Un dia a casa de Pere Casaldàliga

A les 5.30 del matí Pere Casaldàliga es desperta. Fa 50 anys que ho fa enmig de vastes extensions de terra vermella, pagesos, comunitats indígenes i algun terratinent, a São Félix do Araguaia, Brasil. Amb l’ajuda d’un dels seus quatre cuidadors, es lleva, es vesteix i s’asseu a la cadira de rodes. El Germà Parkinson, com ell mateix el presenta, i 90 anys de lluites no li permeten fer-ho sol. A les 7.30, després d’esmorzar, es planta davant de la seva capella, al pati interior de la seva humil casa. Moment per a les seves oracions diàries que bufen sempre cap a l’alliberament dels pobles

Vuit bases d’arbre i unes 20 plantes conformen l’auditori semiobert a l’aire lliure del petit oratori de totxo descobert. A un costat de la tauleta que serveix d’altar, una guitarra. A l’altre, la Bíblia oberta per la meitat. A sobre, una espelma i unes flors. Al davant, més plantes. Al primer cop d’ull, la modesta capella desprèn tan sols tons marrons i verds, semblants potser als de la masia on va passar la seva infància Casaldàliga, a Balsareny.

En aquest petit poble de la comarca del Bages, avui de 3.000 habitants, va néixer el bisbe dels pobres el 16 de febrer de 1928. I allà va viure amb la seva família d’origen pagès en uns temps marcats per la guerra civil fins a la seva entrada al seminari de Vic. Ordenat sacerdot als 24 anys, va passar per Sabadell i Barcelona abans d’anar a Guinea Equatorial a organitzar cursos durant un breu temps. Allà, com ell explica, va sentir «furiosament la realitat i la crida del Tercer Món».

Un altre cop a les parets de totxo de la capella de casa seva, la silueta d’Àfrica i una imatge de Jesús, les dues tallades en fusta, estan crucificades amb tres claus de la mateixa manera. La silueta d’Amèrica Llatina la porta més aviat crucificada al cor, i és que aquella crida que va sentir a Guinea no va trigar a fer-se severament efectiva: el mateix any de la mort d’Ernesto Guevara, present al voltant de casa seva, Casaldàliga va decidir que la seva missió religiosa seria al Mato Grosso brasiler. Pocs mesos després, el 26 de gener de 1968, va sortir en recerca.

Abans de les 8 del matí, Don Pedro, com l’anomenen en la que ja és la seva terra, surt de casa per rebre els primers raigs del sol matutí. Malgrat la humitat i la brisa que dona a São Félix el seu majestuós riu Araguaia, més enllà de les 9 del matí ningú s’exposa al sol per gust. Avui la casa ha quedat integrada a la resta de la població per un dels carrers principals, però fa unes quantes dècades quedava als afores del poble.

En terra hostil

«Pocs dies després que Don Pedro arribés, va venir a casa meva i em va preguntar ‘¿vostè és la professora?’, li vaig dir que sí i ell va replicar: ‘Digui’m, ¿què és el que més necessiten?’; em vaig quedar sorpresa». Erotildes da Silva Milhomem era la mestra d’un São Félix do Araguaia, que el 1968 tenia menys de mil habitants. El missioner de l’orde claretià arribava al Brasil del Mariscal Costa e Silva, un dels períodes més repressius de la dictadura militar que duraria fins al 1984. Aterrava en una regió hostil a mig colonitzar, on la llei la imposaven el poder i la violència de la casta latifundista i ho feia sobre un poble humil sentenciat al treball esclau, la fam i la mort. Erotildes no s’ho va pensar gaire abans de respondre: «Per l’amor de Déu, ¡una escola!».

Avui considerada l’escriptora de l’Araguaia, Erotildes eleva el paper de Pere Casaldàliga a la seva terra en un poema del 1984: «El 71, quan va ser ordenat bisbe / De la prelatura, immensa regió / Ell va passar a ser la sal de la terra / La sal i el ferment que necessitem per al nostre pa». En aquells anys, les terres del Mato Grosso estaven dominades per superposicions de títols de propietat, en herència principalment, de la llei de terres del 1850 que va repartir il·legítimament territoris ancestrals indígenes i va crear  immenses propietats agràries de fins a 7.000 quilòmetres quadrats. Eren terres de pistolerisme, de desemparament jurídic i institucional. 

