurar menys aigua que la mitjana històrica, sobretot a l’àrid nord. El febrer del 2017, el Govern kenyà va declarar una situació de desastre nacional i una de les zones més afectades del país va ser Turkana.

Turkana es diu Turkana perquè hi habiten els turkana, una tribu de pastors que parlen un idioma denominat turkana i que ocupa una zona que delimita a la seva frontera oriental amb un llac batejat com a... Turkana. Els turkana estan habituats a una existència difícil perquè als seus dominis la sequera no és un fenomen recurrent, sinó més aviat un estil de vida. Però el 2017 les coses s’han posat més lletges del que és habitual. La distància mitjana fins a l’aigua va passar de ser de sis quilòmetres entre l’anada i la tornada a més de deu en comparació amb l’any anterior. 

Paisatge amb cadàvers

En aquestes condicions, les ovelles solen ser les primeres a caure, juntament amb les vaques. Les cabres són més resistents. Però, quan comencen a morir, els burros i els camells haurien de començar a tremolar perquè la cosa és seriosa, i algun cadàver de camell completa el paisatge de camí al poble de Ngimuriae, cap on ens dirigim. En el macabre ordre de mamífers víctimes de la set i la fam, el torn de l’humà segueix el del camell.

A Ikal Ang’elei, coordinadora de l’associació Amics del Llac Turkana, el tema l’encén. L’ecologista lamenta que a Turkana no s’hagi creat un pla a llarg termini per a la gestió de l’aigua, perquè l’escassa pluja s’utilitza principalment per al regadiu, no s’emmagatzema de cap manera i acaba per perdre’s degut a l’altíssima taxa d’evaporació de la zona. Trobar formes d’emmagatzematge és difícil en una regió àrida, pobra, poc poblada i que no reporta gaires vots al Govern. No hi ha ajudat gens la construcció de la presa del riu Turkwel.

La presa embassa les aigües del riu Turkwel, que en teoria hauria de transportar fins al salí llac Turkana en quantitats més elevades. A vista d’ocell, la funció del Turkwel per a la regió de Turkana resulta molt evident: és el seu cordó umbilical. Surt des dels turons de Cherangany, un dels cinc dipòsits naturals d’aigua del país, situats a l’oest de Kenya. Però en a penes 300 quilòmetres en direcció nord, el paisatge canvia del verd més exuberant a un marronós que alerta del terreny erm. Només el riu Turkwel, amb les seves aigües xocolatoses i les seves riberes més verdes, desafia una mica la monocromia del quadro.

La carretera amb Kitale

Hi ha un segon cordó umbilical: la carretera que la uneix amb Kitale, una ciutat enganxada als turons de Cherangany, que transcorre en paral·lel al riu Turkwel. Per ella viatgen cada nit desenes de camions amb la dosi de productes peribles que no es poden produir a Turkana i que, amb el transport des de Kitale, veuen augmentar el seu preu en destí. Així que una avaria en la ruta al nord pot mantenir desproveïdes les paradetes del mercat de la ciutat, on el sol s’encarrega que la mercaderia faci més olor de podrit que de fresc. ¿Les pastanagues? Venen de Kitale. ¿Els alvocats? De Kitale. ¿Tomàquets, patates, cebes? Kitale. El mateix lloc de procedència de les taronges, les síndries, les pinyes o les cols. «¡Excepte això! Això és de Lodwar», apunta una venedora del mercat mostrant una papaia mústia. Si l’aigua no flueix pel Turkwel i els camions no fan el mateix per la carretera paral·lela, a Turkana acabaran menjant sorra, espines d’acàcia, carn de cabra vella i papaies pansides.

De sobte, el setembre del 2013, els ànims es van aixecar momentàniament a Turkana amb el descobriment de dues reserves d’aigua subterrània que «podrien proveir d’aigua el país durant 70 anys», segons els números que va fer llavors el Govern, més amic que la casualitat resolgui els problemes que no pas que ho facin el bon criteri i la bona voluntat. Però com que l’alegria dura poc a la casa dels pobres, als 15 mesos es va descobrir que els nivells de salinitat dels pous eren set vegades superiors als límits establerts per l’Organització Mundial de la Salut. 

