El gran èxit de taquilla de 'Perfectos desconocidos'

Quan Álex de la Iglesia va saber que Telecinco Cinema havia decidit estrenar Perfectos desconocidos l’1 de desembre, al director basc li va venir suor freda. La data suposava lluitar en terreny hostil, enfrontant-se a poderosos enemics nord-americans com Coco i Star Wars. De la Iglesia va trucar a Paolo Vasile. «¿Esteu segurs d’estrenar aquest dia?», li va preguntar angoixat al productor. Amb la seva habitual parsimònia, el conseller delegat de Mediaset li va deixar anar:  «Estimat Álex, has d’aprendre a confiar més en tu mateix». El temps li va donar la raó. Perfectos desconocidos es va col·locar al podi de la taquilla. Hi segueix, i s’ha convertit en el fenomen de la temporada: més de 16,7 milions d’euros i 2,6 milions d’espectadors. No hi ha fórmula màgica per fer anar la gent al cinema, d’acord. Però ¿què ha passat amb aquesta pel·lícula? Unes quantes coses. La primera (i fonamental): que parla d’un fet que ens preocupa a tots: els mòbils i la falta de privacitat. És una raó fonamental que n’explica l’èxit, però no l’única.

EL GUIÓ

L'olfacte de Vasile 

Perfetti sconosciuti és una pel·lícula italiana. Abans que Paolo Genovese es posés a rodar-la, Vasile en va comprar a Itàlia el guió. «Ens va trucar així que va aterrar a Madrid i ens va dir que tenia a les mans una cosa que agradaria molt. Vasile és una persona valenta i amb olfacte per al cine», explica Ghislain Barrois, executiu de Telecinco Cinema. Trobar un bon material és, per tant, el primer pas per a l’èxit. El segon és posar-lo en bones mans. Álex de la Iglesia, que va portar el guió al seu terreny, és una marca en si mateix, un reclam per al públic. «Té talent i ha realitzat una pel·lícula magistral, que no és tant un remake perquè la vam rodar abans de la italiana», destaca Barrois. «Vasile sabia que el guió era fàcilment traslladable a Espanya», afegeix el professor i crític de cine Jordi Costa. Efectivament, Perfetti sconosciuti també va funcionar com una seda quan es va estrenar a Itàlia (18 milions d’euros).

 

LA TRAMA

El mòbil 

El telèfon mòbil és el verdader protagonista d’una pel·lícula que ens mostra que podem arribar a ser molt miserables. Un grup d’amics madurets es reuneixen per sopar. Abans de començar amb el primer plat, algú proposa un joc: posar els smartphones damunt la taula perquè tots escoltin les converses i llegeixin els missatges que es rebin al llarg de la nit. S’obre la caixa dels trons. Tant Barrois com De la Iglesia –i també Jordi Costa– coincideixen a assenyalar que la pel·lícula ha connectat amb el públic perquè toca un tema que ens incumbeix a tots: el telèfon, els secrets i la falta de privacitat. 

«El mòbil forma part del nostre organisme; la gent s’ha identificat amb la trama perquè tots tenim dependència d’aquest aparell, que és un avanç increïble però que hauríem d’utilitzar amb compte», afegeix l’autor d’El día de la bestia. «La pel·lícula –puntualitza Jordi Costa– ens mostra una situació molt vistosa, però al mateix temps realista i factible, així que l’espectador s’hi sent molt identificat».

EL PÚBLIC

Els més joves

Fa uns dies, una de les filles de De la Iglesia, que estudia 3r d’ESO, li va preguntar: «Pare, ¿què passa amb la teva pel·lícula? Hi ha gent de la meva classe que ha anat sis vegades a veure-la». El cineasta va al·lucinar. El seu film parla de persones en l’edat madura. Fa molt que els protagonistes ja són grandets, però és veritat que es comporten com quan eren xavals. Parlen i fan bromes de sexualitat, paternitat, parelles, viatges… Malgrat que els seus conflictes són els típics de parelles d’edat madura, la realitat demostra que la pel·lícula està atraient en massa els més joves.

