Penélope Cruz: la dona del César

Aquest guardó se suma als que ja té: tres Goyas, un BAFTA, un David de Donatello i un Oscar (obtingut, cal dir-ho tot, per una de les pel·lícules més tontes de tots els temps, Vicky, Cristina, Barcelona, de Woody Allen, en què la pobra feia el que podia per tirar endavant el tòpic personatge de l’espanyola de molt caràcter). No estic segur que Penélope Cruz sigui sublim i emotiva, però no hi ha dubte que és llesta i decidida i que sempre ha tingut les coses molt clares. Jo diria que és una actriu correcta, amb alguns punts de brillantor, a la qual se li resisteixen una mica els personatges femenins amb massa matisos (penso en el seu treball a Elegy, d’Isabel Coixet, esforç meritori, però un pèl insuficient). Quan millor està és quan s’ha de ficar en la pell d’una dona senzilla o, fins i tot, una mica barroera: estava estupenda a Jamón, jamón, de Bigas Luna –on coneixeria el seu futur marit, Javier Bardem–, ¡i només tenia 16 anys!.

Filla d’un venedor de cotxes extremeny i d’una perruquera andalusa, Penélope Cruz Sánchez (Alcobendas, Madrid, 1974), així batejada per la cèlebre cançó de Serrat, va decidir ser actriu després de veure Átame, de Pedro Almodóvar, a la tendra edat de 13 anyets. Després d’estudiar nou anys de ballet clàssic i quatre de flamenc, la seva primera aparició davant la càmera l’hi va proporcionar el grup Mecano amb el videoclip de la seva cançó La fuerza del destino. Ja posats, Penélope va mantenir una relació sentimental amb Nacho Cano entre 1991 i 1996, que tots recordem pel seu component místic i d’ajuda als nens pobres d’aquest món. Encara que l’empanada mental de Nacho Cano va propiciar en el seu moment incomptables sarcasmes, Penélope sempre va fer la impressió de prendre’s molt seriosament el que feia; probablement, perquè estem davant d’una dona que es pren de debò tots els passos que fa.

Després dels triomfs de Jamón, jamón i Belle Époque, de Fernando Trueba, la senyoreta Cruz es va consagrar al seu país natal amb tres grans èxits inapel·lables: El amor perjudica seriamente la salud (1996), de Manuel Gómez Pereira; Abre los ojos (1997), d’Alejandro Amenábar, i La niña de tus ojos (1998), de Fernando Trueba. Quan els americans van decidir refer Abre los ojos, van contractar Penélope perquè repetís el seu paper, i aleshores va començar la seva carrera a Hollywood, on se la va relacionar sentimentalment, encara que de forma no gaire creïble, amb Tom Cruise, la sexualitat del qual és un dels misteris més ben guardats de la indústria del cine nord-americà. 

Un paperot útil

Els que van conèixer l’assumpte de prop van arribar a la conclusió, en qualsevol cas, que el paperot els va ser útil tant a l’un com a l’altra: Tom consolidava la seva fama de sex symbol i Penélope es deixava veure amb un paio molt influent la companyia del qual no podia perjudicar gens la seva carrera, sinó més aviat al contrari.

De totes maneres, la relació, real o falsa, amb Tom Cruise no hauria servit de res si Penélope no s’hagués pres seriosament la seva carrera americana. Es repetia, de fet, el cas Antonio Banderas: algú que havia rodat excel·lents pel·lícules al seu país d’origen començava a participar en productes poc o gens estimulants mentre la indústria i el públic li agafaven un gran afecte. Sembla que als americans els agrada adoptar gent de fora, que freqüentment ha de tornar al seu país per rodar alguna cosa que valgui mínimament la pena. En aquell moment, Penélope ja havia fet realitat el seu somni de treballar amb Almodóvar: va començar amb un paper secundari a Carne trémula (1997) i després li van caure dos dels rols de la seva vida a Todo sobre mi madre (2000) i Volver (2006). 

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

 

De totes les bestieses que va rodar als EUA és fàcil oblidar-se’n. No ho és tant la que va rodar a Espanya amb Woody Allen, Vicky, Cristina, Barcelona, genuí all time low d’un paio que havia sigut genial i que consistia en una sèrie de tòpics amb poc enginy i menys gràcia: al pobre Woody el treus de Manhattan i es perd. Això sí, va ser la seva pel·lícula més popular als EUA, on, segons sembla, tothom va disfrutar molt d’aquella espècie de nova Sofia Loren d’Alcobendas la sobreactuació de la qual es va considerar un fidel reflex del caràcter de la femella espanyola. Encara que jo, del que realment tinc ganes, és de veure-la fent de Donatella Versace en la nova temporada d’American Crime Story, que pot ser un gran plaer culpable.