L’objectiu de Casaldàliga era portar la benedicció i la fe cristianes al poble del Mato Grosso, però no va trigar gaire a entendre la situació de marginalitat de la seva gent.segons quines relacions socials implícites i es va negar a casar i batejar més fills de fazendeiros. La seva actuació li va merèixer de seguida amenaces de mort i d’expulsió del país. Casaldàliga havia entès la seva missió real –«la teologia és teologia de l’alliberament o no és teologia»– i s’havia convertit en l’enemic de l’expansió rural –colonial, capitalista– a l’Amazònia brasilera. 

Deu malàries i tirotejos

Demostrant sempre més fidelitat al poble que no pas a Déu, el sacerdot català va sobreviure a 10 malàries, calors infernals, pluges torrencials i a diversos tirotejos –el més famós dels quals va acabar amb la vida del seu company, el pare João Bosco, a qui van confondre amb ell mentre tots dos defensaven dues dones detingudes en una comissaria de la policia militar. Convivint sempre amb la mort, durant els seus primers anys a São Félix arribava a enterrar quatre o cinc menors per setmana.

El 23 d’octubre de 1971, en la seva consagració com a bisbe de la Prelatura de São Félix do Araguaia, vasta regió que inclou aproximadament 150.000 quilòmetres quadrats, Don Pedro va transgredir els ortodoxos protocols catòlics: «Tu mitra será un sombrero de paja sertanejo (…) / Tu báculo será la verdad del Evangelio y  la confianza del tu pueblo en ti. / Tu anillo será la fidelidad de la Nueva Alianza del Dios Liberador y la fidelidad al pueblo de esta tierra (…)». Aquest era el text, poema propi, de la invitació a la cerimònia.

Primer cop a la dictadura

Aquell mateix dia va arribar el primer cop de puny sobre la taula per a la dictadura militar brasilera. Casaldàliga i un equip de brillants activistes publicaven la seva carta pastoral, Una església de l’Amazònia en conflicte amb el latifundi i la marginalització social. Un document que descrivia i denunciava la situació d’emergència social de la seva prelatura i que va provocar una estampida darrere del col·lectiu que va patir, el 1973, la detenció i tortura d’alguns dels seus membres, com ara el professor Antonio Carlos Moura. Implantant el terror i perpetuant la fam, el latifundi mai més ha suportat la presència d’aquest bon home que el 2013 fins i tot va haver d’allunyar-se de São Félix durant uns mesos per les amenaces de mort que pesaven contra ell.

IIjani Karajá és un dels seus cuidadors de dia. «És una sort poder treballar amb Don Pedro». De poques paraules, com bona part dels carajàs, Ijani se sent especialment afortunat de poder treballar ajudant algú que ha fet tant per la supervivència del seu poble originari. El poble carajà té diverses aldees en aquesta regió, sobretot a l’illa del Bananal, una ínsula fluvial –segons diversos punts de vista, la més gran del món– que Casaldàliga, juntament amb diferents activistes i la seva població autòctona, han defensat de la invasió i desforestació per part de terratinents i les multinacionals. Des del 1993, per la seva biodiversitat única, és considerada Reserva de la Biosfera per la Unesco més enllà de ser parc nacional i terra indígena demarcada. Després de sentir-se reconfortat per la llum del sol en la seva pell blanca, el bisbe català i Ijani s’endinsen en l’estudi on revisen el correu electrònic diàriament.

Continu flux de visites

Casaldàliga ha mantingut una vida enèrgica d’activisme local i global. Els seus contactes, amics i aliats són innombrables, els seus projectes i iniciatives socials, culturals i polítiques han portat la regió a tenir importants organitzacions sindicals, camperoles, indigenistes, eclesiàstiques i veïnals, i la seva bibliografia també resulta aclaparadora. Avui, 50 anys d’acció a Amèrica Llatina es reflecteixen en un continu flux de visites de totes les latituds, homenatges, premis i mencions i una safata d’entrada plena de correus. Esquivar la mort innombrables vegades li ha ofert una longevitat plena d’admiració, respecte i saviesa. És escoltat com a profeta i, sense exagerar, adorat per molts com a sant.

Un diumenge de desembre qualsevol, per exemple, li han donat la mà amb afecte i veneració almenys unes 11 persones. Un pare d’una petita església goiana que ve de fer treball missioner en una aldea indígena del poble Tapirapé amb tres estudiants d’Història. Una parella de caminants que han passat uns dies a l’illa del Bananal i que volien saludar el reconegut bisbe del poble. Una professora de secundària de Minas Gerais que ha vingut, com cada any, per visitar el seu «Sant Pedro» i entregar-li un exemplar del seu llibre Solidaridad brasileña en Cuba. «Pedro és lluita i és esperança», assegura la professora Telma Araújo, emocionada. Ve des del 2003. Va treballar a l’arxiu de la prelatura durant unes temporades i remarca «la capacitat d’estimar, la humilitat i la generositat d’aquest sant en vida». Ningú se’n va sense una foto amb l’homenatjat.