El fill de Barrois, de 15 anys, va anar a veure-la fa unes setmanes amb els amics. «I el millor de tot és que els xavals, una vegada fora del cine, debaten molt sobre el que acaben de veure en pantalla», subratlla el productor, que es declara el primer sorprès per l’èxit entre el públic més jove, que, d’altra banda, és possible que sigui el segment de població amb més addicció als mòbils.

LA PROMOCIÓ

Campanya en tres actes

Acollida amb entusiasme a la premsa, Perfectos desconocidos es va beneficiar des del primer cap de setmana del millor reclam per anar al cine: el boca orella. Es va convertir en una pel·lícula de la qual la gent parlava. I s’havia de veure. La maquinària de Telecinco Cinema també es va greixar perfectament per recordar al públic que l’últim treball de De la Iglesia es mereixia una entrada de cine. «No hi ha cap grup mediàtic al món que faci aquesta mena de feina», presumeix Barrois mentre recorda que «cada pel·lícula mereix una campanya de promoció ajustada a la seva mida». En el cas de Perfectos desconocidos, els productors van plantar una campanya en tres actes. El primer, l’arrencada i la lluita a mort amb la nova peça d’orfebreria de Disney-Pixar, Coco. El segon, haver agafat prou  embranzida per enfrontar-se a un altre poderós enemic nord-americà: Star Wars: els últims Jedis (15 de desembre). El tercer, el manteniment. «He de reconèixer que tenia dubtes respecte a la data d’estrena. Ara me’n ric quan Vasile em va dir que havia d’aprendre a confiar més en mi mateix», somriu De la Iglesia. 

 

EL REPARTIMENT

Actors solvents 

Gran part del mèrit de Perfectos desconocidos es deu als seus protagonistes: Belén Rueda, Eduard Fernández, Ernesto Alterio, Juana Acosta, Eduardo Noriega, Dafne Fernández i Pepón Nieto. Tots estan perfectes. «Teníem fe cega en Álex de la Iglesia. Ell és un dels grans directors d’Espanya i, efectivament, aquí ha tret or a l’equip», resumeix Barrois.

El cineasta bilbaí explica que el fet que el film narri un sopar en un espai únic (una casa) va fer que els actors estiguessin «molt a dins del film, molt connectats, molt en equip». Aquesta màgia es nota a la pantalla i els espectadors en són conscients. No hi ha cap actor que estigui de passada, tots estan perfectament integrats en la trama.

PEL·LÍCULA OBERTA

Tot flueix bé 

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

«Em sento útil, acollit. La gent em felicita pel carrer i això em dona la vida. Fem cine perquè la gent vegi les nostres pel·lícules». Álex de la Iglesia reconeix que ha intentat ser generós amb el públic i esgrimeix el concepte de pel·lícula oberta. «És important que els cineastes parlem clar, ens expliquem bé, que narrem una història amb les idees ordenades». El realitzador sosté que convertir el terror en comèdia és un altre dels punts forts del film. «Tot ho expliquem amb clau còmica i això és molt interessant per al públic». 

Jordi Costa alaba la «bona mà» de De la Iglesia, i assegura que estem davant d’un film eficaç. «Tot flueix bé i els moviments de càmera estan sempre al servei de l’espectador. La professionalitat és palpable», destaca. Ara bé, el professor i crític de cine hi troba a faltar la transgressió i el risc d’altres films del cineasta basc. «Perfectos desconocidos està molt bé, però no deixa l’empremta d’El día de la bestia. Personalment, em vaig divertir més amb Las brujas de Zugarramurdi», diu el professor, que sí que es rendeix davant el cine més provocador que De la Iglesia està realitzant com a productor. Per exemple, Pieles, el revolucionari debut en la direcció de l’actor Eduardo Casanova.