¿Solterones? ¡Au, va!

«He arribat a pensar que, igual que l’abandonament en la infància marca el futur adult, les nostres primeres experiències de soledat agradable ens ensenyen a estar còmodes amb nosaltres mateixos i confirmar les condicions en què la busquem». Aquesta cita l’escrivia en el seu llibre Solteronas (Ed. Malpaso) la periodista nord-americana Kate Bolick. Una dona que el 2016 ens va explicar com quan era petita pensava que, com els seus pares, es casaria i formaria una família. Així que es va marcar una edat límit per fer-ho: la trentena. Mentrestant, experimentaria, sortiria amb diferents homes, avançaria en la seva carrera laboral. Però a l’arribar a la data límit ja no quedava rastre de la idea del matrimoni. El concepte de casar-se s’havia convertit en uhna molèstia davant les grans possibilitats personals que entreveia en el futur.

Bolick no és una excepció. La paraula «solterona», usada per estigmatitzar les dones sense parella, s’utilitza cada vegada menys. El que encara senten –especialment quan estan en edat de procrear– és si no pensen formar una família. Perquè encara hi ha qui no es creu que una persona, i especialment una dona, pugui ser feliç creant un pla de vida en què no entrin ni nadons ni matrimonis.

Va ser Oscar Wilde qui va dir que «estimar-se a un mateix és el principi d’un idil·li per a tota la vida». En els últims tres anys, vinyetistes i il·lustradores han anat simbolitzant aquesta i altres qüestions a través dels seus treballs. Algunes utilitzen el cinisme o l’humor per representar la dona lliure. Altres treballen amb la normalitat, ensenyant-nos com és el dia a dia de la que viu sola. Sense prejudicis ni drames. I altres lluiten contra totes les injustícies que veuen en el seu camí.

¡Fora l'amor romàntic!

Flavita Banana fa tres anys que se'n riu de l’amor romàntic i dels seus clixés. Del príncep blau de Disney i de la princesa que espera a ser rescatada. Al seu entendre, l’amor no és tan ideal com el pinten. «Així que la meva és una manera de banalitzar-lo i treure-li una mica de pes», admet la seva creadora, Flavia Álvarez. 

Les seves vinyetes relaten de forma crua escenes de la vida de Flavita, una dona que, dins de la generació  de la vinyetista, ens ha representat en algun moment a totes. A Flavita l’hem vist corregint un home que li practicava sexe oral, parlant de tècniques subliminals per tallar amb algú o autoenganyant-se en l’amor, però també estimant-se. «Jo crec que Déu ens va fer pixar assegudes per deixar-nos descansar una estoneta de tanta perfecció», diu en una escena en què està asseguda al vàter. Perquè el personatge carrega contra tot amb humor.

«Crec que el que fa l’humor, i en aquest cas a través de les xarxes socials, és minimitzar aquella sensació de soledat», comenta. «Un mal d’amors o una soledat portada únicament al cap pot ser una mica devastadora. No obstant, quan veus que a la meitat del planeta li passa o li ha passat el mateix que a tu, alleuja bastant», afegeix. Els seus milers de «m’agrada» a Instagram i de centenars de comentaris per cada publicació en donen fe.  

Per parlar de les relacions també es fica amb el món imaginari i de perfecció que creen parelles a les xarxes socials i que poden tenir poc d’idíl·liques en la vida real. «Avui dia, crec que les dones del meu entorn o generació quan tenen una relació en tenen en realitat dues: la real i la virtual, que juga un paper importantíssim i que a vegades és font de problemes. I això dona molt de joc. Vist des de fora es veu ridícul. Per això li dono tanta canya», assegura l’artista. 

Pocs temes es queden al tinter de Flavita i es reflecteixen en els seus llibres Las cosas del querer (Ed. Lumen) i Archivos estelares. Tampoc la solteria. «Encara hi ha qui l’associa amb soledat i es té compassió per la gent que no està acompanyada. I crec que aquestes persones cometen dos errors: donar per fet que algú solter està sol i creure que estant acompanyat un és més feliç», diu.

«Cada vegada el fet d’estar sola es porta més amb orgull i presumint que  no és un mal col·lateral: no és que les coses t’hagin sortit malament i per tant estiguis soltera. Hi ha un canvi de passiu a actiu que, afortunadament, s’està posant a sobre la taula amb sentit comú i amb arguments. Però, sobretot, em sembla que l’important és que es doni a entendre que hi ha un benestar amb un mateix».

