Cants d'amor i fúria

La tragèdia estava fresca i la veu de Nina Simone va sonar afligida però serena en una de les gravacions de la seva vida. «No era un home violent / Digueu-me, amics, si podeu, / ¿per què llavors li van disparar l’altre dia?», va cantar desconsolada, amb l’ànima tensa però lluny de la pirotècnia vocal amb què les modernes dives del soul i el r’n’b ens han acostumat en els últims temps. És el que té cantar no només amb honestedat sinó reflectint un dolor real, no fingit, com el que emanava de Why? (The king of love is dead), la primeríssima de les cançons inspirades per la mort de Martin Luther King, una llista que segueix ampliant-se en els nostres dies.

  

 

  Tres dies després, Simone va estrenar Why en el seu concert a la Westbury Music Fair, Nova York, el 7 d’abril de 1968, és a dir, tres dies després que el reverend fos assassinat.

La va escriure sota l’efecte de la notícia el seu baixista, Gene Taylor, que es va acollir a una tènue cadència de blues per desplegar uns versos molt senzills, al voltant del projecte de vida de King i de la seva bondat. La cantant i la banda la van aprendre el mateix dia de l’actuació i va quedar immortalitzada en l’àlbum en directe Nuff said!, dedicat tot ell a la memòria d’aquesta icona dels drets civils.

  

De monarca a monarca

  Els homenatges i referències han esquitxat des d’aleshores la discografia de la música popular, en particular als Estats Units. Només dos mesos després, una figura en aparença allunyada, Elvis Presley, va gravar If I can dream, cançó de Walter Earl Brown que va honrar King i el somni que un dia va enarborar en el seu discurs més famós. S’explica que Elvis, que vivia a Memphis, on va tenir lloc l’assassinat, va quedar desolat per la tragèdia i que es va posar a plorar veient la transmissió del funeral per televisió. Els músics que el van acompanyar en la gravació el recorden cantant-la amb fonda emoció i agenollant-se dramàticament al mateix estudi en el seu moment de clímax.  

Festa nacional

Els gestos cap a Martin Luther King poden tenir un caràcter sentimental o decantar-se per la reivindicació més crua. O obrir camí amb atrevits aires de festa: hi ha el jovial Happy birthday (1980), amb què Stevie Wonder es va sumar a la campanya per convertir l’aniversari de l’activista en festa nacional, objectiu que es consumaria sis anys després. I a vegades, l’homenatge és entre línies: a One vision, de Queen, Freddie Mercury al·ludia a «un home, un objectiu, una missió» i es preguntava «mira què han fet amb el meu somni», frases que, segons assenyalaria el bateria del grup, Roger Taylor, es referien a Martin Luther King.

A aquest costat de l’Atlàntic, a Irlanda, U2 el va evocar per partida doble a The unforgettable fire (1984), el disc amb què va iniciar la seva conquista del mercat nord-americà. Hi havia l’explícita MLK, barreja de cançó de bressol i cant espiritual, i la cèlebre Pride (In the name of love), que acabava amb el record del seu assassinat deixant anar un error: Bono situa el tret «d’hora al matí del quatre d’abril» quan el fet va tenir lloc a les sis de la tarda.

Justícia i amor

Si el grup U2 posava el focus en l’amor, Rage Against the Machine va adoptar un to més furiós a Wake up (1992), on apuntava que a Martin Luther King se’l van treure de sobre perquè «va parlar del Vietnam» i «va tornar el poder als pobres». I el grup metaler Linkin Park, amb la líricament abrasiva Wisdom, justice and love (2010). Entre els fans del reverend tenim rapers com Public Enemy (By the time I get to Arizona) o Common (el duet amb will.I.am d’I have a dream), i, és clar, molts cantautors: Kris Kristofferson (They killed him), Jackson Browne (Off of wonderland) o Ben Harper (Like a king). 

Notícies relacionades

Hollywood ha ignorat Martin Luther King

Martin Luther King: el reverend somiador

Més sorprenent potser és el cas de Michael Jackson, tan mainstream ell, però alçant la veu a They do’t care about us (1996), cançó plena d’al·lusions a les desigualtats i a la discriminació racial.

«¿Què passarà ara que el rei de l’amor ha mort?», es preguntava Nina Simone al final de la dolorosa lletania de Why? (The king of love is dead). Però la seva estela segueix ben viva, inspirant avui mateix els trobadors del futur.