PERFIL
Guillermo del Toro: l'amic dels monstres
'La forma del agua', candidata a 13 premis Oscar, representa la consagració de qui possiblement és el cineasta actual que ha fet més per dotar el cine de respectables éssers fantàstics
zentauroepp41777689 mas periodico guillermo del toro por tassies180125193547
Hi havia una vegada un nen tan espantat de les criatures que sorgien de la foscor quan se n’anava a dormir que cada nit es feia pipí al llit. La seva mare s’enfadava tant amb ell que va fer un pacte amb els monstres: els va prometre ser el seu amic per sempre si el deixaven aixecar-se per anar al lavabo. Amb el temps l’amistat es va convertir en amor incondicional. I fins avui.
Guillermo del Toro de veritat estima els monstres, éssers injustament perseguits per hordes furioses d’humans que projecten en aquestes criatures les seves pròpies imperfeccions. Tant és així que al seu propi veïnat de Los Angeles té una casa sencera –són dues cases, en realitat– que ha convertit en un museu del terror ple de records dels seus rodatges i centenars de llibres i il·lustracions i reproduccions de mida natural de bèsties com Frankenstein. En altres paraules, ha construït un temple per resar a les seves divinitats personals. Del Toro va ser educat catòlic, però avui la seva religió és el Terror.
En el seu cine, els monstres apareixen en diferents formes i dimensions, des de la petita aranya mecànica de Cronos (1993) als kaiju gegants de Pacific Rim (2013), capaços de destruir ciutats; alguns tenen banyes i altres tenen ales. I a tots ells els contempla com ho fan els nens d’El espinazo del diablo (2001) i El laberinto del fauno (2006): amb una mica de por i molta curiositat.
A ritme de Glen Miller
La nova incorporació al seu particular estabulari fílmic l’encarna el protagonista de la pel·lícula que podria convertir-lo en el nou rei de Hollywood, un amfibi humanoide verd i viscós que neda al ritme de Glenn Miller i es deleix pels ous durs que li ofereix la sensible dona que aviat serà la seva amant. La forma del agua, doncs, és una altra de les versions de Del Toro del mite de la bella i la bèstia, diferent de les anteriors perquè, per primera vegada, el mexicà emfatitza la bellesa sobre l’animalitat. ¿És això el que passa quan un director per a friquis és abraçat pel mainstream?
En realitat, Del Toro va començar a forjar-se com a director en aquells anys d’infància i llençols mullats. La seva biografia, de fet, funciona com un conte de fades especialment fosc: va créixer en un ambient marcat per l’opressió. Sent un nen va veure gent assassinada a trets, i cossos decapitats, apunyalats i cremats vius; la seva Guadalajara natal era una ciutat difícil. A l’escola l’assetjaven a causa de la seva extrema primesa, i a casa la seva àvia –una fanàtica religiosa– no només l’amenaçava diàriament amb el foc etern sinó que va arribar a posar-li taps d’ampolla metàl·lics a les sabates que li van destrossar les plantes dels peus. El xaval es va refugiar en el seu món interior, alimentat per pel·lícules com King Kong o La mujer y el monstruo.
A Los Angeles, té una casa ‘del
terror’ on guarda records dels seus
rodatges
I quan les fantasies alienes van deixar de proporcionar-li distracció, va començar a crear les seves pròpies. A l’enciclopèdia mèdica del seu pare va trobar, a més d’una obsessió per la malaltia, inspiració per aprendre a dibuixar éssers abissals –encara avui no surt de casa sense un quadern que omple d’esbossos a totes hores–. Després va començar a experimentar amb maquillatge i omplir-se la cara de cicatrius falses per espantar els seus pares.
Una bèstia en un vàter
Va prendre el primer contacte amb el cine a l’institut, amb un curt sobre una bèstia gegant que sorgeix d’un vàter i, fastiguejada per la raça humana, torna a fugir a través d’ell. Des d’aleshores, durant l’últim quart de segle, Del Toro ha fet pel·lícules que desborden un cabal d’imaginació propi d’un nen hiperactiu, i en què la por no és sinònim d’ensurts sinó més aviat de fascinació pels estranys contorns que la realitat pot arribar a adoptar; pel·lícules, la majoria, magnífiques i totes inspirades sobretot per altres pel·lícules.
I aquesta vocació reverencial arriba a la seva màxima expressió a La forma del agua, que és un homenatge als drames romàntics, i al cine de terror, i al d’espies, i al de fantasia i fins i tot al musical. És com si algú li hagués dit que li quedava només un any de vida i per tant totes les pel·lícules que té al cap havien de resumir-se en una.
La forma del agua va guanyar el Lleó d’Or de la Mostra de Venècia i el Globus d’Or, i segur que acaba emportant-se a casa un bon grapat dels 13 Oscars a què aspira. Gràcies a ella, Del Toro ha aconseguit una cosa que potser ningú més hauria sigut capaç de fer: convertir el cine de monstres en respectable. I per aconseguir-ho no ha necessitat comprometre la seva convicció que el món és un lloc infinitament misteriós, i que l’abisme és font tant de terror com de plaer; i que per explorar la condició humana res millor que un amfibi humanoide verd i viscós i altres belles criatures.