"Radicalitat i esperança"

Els altres quatre, aquest diumenge, són una família carajà. Marihú i Creheluri Manatituewi han creuat el riu Araguaia aquest matí des de l’aldea Santa Isabel do Morro per poder rebre un subsidi trimestral i vendre alguna artesania amb dos dels seus quatre fills. Però abans de tot han passat breument per la casa de Casaldàliga. «Només per saludar, ell ens agrada», assegura Creheluri. «Quan algú demana alguna cosa, ell ajuda –afegeix l’indígena carajà–, fa molts anys que el vam conèixer». Marihú, la seva companya, parla en el seu idioma, l’inýribe, però l’encaixada de mans es dona en un llenguatge universal. La porta sempre està oberta encara que, el que ho sap, visita Casaldàliga al matí perquè és quan està més lúcid i el seu fil de veu es deixa sentir millor. «Radicalitat i esperança», deixa anar en diverses ocasions. El Parkinson ha transformat el seu gest i la seva postura, però ell manté la seva mirada dolça i penetrant i la seva encaixada és càlida, familiar, reconciliadora. Són 90 anys de dignitat.

    

Al poble no hi ha habitant de més de 30 anys que no conegui el seu bisbe emèrit. «Ell és molt bo», explica, senzill, un veí a la sortida del poble. «Quan jo era petit a vegades venia a classe i ens explicava històries». I afegeix: «De la meva generació tothom el coneix i quan va morir el meu pare fa anys, ell va venir a l’enterrament». Entre els més joves –que passegen, al sortir de l’escola, pel calorós moll de São Félix– molts s’encongeixen de braços al preguntar-los per un senyor que té un cognom impronunciable. «Ara és vell, ja no pot fer tot el que feia, aleshores hem de ser nosaltres els que els expliquem als nens qui és Don Pedro», conclou el veí. 

Cap a les 11, depenent del volum de visites i de la seva pròpia voluntat, el bisbe descansa al seu llit durant una horeta, abans de dinar. «Fins i tot primet, menja molt», assegura Ijani. I és que el dinar diari és absolutament deliciós. Diolice Dias és la responsable d’això. «Si soc aquí avui és perquè agraeixo a Pedro el suport en tot –confessa–. Ell em va donar educació, jo només sabia fer la meva firma, i quan tenia  17 anys també vaig  treballar netejant l’escola». Cuina a casa de Casaldàliga des del 1992, però està en el seu dia a dia des que el català va arribar a aquesta terra vermella. «La persecució als anys 70 va ser molt difícil. Ell feia missa amb la policia mirant-lo», recorda Dias, compromesa. «Ha sigut molta lluita, però vam vèncer la vida», sentencia, humil i somrient, preparada per fregar els plats.

La custòdia de Montserrat

Després de dinar, Casaldàliga descansa, tranquil, a l’espai vital on deu haver passat més hores de la seva vellesa: assegut sota d’una figura de la Mare de Déu de Montserrat envoltada de vius colors que pengen a la paret al costat d’una foto d’Óscar Arnulfo Romero, arquebisbe salvadorenc assassinat el 1980 a qui Casaldàliga  anomenava San Romero de América. Abans de les 19.30, ja sol estar al llit.

Defensor d’una reforma agrària «justa i radical», del Moviment Sense Terra i de territoris indígenes lliures de l’agressiva aculturització civilitzatòria, el sacerdot català, incansable, ha afrontat totes aquestes lluites en la pràctica i en totes les esferes de la seva vida. No obstant, la majoria de les problemàtiques persisteixen i fins i tot fa poc més d’un any l’Estat brasiler va ser condemnat pel Tribunal Interamericà de Drets Humans per un greu cas de treball esclau en aquesta regió.

Notícies relacionades

Ser creient i ser creïble

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Per això es fa difícil no preguntar-li pel futur, pel canvi, pel com. «Vivint en el nostre lloc, en la nostra consciència. Viure amb sinceritat, radicalitat en la injustícia i en l’esperança – afirmava fa poc més de dos anys, quan començava a ser complicat seguir una conversa amb ell–.  Som soldats d’una causa invencible i la causa invencible és la derrota del capitalisme, del malèfic sistema neoliberal que domina el món».

¿Com derrotar-los? «Vivint cada dia amb esperit de solidaritat, al llarg de la vida. Amunt i crits, amunt i crits».