Marta Sánchez, embolicada en la bandera

Les banderes no només poden fer un servei a determinats polítics per incentivar l’ovació fàcil o desviar la mirada. També en el show business juguen el seu paper, com ens ha recordat aquests dies Marta Sánchez, que dissabte passat va cantar, vestida de vermell de dalt a baix i tocada per feixos de llum groga (o devia ser gualda), ni més ni menys que la seva particular, i molt emocionada, versió de l’himne d’Espanya, la Marxa Reial, al concert que va oferir al madrileny teatre de la Zarzuela.

S’ha fet la sorpresa vist l’enrenou ocasionat, i ens l’haurem de creure, si bé era fàcil d’imaginar que la seva iniciativa en provocaria una de grossa en aquests temps de passions polítiques pujades de to i de bàndols en peu de guerra. Vuelvo a casa, a mi querida tierra / la que vió nacer un corazón aquí, va començar cantant l’excantant d’Olé Olé, que mesos enrere es va instal·lar a Madrid deixant enrere els seus anys de residència a Miami. I el moment àlgid, inflant la caixa toràcica: rojo, amarillo, colores que brillan en mi corazón / ¡i no pido perdón!. Un missatge que va encantar, per exemple, a Albert Rivera, que el va capturar en un tuit en què va qualificar la versió de «valenta i emocionant», potser oblidant-se del text proposat per Sabina anys enrere i que va adoptar (amb el seu permís) Ciutadans.   

 

Buscant les arrels

L’historial d’intents de posar-li lletra a l’himne espanyol és llarg i si avui ningú recorda les èpiques estrofes d’Eduardo Marquina, José María Pemán o la més pròxima, que van confeccionar a diverses mans autors com Jon Juaristi i Luis Alberto de Cuenca, sembla poc probable que la versió de Marta Sánchez sobrevisqui més enllà d’algunes setmanes. Les seves ondulacions líriques tampoc donen per a més i recorden la cançó que va interpretar, als 15 anys, en la seva primera intervenció a Televisió Espanyola, al programa Sabadabadá (es pot buscar a Youtube i delectar-nos-hi), acompanyant-se de la guitarra amb aires de María Ostiz, i en què deia: Voy buscando mis raíces / voy buscando mi esperanza.

Apel·lant al nacionalisme, o potser és patriotisme constitucional, Marta Sánchez ha tornat al primer pla en un moment en què a la seva carrera li convenia una remoguda. D’això, de cops d’efecte, en sap bastant aquesta madrilenya de 51 anys, que va començar a tocar la notorietat quan es va adonar que pronunciant els seus escots a les actuacions en gales com Nochevieja ‘87 aconseguia estar l’endemà en boca de tots. Eren temps d’una estranya obsessió col·lectiva amb la qüestió pectoral, animada esforçadament per senyoretes com Sabrina i Samantha Fox, i ella li va treure partit en el seu paper de relleu atòmic de Vicky Larraz, més discreta ella.

El seu grup, Olé Olé, va quedar així enfosquit per la cantant, encara que va donar guerra amb àlbums com 1990, gravat a Nova York amb tot un Nile Rodgers, exmembre de Chic, el productor de Let’s dance, de David Bowie. En aquella època s’ha d’emmarcar un alt indici del seu patriotisme quan va decidir anar a cantar Soldados del amor a Abu Dhabi i a Safaga (Egipte), per a les tropes espanyoles desplaçades a la guerra del Golf.

Més platós que auditoris

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Com que no necessitava cap grup per triomfar, va emprendre la seva carrera en solitari el 1993 amb Mujer i el reggae lleuger de Desesperada, i més endavant es va decantar per un paper de diva pop una mica kitsch, cosa que no va ser obstacle perquè pogués comptar amb còmplices com un bastant desorientat Slash, guitarrista de Guns n’Roses. Però s’ha de dir que, des d’aleshores, en la seva trajectòria ha importat més la seva marca de celebritat que les seves cançons, i s’ha prodigat més pels platós televisius que pels auditoris. A Barcelona ni es recorda quina va ser l’última vegada que va oferir un concert digne d’aquest nom, encara que sí que l’hem pogut sentir cantar en paratges pintorescos com Illa Fantasia.

Decantada en bona part cap al món llatinoamericà, ha sigut jurat de La voz Ecuador i participat en el reality argentí Bailando por un sueño, mentre que els seus discos s’anaven espaiant més i més en el temps (només tres des de començament de segle). En l’últim, 21 Días (2015), hi dominaven per primera vegada les cançons pròpies, compostes en solitari o amb el productor Daniel Terán. Un disc de ruptura sentimental esquitxat per alguns punts d’interès en forma de power ballad encesa i dance pop posat al dia. Potser no n’hi ha prou per seguir a primera línia de l’arena vip, a la gran foguera de les vanitats. Marta sap que tota ajuda extramusical és benvinguda perquè parlin de tu… encara que sigui bé.