La soledat postmoderna

La veu de la il·lustradora Idalia Candelas sona a l’Skype amb la mateixa dolçor que es desprèn en els seus treballs. A través d’aquests treballs ens converteix en espectadors de la intimitat d’una dona que viu a casa sola. Que disfruta del cafè al llit. Que va en calces per la cuina o que ocupa el llarg i ample del sofà perquè no té a ningú al costat a qui deixar la seva plaça.

Candelas, igual que les dones que il·lustra, viu sola. Fa tres anys que va començar a dibuixar les cases i els llocs on havia viscut. Hi va enquadrar dones que la identifiquessin. Les seves il·lustracions, que han sigut recollides al llibre A solas (Ed. Planeta), reflecteixen la «soledat postmoderna». «Crec que el que ha anat passant amb el temps és que les persones lluitem per ideals diferents del que és tradicional. Abans era més normal que la gent de la meva edat pensés  que les dones s’havien de casar i tenir fills. Ara un decideix no fer això sinó lluitar, fer un pla de vida i seguir-lo. I si aquest pla de vida és anar-se’n a treballar fora en lloc de cedir davant la pressió social, doncs perfecte. Jo visc sola i no em sento trista ni amargada per això», afirma.

La naturalitat amb què Idalia Candelas representa la dona a les seves il·lustracions resultava estranya per a alguns dels seus seguidors a les xarxes, que no entenien per què anava sempre en roba interior o sense roba. «Llavors vaig explicar que normalment estem acostumats a veure persones soles que reflecteixen tristesa o melancolia. Jo el que estava dibuixant eren dones que es trobaven a soles, no que estiguessin soles. I que estaven disfrutant d’aquell moment. Estaven contentes però no saltant d’alegria. Se les veia normals. D’aquí estic perquè així ho decideixo. És el que vaig representar perquè així m’estava sentint», assegura. 

     

Per a ella hi va haver un abans i un després de la publicació del seu llibre. «De sobte, la família i els amics que es preocupaven tant em donaven la raó. Però hi ha moltes dones que estan tota l’estona amb això a sobre. Tinc amigues que viuen soles, que els està anant molt bé en el seu pla de vida, però la gent segueix pensant que pateixen perquè no tenen un home al seu costat o fills. No entenen que és una elecció», diu. 

Una catana contra la supèrbia

Lola Vendetta, l’àlter ego de la seva creadora, Raquel Riba, va néixer fa gairebé quatre anys com una forma de desfogament davant el masclisme quotidià. En aquell moment, Riba vivia en un pis de la Sagrada Família que compartia amb quatre companyes. Treballant com a hostessa d’esdeveniments –envoltada de clients que normalment eren homes–, suplicava constantment anar amb sabates planes. Però li deien que no, que es veia lleig que no portés talons. «A més hi havia aquelles coses que ens passen a totes: que ens xiulin pel carrer, que ens diguin coses, sortir de festa i trobar-te que els nois et conviden a reservats… Una sèrie de situacions que no m’encaixaven. Així que m’anava desfogant amb vinyetes de Lola Vendetta, que en aquell moment no tenia nom», recorda.  

«Les meves companyes de pis em van dir que ho havia de treure a Facebook, a veure què passava. I va passar», diu. Va passar que ara, amb el seu traçat minimalista i les seves notes de color vermell, milers de seguidors han vist una Lola sense depilar, parlant de la masturbació i de la menstruació i renyant el mateix Déu per les injustícies. Perquè Lola és una dona independent i segura, que treu la catana per lluitar contra les actituds de supèrbia que es troben més en homes que en dones. «A Lola Vendetta la preocupa que companyes i amigues no vegin que són tan poderoses per frenar les coses dolentes que els estan passant a la vida i viure les coses bones. L’‘alcem-nos totes juntes com a equip’. La preocupa en positiu», explica Riba.

Al preguntar-li si «más vale Lola que mal acompañada» –títol de la seva novel·la gràfica editada per Lumen–, respon rotundament que sí. «Soc una gran amant de la soledat. Però hi ha vegades que per arribar a aquesta conclusió has hagut d’aprendre a base de donar-te cops. Crec que un dels grans èxits de la vida de qualsevol persona és abraçar la soledat i entendre que un es pot divertir estant sol. Que sol no significa abandonat, ni que no tinguis a ningú a la teva vida. Només significa disfrutar els moments de soledat amb tu mateix, ja sigui llegint o de qualsevol manera».  

