Wim Wenders: "Tan bon punt penso en Europa, entro en còlera"

Gairebé mig segle després de debutar com a director, l’alemany segueix sent un dels cineastes europeus essencials. I la seva trentena pel·lícula, que divendres que ve estrena al nostre país, és una de les més ambicioses de la seva carrera. Inmersión parteix de la història d’un amor impossible entre una biomatemàtica a punt de submergir-se a la zona més profunda del mar de Groenlàndia (Alicia Vikander) i un agent del servei secret britànic (James McAvoy), per parlar d’espionatge internacional, i de fanatisme religiós, i de reptes mediambientals i, en realitat, de gairebé tot.

La seva pel·lícula parla de terrorisme gihadista i de l’exploració del nucli terrestre. ¿Per què va decidir entrellaçar els dos assumptes?

Soc conscient que cadascun d’aquests temes mereixeria la seva pròpia pel·lícula. En tot cas, és clar que l’exploració del planeta té a veure amb la recerca de recursos naturals, i els recursos naturals estan relacionats amb el problema de la pobresa. De la mateixa manera, jo crec que la pobresa, i la desigualtat econòmica, són factors a tenir molt en compte al parlar de terrorisme. En tot cas, no oblidi que Inmersión és sobretot una història romàntica. Em vaig adonar que només seria capaç de parlar de violència, odi i mort partint d’una cosa tan bella com l’amor. 

Hi ha moltes pel·lícules que parlen de l’exploració d’altres planetes, però molt poques que s’endinsin en la profunditat del nostre. ¿Com ho explica?

El cert és que l’home sempre ha sentit un gran desig de viatjar a les estrelles, i a la Lluna, i a altres planetes, però no s’ha interessat mai per saber què hi ha al fons dels oceans. I és curiós, perquè actualment sabem que tota la vida al planeta procedeix d’allà. Quan vam sortir per primera vegada a l’espai vam poder descobrir que des d’allà dalt la Terra es veia preciosa, i suposo que per això seguim preferint volar a l’exterior que bussejar en les nostres pregoneses. Pensant-ho bé, això és una metàfora perfecta del que passa actualment en el nostre món. Busquem l’arrel dels nostres problemes en altres bandes, quan en realitat l’hauríem de buscar en el nostre interior.

¿Com explica el problema del terrorisme gihadista?

Fa tan sols uns 400 anys enrere, en països com el de vostè o el meu la gent era cremada a la foguera i torturada en nom de la religió. I quan la inquisició governava a Europa ningú va venir a llançar bombes sobre els nostres avantpassats. Les bombes no són la manera adequada de lidiar amb gent de fe, fins i tot si aquella fe està plena de fanatisme. Hauríem de trobar unes altres respostes diferents al repte del fonamentalisme.

¿Creu que fer una pel·lícula sobre això pot ajudar a trobar-les?

Les pel·lícules, no n’hi ha dubte, sempre han contribuït al debat. I jo amb Inmersión he volgut recordar que, com va dir Martin Luther King, la foscor no es combat amb més foscor. La primera reacció d’Occident després de l’11-S va ser la venjança. Es va decidir que l’enemic era l’Iraq malgrat que allà no hi havia armes de destrucció massiva, i es van invertir bilions de dòlars a destruir el país. Aquí hi ha l’origen de la plaga terrorista que patim en l’actualitat. Si en comptes de gastar aqueslls diners en destrucció els haguéssim gastat en infraestructures per a aquells països, avui no hi hauria ni un sol terrorista. I el problema és que han passat gairebé dues dècades i no hem après res; Trump mostra el mateix comportament ignorant i agressiu. Per lluitar contra el terrorisme s’ha de buscar la integració, no construir murs. 

Ni tancar fronteres, com fa Europa.

El que està passant a Europa és una catàstrofe. Ens estem comportant just de la forma contrària a la desitjable. L’última cosa que necessitem és tot aquest auge dels nacionalismes, i aquest afany per redefinir la idea de nacionalitat, i aquesta propagació d’idees retrògrades sobre el que és la cultura, i el que són un país i una nació, i el que és la llibertat. 

Al capdavall, tot això va en contra de la idea mateixa d’Europa, ¿no és així? 

