Willem Dafoe: "Vull ser cada cop menys actor"

Es va donar a conèixer gràcies a Platoon (1986), drama antibel·licista pel qual va ser nominat a l’Oscar; i des d’aleshores, pel·lícula a pel·lícula, s’ha confirmat com el tipus d’actor que faci el que faci no falla mai. Ara torna a aspirar a l’estatueta gràcies a The Florida Project, un retrat de l’Amèrica menys afavorida que arriba al nostre país –divendres que ve–convertit en una de les sensacions cinematogràfiques de l’últim any.

The Florida Project és una pel·lícula de pressupost  molt baix, interpretada majoritàriament per actors no professionals. Probablement, molts dels actors que estan en la mateixa situació professional que vostè no hi haurien volgut participar.The Florida Project  Ho sé, i si jo pensés en la meva carrera el més assenyat hauria sigut no formar-ne part, considerant que ningú podia anticipar l’èxit que ha resultat tenir. Però jo no soc un actor com els altres. De fet, el meu objectiu és ser cada vegada menys actor.

Què significa això? Els intèrprets que més admiro són aquells que desapareixen en els seus personatges. Per això m’encanta veure pel·lícules de cinematografies que desconec, perquè no sé si els actors que les protagonitzen són famosos o principiants. I també és per això que sempre m’han fascinat els actors no professionals. Per a un intèrpret l’experiència i l’ofici són aspectes útils, però de vegades es poden convertir en un obstacle.

 

¿En quin sentit? Quan ets tan conscient de la teva actitud davant la càmera, no hi ha espai per a les troballes. Els actors no professionals supleixen la seva falta de refinament amb energia i humanitat. Per això al principi de cada nou projecte jo intento desfer-me del meu bagatge actoral, partir de zero. Pensar en la teva carrera et corromp com a actor, et fa acomodar-te en els teus hàbits i els teus tics i això és pur verí. I la meva manera de combatre contra aquesta corrupció és implicar-me en projectes molt diferents entre si.

¿És això el que explica la seva participació en pel·lícules de superherois com Spider-Man (2002) o Spider-ManAquaman,En gran part, sí. D’altra banda, la gent es pensa que els actors que hem aconseguit un cert èxit de tant en tant ens en anem a sopar i allà ens repartim els bons papers: jo em quedo aquest, i aquest altre que l’interpreti Matt Damon. Però les coses no funcionen així. Jo escullo en funció del que està disponible. 

Un dels arguments utilitzats per elogiar el seu treball a The Florida ProjecJo no en diria molèstia. Però és una pena. Sí, en els últims mesos molta gent m’ha dit coses com: «Oh, no sabíem que poguessis mostrar tanta calidesa i compassió en pantalla», i aquestes paraules en realitat parlen menys de la meva carrera que del tipus de pel·lícules que la gent veu. Jo interpreto tota mena de personatges, però els que la gent coneix millor són els malvats que he encarnat en pel·lícules molt comercials. Ara bé, estic molt content que finalment les facetes desconegudes del meu treball siguin descobertes, i que la pel·lícula hagi agradat tant.

¿Per què creu que The Florida Project  Francament, ho ignoro; però puc explicar per què connecta amb mi. M’agrada la seva forma gens sentimental de celebrar la infància mentre posa el focus en una part dels Estats Units que sol ser ignorada per les pel·lícules i la societat: gent que es veu obligada a viure en motels de carretera perquè no tenen accés a una residència permanent. Alguns dels actors i dels nens que apareixen a la pel·lícula, de fet, realment viuen en aquesta situació. És una forma de pobresa de la qual ningú parla.

¿En quina mesura funciona la comunitat retratada per la pel·lícula com a metàfora de la situació actual dels Estats Units? Al cap i a la fi, bona part de la gent que viu com els personatges de la pel·lícula probablement van votar per Trump. ¿Què creu  que opina aquesta gent del president un any després de la seva elecció? M’agradaria poder dir que finalment el meu país ha obert els ulls davant la gran fal·làcia que encarna l’eslògan Fem gran Amèrica una altra vegada, però no ho crec. És igual que aquestes persones amb prou feines puguin sobreviure, i que el futur dels seus fills sigui inexistent; mentre hi hagi la il·lusió que l’economia va bé, encara que en realitat només vagi bé per a uns quants, seguiran creient que Trump fa una bona feina. I a la gent li agrada estar del costat del guanyador, i si hi ha res que Trump sap fer bé és que les seves derrotes semblin victòries.

Gràcies a The Florida Project, Molt. En aquell moment, fa 30 anys, la indústria del cine era molt diferent. Recordo que fins que es van fer públiques les candidatures jo ni tan sols m’havia imaginat ni per un instant la possibilitat de figurar-hi. En aquesta ocasió, no obstant, he participat activament a promocionar no només la pel·lícula, sinó també la meva pròpia candidatura. No és que vulgui l’Oscar ara més que abans, però les coses avui funcionen així. Hollywood ha agafat plena consciència de fins a quin punt els premis afecten el recorregut comercial de les pel·lícules, especialment de les pel·lícules petites.

¿I què sent davant la possibilitat de guanyar l’Oscar des d’un punt de vista més personal? No sembla que sigui la mena d’actor a qui els premis li importen gaire. M’importen perquè comporten noves oportunitats professionals. La feina de l’actor és molt insegura, així que sempre resulta positiu que algú et digui que estàs fent bé les coses. Dit això, no soc tan il·lús per creure que la persona que acaba guanyant l’Oscar al millor actor ho fa simplement perquè cap altre intèrpret al llarg de l’any ho ha fet tan bé com ell. Hi ha molts factors a tenir en compte. En última instància, la meva manera d’encarar la professió i les meves ambicions no canviaran si guanyo l’Oscar.

¿Quines són les seves ambicions? Quan vaig començar en això l’únic que volia era tenir feina. Després, a mesura que la feina va començar a ser constant, vaig decidir que volia ser aclamat com un gran actor. Però quan fa un cert temps que estàs en aquest negoci t’adones que mai arribaràs a un punt de la teva trajectòria en què podràs dir «ho he aconseguit». La meva ambició actual és fer bé la meva feina, res més. I cada vegada que començo a rodar una nova pel·lícula sento terror, i aquest sentiment em resulta molt atractiu. No sé si seré capaç de complir i aquesta incertesa em dona molta energia.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Parlant dels Oscars, es dona per fet que la cerimònia del 4 de març estarà marcada pels casos d’abusos sexuals que han afectat Hollywood en els últims mesos. ¿El sorprèn el que està passant? Confesso que no he sigut capaç de crear-me’n una opinió clara, perquè és un assumpte molt complex. És clar que és terrible que hi hagi qui utilitza el seu poder d’aquesta manera, i que s’ha de corregir urgentment el grau de participació que les dones tenen en la indústria del cine. Em preocupa, en tot cas, que s’estiguin confonent deliberadament les coses: no és el mateix fer el que va fer Harvey Weinstein que, per exemple, coquetejar més del compte. La societat americana és extremadament puritana, i temo que l’assumpte dels abusos s’estigui instrumentalitzant per estendre aquest puritanisme en la indústria del cine. Però, hi insisteixo, no em sento còmode opinant.

¿Per què? No sé si em correspon, i a més no m’agrada que la gent sàpiga qui soc o què penso. Perquè aquells espectadors que no estiguin d’acord amb les meves opinions potser no se sentiran còmodes veient-me a la pantalla. De fet, perquè el públic es cregués els meus personatges, l’ideal seria que ni tan sols sabés el meu nom. Per una altra part, suposo que en aquest cas jo no seria aquí ara mateix.