Els 50 són els nous 30 (diuen)

Fa uns quants segles, als 50 anys ja t’havies mort o, en cas contrari, estaves ben baldat. Ara es poden fer els 50 –o superar-los: mireu Tom Cruise– i seguir interpretant papers d’heroi en pel·lícules d’acció. Daniel Craig, a qui li cau el mig segle de vida el 2 de març vinent, pot seguir sent James Bond una dècada més (si li ve de gust, cosa que no és gaire clara). Si ets dona, les coses ja no són tan senzilles: no sé si a Angeline Jolie li hauria agradat tornar a interpretar Lara Croft, però els productors han preferit oferir-li el paper a la juvenil Alicia Vikander.

Les coses funcionen així a Hollywood: alguns homes poden fer de galant fins passats els 70, però hi ha una certa tendència a desfer-se de les dones en un punt indeterminat entre els 40 i els 50: es poden comptar amb els dits d’una mà les que segueixen en primer pla superada aquesta edat (Meryl Streep és la primera que ens ve a tots al cap, i després deixem passar una bona estona fins a trobar un altre nom).

Cara inflada

Cara infladaEn qualsevol cas, un munt de celebrities dels dos sexes compleixen els 50 el 2018 i, aparentment, no hi ha motiu per preocupar-se. ¿O sí? La recent aparició del citat Daniel Craig a la gala dels BAFTA (premis de la indústria cinematogràfica britànica) ha fet saltar les alarmes a la redacció de The Daily Mail i altres òrgans oficials del periodisme porqueria, ja que a Daniel se’l va veure amb la cara inflada i amb una consistència com de plàstic, com si s’hagués fet alguna cosa estranya al cutis que, a més, no hagués sortit gaire bé. Eliminem, doncs, el senyor Craig de la llista de cinquantins impecables, d’aquells que sempre porten algun optimista a dir coses com «els cinquanta són els nous trenta», «els seixanta són els nous quaranta» i altres inexactituds grates d’escoltar pels que tenim aquestes edats.

En més bon estat que Craig, comptem amb Will Smith o Hugh Jackman, que estan fets uns poltres i poden arribar a rodar tranquil·lament Dos policies rebels 24 i Lobezno 32, respectivament (encara que a l’australià no l’acaben de deixar viure tranquil certes cèl·lules cancerígenes que té al nas). Entre el producte nacional, en tenim dos que han arribat fa poc a la cinquantena i que no ho sembla: Santi Millán i Alberto San Juan. El segon ha tingut el detall que li surtin cabells blancs, però l’altre segueix exactament igual que sempre; potser perquè va començar molt aviat a disfressar-se de jove –de fet, quan era jove– i segueix en això (jo diria que la mata de cabells desplomada sobre el front i fregant les celles és fonamental per donar sensació de joventut, però no li funciona a tothom: vegeu el cas del fugat Puigdemont). 

Tornem a Hollywood després d’un canvi de sexe. No us espanteu, no parlo de mi, sinó de les dones a qui aquest any els cauen els 50 i corren el risc de ser llençades al contenidor més pròxim. Penso en Ashley Judd o Patricia Arquette, de qui no es pot dir que les coses els vagin tan bé com fa dues dècades. La maledicció masclista de l’edat plana sobre totes dues, malgrat el seu indubtable talent, i cada vegada costa més trobar-les en papers protagonistes (potser la televisió els donarà un cop de mà, com li va passar fa uns anys a Glenn Close amb la magnífica sèrie Danys i prejudicis (Damages), que li va oferir el paper de la seva vida, el de la recargolada advocada Patti Hewes). Naomi Watts també en fa 50 el 2018 i, de moment, no es pot queixar (deixant de banda el dolorós divorci de Leiv Schreiber, un altre a qui la tele ha portat a dalt de tot amb la sèrie Ray Donovan, que és una joia en què també brilla Jon Voight, en el que a mi em sembla el millor paper de la seva vida).

Insofrible i banal

Però, com que no tot és cine en aquest món, ¿quins famosos de la música compleixen aquest any el mig segle? Aquí la maledicció sobre les dones no arriba a les cotes de Hollywood, com demostra la incombustible Madonna (i fins no fa gaire, la gran Tina Turner). Céline Dion i Kylie Minogue són dues de les noves cinquantines, però la primera em continua semblant tan insofrible com quan va cantar el tema de Titanic i a la segona sempre l’he trobat d’una banalitat depriment (encara que algun duet amb Nick Cave i la seva participació en la hipnòtica pel·lícula de Léos Carax Holy motors permetin posar en dubte, esporàdi-cament, la seva entrega permanent al xumba-xumba discotequer que la caracteritza).

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

També la italiana Sabrina en fa 50, però em temo que d’aquesta només ens en recordem els que la vam descobrir a la TVE dels 80 cantant Boys, boys, boys, ja que la seva aparició va ser de molta volada, gràcies als seus pits oscil·lants que amenaçaven constantment amb sortir del cosset mentre la noia ballava com una endimoniada. Poc abans de morir, la revista Interviú va fer sortir Sabrina a les seves pàgines, però totes les fotos eren de la seva època sicalíptica, així que no tinc ni la més petita idea de l’aspecte que té en l’actualitat: tant pot estar estupenda com feta una bóta (donada la falta d’imatges actuals a Interviú, m’inclino per la segona opció).

Pel que fa a Alejandro Sanz i Marc Anthony, que també s’estrenen en el mig segle, fa l’efecte que poden continuar en actiu fins al dia del judici final. Sé que jo seguiré sense distingir una cançó d’Alejandro Sanz d’una altra, però això em passa amb molta gent i deu ser culpa meva, ja que si no, no vendrien tant com venen. A Marc Anthony sempre li agrairé tres coses: la seva participació en la injustament vilipendiada opereta de Paul Simon The capeman, el biopic del gran Héctor Lavoe que va protagonitzar (passem per alt que Anthony estigui als antípodes musicals del difunt Lavoe) i el videoclip de la cançó Rain over me, el seu esplèndid duet amb l’inefable Armando Pérez, en art Pitbull, un dels meus principals plaers culpables del món pop. I recordeu: «Els cinquanta són els nous trenta». Repetiu-ho fins que us ho cregueu.