Sí, el continent es va construir sobre valors de tolerància i diàleg que avui, de sobte, estan sent qüestionats i atacats. I el pitjor de tot, el més absurd, és que són qüestionats segons idees i valors que procedeixen del passat i que ja van demostrar ser catastròfics. Cap d’aquests partits d’ultradreta té idees de futur, només senten nostàlgia per suposades glòries passades. Fixi’s en el que va passar a la Gran Bretanya amb el referèndum del brexit. A tota una generació de joves britànics els ha sigut robat el seu futur, i els culpables són els seus propis pares. Tan bon punt penso en Europa, entro en còlera. ¿Podem canviar de tema?

Per descomptat. De les seves pel·lícules se sol dir que donen més importància a les imatges que a la narració o l’argument. ¿Hi està d’acord?

Sí, i a vegades sento que aquest és el meu punt feble: oblidar-me que les imatges només tenen interès si estan al servei de la història. M’enamoro dels meus plans i no sé desfer-me dels que sobren. Suposo que per això disfruto tant de la fotografia. Cada vegada més, de fet. Em permet crear obres d’art per mi mateix, sense necessitat de recolzar-me en un aparell de producció i un centenar de persones al meu voltant. 

¿Quan va començar a fer fotos?

El meu pare era un fotògraf amateur i des de molt aviat va voler que jo compartís la seva afició. Faig fotos des que tinc ús de raó, per a mi és tan natural com respirar o menjar. Tota la meva vida està documentada visualment. Alguns dels meus moments més grats els he passat viatjant pel món, a soles amb la meva càmera.

La idea de viatjar, de fet, està present en bona part de les seves pel·lícules. Moltes són road movies.

Jo vaig créixer a l’Alemanya Occidental, que era un espai claustrofòbic en molts sentits. Era petit, i estava ple de fronteres per tot arreu, i poblat per gent molt tancada. Per això des de petit vaig sentir aquest plaer per viatjar. Recordo el meu primer trajecte en tren com el meu primer moment de pura felicitat. És una pena que avui dia viatjar ja no signifiqui res.

Per què ho diu?

Perquè avui dia qualsevol fill de veí se’n va a passar el cap de setmana al Vietnam. No hi ha ni un sol lloc del món que no hagi sigut reconvertit en un parc d’atraccions. Avui dia la gent ja no viatja; fa turisme. I em deprimeix bastant pensar que el que busquen al visitar altres països no és recopilar experiències personals sinó fer un munt de fotos per penjar a Instagram. Viatjar, doncs, ha deixat de ser una opció vàlida per viure aventures. Per fer-ho cal viatjar a territoris recòndits de la ment, com fan els músics, els pintors, els escriptors i els arquitectes. 

Vostè sempre ha confessat el seu amor pel cine americà, i va viure 15 anys als Estats Units. Però tan sols va arribar a rodar una pel·lícula a Hollywood, 'Hammett' (1980). ¿Per què?

Perquè aquella experiència va ser un infern, i perquè em vaig adonar que els estudis de Hollywood no em deixarien fer allò que més bé sé fer. I em vaig prometre que mai més tornaria a treballar en una pel·lícula sobre la qua no pogués mantenir ple control creatiu. Des d’aleshores no he tornat a treballar mai més tenint algú al darrere, vigilant-me. Això significa que no puc fer pel·lícules de gran pressupost, però em compensa. Sempre he fet el cine que he volgut fer.

I ja ha dirigit 30 pel·lícules. No està malament.

Sí, però vaig tenir la sort de començar a fer cine als 70, quan les coses eren molt més fàcils. Si volgués rodar actualment una pel·lícula com Alicia en las ciudades (1974) em seria impossible trobar finançament. Em farien fora a puntades dels despatxos. A més, avui dia les pel·lícules es veuen obligades a connectar amb el públic el cap de setmana de la seva estrena, o si no desapareixen de la cartellera. Jo no faig aquesta mena de cine. 

¿Se sent fora de lloc?

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Tinc 72 anys, qualsevol persona assenyada que tingui aquesta edat s’ha de sentir fora de lloc. A vegades m’escolto a mi mateix i m’adono que parlo ben bé com un avi. El meu net de quatre anys és capaç de fer anar l’iPad millor que jo, és com si els nens d’ara ja naixessin sabent relacionar-se amb una pantalla. De fet, les noves generacions prefereixen relacionar-se amb pantalles que amb el món real. Això no és per a mi.