L'ADEU D'UN INTÈRPRET
Daniel Day-Lewis: els seus 10 millors papers
Repassem els personatges que han catapultat a la fama l'actor britànic de 60 anys que s'acomiada del cine amb 'El hilo invisible'
zentauroepp41411868 in this image released by focus features vicky krieps left180125135029 /
La meva preciosa bugaderia (1985)
Un bugader punk i gai
'La meva preciosa bugaderia'.
Després de petits papers en títols com Gandhi (1982) i Motí a bord (1984), Day-Lewis va saltar a la fama amb aquesta pel·lícula icònica dels 80, en la qual encarnava Johnny, un jove punk que començava a portar una bugaderia del sud de Londres amb un antic amic pakistanès, després nòvio. Així de senzill, així de trencador al seu dia. Segons sembla, Day-Lewis va escriure una carta al director Stephen Frears per assegurar-li que, si no l’agafava, li partiria les cames. Frears va obeir, és clar. I la va encertar. Amb tots els respectes per Gordon Warnecke, encantador en el rol d’Omar, aquí l’estrella era Day-Lewis, que poc després va confirmar magnetisme a Una habitació amb vista.
Mi pie izquierdo (1989)
L'escriptor tolit que li va fer guanyar l'Oscar
'Mi pie izquierdo'.
Però la pel·lícula que el va convertir en astre del cine, i que li va fer guanyar el seu primer Oscar, va ser aquest biopic de Christy Brown, escriptor i pintor amb paràlisi cerebral severa. Amb aquest projecte, el nostre heroi va començar a posar en pràctica seriosament el mètode Stanilavski: la immersió en el personatge fins a profunditats malaltisses. Day-Lewis va estar vuit setmanes en una clínica de paràlisi cerebral a Dublín i va aprendre a escriure i pintar com ho feia Brown, amb el peu esquerre. Passant del tòpic del tolit bondadós, va treure del personatge, com va assenyalar el crític David Thomson, la seva «ràbia i sexualitat».
L'últim dels mohicans (1992)
La metamorfosi d'un heroi d'acció
Bona part del treball d’aquest actor se centra en el cos, en la seva modulació per fer exterior el que és interior. Per a la immortal pel·lícula d’aventures de Michael Mann es va convertir gairebé en un altre Daniel, un musculat, atlètic i hàbil amb les armes. Com el seu personatge, Ojo de Halcón, el jove blanc del segle XVIII adoptat en la infància per mohicans, aquest Daniel sabia caçar animals salvatges, escorxar-los i menjar-se’ls. Mètode i certa bogeria. Tan impressionant com la seva transformació en heroi d’acció era la seva química amb Madeleine Stowe, sublimada en mirades i silencis ardents. També en intercanvis verbals de llegenda com: «¿Què mira vostè, senyor?» «A vostè, senyoreta». La timidesa fa perdre el temps.
L'edat de la innocència (1993)
Un advocat tan formal com ell
Amb aquest clàssic (no sempre ben ponderat) de Scorsese, l’actor va confirmar el seu interès per les històries d’amor més o menys difícils, una temàtica repetida a The boxer i El hilo invisible. Per preparar el seu paper del jove advocat Newland Archer, va estudiar tota la bibliografia sobre formalitats del segle XIX. ¿Com s’actuava llavors en societat? ¿I com podia Archer aprendre a contenir, sense deixar d’expressar, el foc sota la pell? Scorsese deia a Entertainment Weekly que, quan va començar el rodatge, Day-Lewis «anava amb el bastó encara que les càmeres no estiguessin en marxa, i fèiem bromes amb això. Però, en realitat, la forma de parlar educada de Newland s’assembla molt a la de Dan».
En el nom del pare (1993)
El terrorista de l'IRA que era innocent
Per ficar-se en la pell de Gerry Conlon, l’home empresonat el 1974 per un atemptat de l’IRA que no va cometre, Daniel Day-Lewis va passar diversos dies i nits en una cel·la sense aigua ni menjar, i es va fer interrogar per verdaders oficials de la Branca Especial. L’actor va dir a The Guardian: «Si un home innocent firma una confessió, cosa que arruïna la seva vida, és la teva responsabilitat com a actor mirar de saber per què ho devia fer».