Ni bestiar ni hortes poden beure tampoc aigua salada.

Però nosaltres anàvem cap a Ngimuriae. És un poble de cabanyes de fusta i fulles de palma, amb una tanca de pals com si fos un corral. No hi ha electricitat, ni aigua corrent, ni latrines, i ni tan sols una botiga o una escola. Sí que hi ha malnutrició. És el migdia d’un altre calorós dia al desert i els seus habitants dormisquegen per passar les hores més dures del dia. Com que gairebé no hi ha arbres, dormen sota un rafal o a casa seva. Sí que hi ha cobertura: el telèfon ha despertat David Lokuk fa uns minuts. Li trucaven els de la Creu Roja, que han anat a fer un cop d’ull a la situació en aquella zona, on porten a terme un programa de compra de bestiar a pastors en situació d’emergència. Els líders locals, com David Lokuk, identifiquen els veïns que han trobat més dificultats per culpa de l’absència de pluja, aquells amb dones embarassades i sense res per menjar, o amb avis malalts, per exemple. Al mateix temps, aquestes famílies han d’estar disposades a desfer-se del bestiar, una opció complicada entre les comunitats de pastors de la zona, on valen més unes quantes vaques que uns quants bitllets. Però la situació és límit i ja han perdut massa animals. 

Les últimes víctimes

El ramader obté uns diners i l’organització humanitària sacrificarà l’animal i el donarà, per exemple, a una escola, perquè variï la seva dieta de blat de moro i mongetes. Però hi ha qui pensa que aquest esquema acaba per crear dependència. «Les pluges s’endarrereixen la majoria de les vegades –adverteix Ikal Ang’elei–. Les comunitats et diuen que la situació és dura i això ve després d’anys d’ajuda humanitària. La gent intenta obtenir més fent veure que no té res. No sempre reflecteix la realitat». Ang’elei considera que la definició de pobresa com aquella persona que compta amb menys d’un dòlar al dia no és aplicable a Turkana: ¿Com és possible que Turkana sigui una província amb un nivell de pobresa estimada del 96% i que a la vegada sigui la que té més bestiar del país?

«Els propietaris d’aquest bestiar no són la gent del Govern o els que treballen en oficines a Lodwar (la capital de Turkana) ¿Deuen ser els propietaris els mateixos que hem classificat com el 96% de pobres? Encara estic intentant entendre aquestes xifres», apunta Ikal Ang’elei.

David Lokuk vol mostrar les últimes víctimes de la sequera a Ngimuriae. Són dues macabres rotllanes de vaques i ovelles descompostes pel sol i els carronyers. Els pastors han decidit arrossegar fins a aquest quadrant els animals morts des dels corrals que envolten les seves cabanyes. 

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Samson Lomare era el propietari d’alguns d’aquests animals: ha passat de tenir 70 cabres i ovelles a tan sols tres exemplars. La seva veïna Agnes Loichonga fa cara de preocupació. Diu que tenia 80 caps de bestiar i ara n’hi queden sis. No sap què fer, perquè a més un dels seus fills és a l’escola i s’han de pagar les taxes. ¿Ha pensat a vendre el bestiar que li queda i dedicar-se a una altra cosa? No sap a què es dedicaria. ¿Ha pensat a recollir el campament i marxar a un lloc més fèrtil? No coneix cap altre entorn que no sigui aquest. 

I això que el proper riu Kerio, que és tan sols un riu estacional, té en aquest moment un bon cabal d’aigua marró: la que consumeixen a Ngimuriae per falta d’alternatives. David Lokuk vol ensenyar-ho. L’ancià s’atura davant el riu i adverteix que tan sols presenta aquesta imatge unes quantes setmanes, poques, a l’any. «Abans del mes que ve, estarà sec».