Riba parla del rol de les dones en llibres o en pel·lícules clàssiques, papers oposats a la seva Lola. «Se’ns ha educat per creure que no podem ser felices soles. Per educació familiar hi ha qui creu que no, que sola es pot estar meravellosament bé, però si t’han educat per ser dependent, fins que una no trenca amb això se sentirà dissortada tota la vida. I això és dur», afirma.

Riure-se'n d'un mateix

«Sí, en tinc més de 30. No, no he pensat a casar-me. No, no estic buscant el nen. Sí, ja sé que el temps passa. Sí, soc un puto vaixell a la deriva. Sí, soc el dimoni i m’encanta». Anastasia Bengoechea dona vida a Monstruo Espagueti, vinyetes que relaten amb humor i ironia les seves vivències personals –actuals i antigues– per reflectir tot el que la preocupa. 

Dibuixa sobre el que viu i el que veu en el seu entorn. I, encara que en el seu entorn sigui normal no estar casada ni tenir fills, la pressió social hi és fins i tot quan obre internet.

El seu treball va començar en forma de blog quan estava vivint a Londres, anys després d’acabar la llicenciatura de Publicitat. Primer va començar amb l’escriptura creativa. Després va anar afegint imatge al text. El nom l’hi deu a una broma interna amb una amiga sobre la religió paròdica del Monstruo Espagueti Volador.

Bengoechea considera que, tot i que en certs llocs les dones han avançat, encara queden micromasclismes i actituds a superar per avançar. «Vaig fer una vinyeta quan estava soltera l’any passat arran d’una trobada amb una amiga que és superoberta. Em deia que tenia un amic per a mi molt responsable. Que era el que jo necessitava.Potser no se n’adonava, però de manera implícita m’estava dient que necessitava algú», explica. I afegeix: «A nosaltres ens han explicat que s’ha de viure en parella. Ho tenim molt ficat al coco, ja sigui pel cristianisme o per l’organització de la societat. Creiem que això és així i si ve algú que ens qüestiona la forma de vida, sembla que amenaça el nostre estil de vida». Ella seguirà rient-se d’això.

Xarxes socials 

A més de parlar de dones independents, totes quatre tenen un altre punt en comú: la publicació dels seus treballs a les xarxes socials i l’impacte que hi tenen. «Han sigut eina de difusió. No tinc ni idea de com es feia abans, però en el meu cas les xarxes han sigut el pont cap a tot», assegura Flavia Álvarez.

Els seus comptes d’Instagram estan plens de comentaris –majoritàriament de dones– que riuen, aplaudeixen o empatitzen amb les escenes que veuen a les seves vinyetes o il·lustracions. Que es veuen reflectides en aquelles històries fins i tot quan les autores parlen de la seva vida més privada. «Quan vaig començar a llegir tots aquells comentaris em vaig sorprendre moltíssim. No vaig pensar que hi hagués tantes dones al món que estiguessin en aquesta mateixa situació. Donaven les gràcies per donar-los la veu», diu Candelas.

A Bengoechea també li passa. Ella admet que, quan dibuixa, no sol pensar en si està obrint portes. «Però si després resulta que, com a dona alliberada que em puc considerar, això serveix perquè algú s’hi identifiqui, em sembla fenomenal», assegura. El mateix passa amb Flavia Álvarez. «Encara que generalment no intento transmetre missatges, perquè el meu treball és el de l’humor i no el d’anar donant lliçons, tinc la sort de no fer de la part amorosa la gran totalitat de la meva vida. Li dono més importància a la feina, a les amistats o al meu temps sola. Això ho tinc plasmat i, si puc ajudar altres persones a treure-li gravetat a l’assumpte de la parella, doncs es dona un cop de mà a qui encara s’angoixa veient-se soltera», afirma.

Notícies relacionades

10 coses que les dones haurien de 'desaprendre', segons Moderna de Pueblo

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

«Hi ha una cosa molt xula que està passant. Com que som l’era d’internet, podem publicar sense tenir un cap al darrere que ens ho negui. L’únic que segueixen censurant són els pits. Però es pot parlar de molts més temes que abans des del punt de vista femení. Si algun editor tenia la perspectiva que les dones vinyetistes no érem gracioses o que només els homes tenien sentit de l’humor, ja no pot fer-ho. Tenim xarxes socials on publicar el que ens doni la gana i on es diversifica molt més el llenguatge. Ja no estem cohibides. No pensem que al parlar d’una cosa se’ns qualificarà d’histèriques o de rabioses. Internet ha permès que ens puguem treure aquesta careta. És un moment molt bonic, de molta llibertat», manifesta. 

A la solteria femenina a internet encara li queda tinta per a estona.