The boxer (1997)
Un boxejador exmembre de l'IRA
Tercera i última col·laboració amb el director Jim Sheridan, després de Mi pie izquierdo i En el nom del pare. En aquest thriller dramàtic profundament irlandès, encarna un antic membre de l’IRA i boxejador que, sortit de la presó, decideix convertir el ring en un paradoxal espai d’entesa per a les diverses branques de la comunitat. Per descomptat, Day-Lewis va estar tres anys anant al gimnàs dues vegades al dia, set dies a la setmana, entrenant-se amb l’antic campió del món Barry McGuigan. Resultat: nas trencat i hèrnia discal lumbar.
Gangs of New York (2002)
El carnisser de temperament excessiu
Després d’alguns anys d’absència, Day-Lewis va tornar amb un temperament deliciosament excessiu, intimidant en el paper de Bill el Carnisser, verdader cap d’una banda de sicaris al West Side novaiorquès de meitats del XIX. Segons explica Herbert Asbury al llibre que va inspirar Scorsese, Bill Poole, «carnisser de professió, ho sabia tot sobre ganivets, i a ningú se li escapava el fet que podia llançar un ganivet de carnisser a sis metres de distància i clavar-lo tres centímetres al tronc del pi». Day-Lewis va contactar amb faquirs de circ per rebre lliçons. A més, va aprendre a tocar-se el seu fals ull de vidre (un d’afegit al Bill de ficció) amb la punta d’un ganivet sense parpellejar.
Pous d'ambició (2007)
Segon Oscar per al magnat petroler
Day-Lewis va optar, de nou, per una marcada teatralitat per donar (fosca) vida al magnat del petroli Daniel Plainview en aquesta història de família, avarícia i religió. Es va immergir en la Califòrnia de finals del XIX, principis del XX, llegint cartes de l’època, i va idear una veu per al personatge escoltant gravacions de John Huston. Els seus esforços per eliminar tota connotació de diversió al concepte «batut» li van valer el seu segon premi de l’Acadèmia. L’actor Paul Dano es va espantar quan, en aquesta climàtica escena de la pista de bitlles, les boles llançades per Day-Lewis van començar a agafar cada cop més vol: «Em vaig adonar que s’hi estava introduint molt. Una bola va botar i em va tocar la cama».
Lincoln (2012)
Un president amb accent de Kentucky
Deixarem de banda que, potser, Lincoln s’hauria d’haver dit Douglass i observar les últimes etapes de l’abolicionisme des del punt de vista del seu verdader líder. Aplaudim la possibilitat de veure Day-Lewis en la seva enèsima transformació, ara en el paper d’un president a vegades críptic, a vegades clar com l’aigua, i amb aires de guerrer cansat. Day-Lewis seguia parlant amb un fort accent de Kentucky quan les càmeres estaven apagades, i va insistir que la gent del càtering li digués «senyor president». Van ser idees de Spielberg, tot i que segurament el nostre home hauria tingut les mateixes pel seu compte.
El hilo invisible (2017)
El meticulós dissenyador de moda de l'adeu
Selectiu amb els seus projectes, Day-Lewis només ha rodat quatre pel·lícules des del 2007, i la quarta serà l’última. «És definitiu», assegura el seu estimat Jim Sheridan. Se’n va, segons sembla, per la porta gran, dirigit per Paul Thomas Anderson (Pous d’ambició) en una aplaudida història d’amor gòtica sota la influència d’Alfred Hitchcock i George Cukor.
Notícies relacionadesDay-Lewis és aquí Reynolds Jeremiah Woodcock, un dissenyador del Londres dels 50 que delinea la seva vida amorosa amb tanta precisió com els seus patrons, supervisat en la distància per la seva germana Cyril (Leslie Manville). Però el seu patró vital trontolla amb l’aparició d’Alma (Vicky Krieps), una jove cambrera que es deixa atrapar per les seves atencions i acaba convertida en ajudant, model i (suggerida) amant.
Segons les crítiques, el joc de poder entre els dos personatges resulta fascinant. Igual que veure Day-Lewis convertit en modista absolutament creïble. Per aconseguir-ho, l’actor no només va estudiar desfilades de l’època i es va capbussar en l’obra de dissenyadors de llavors, sinó que també va aprendre a cosir de la mà de Marc Happel, director de vestuari del New York City Ballet.
