Nellie Bly: la notícia era ella

El seu nom, en realitat, era Elizabeth Jane Cochran, però ha passat a la història com a Nellie Bly, la primera reportera que es ficar al cor de la notícia. L’atrevida periodista va subvertir el gènere del reportatge al convertir-se ella mateixa en la protagonista dels seus articles, avançant-se així quasi un segle a Hunter S. Thompson i l’anomenat periodisme gonzo. Nellie Bly va treballar en una fàbrica per denunciar les deplorables condicions laborals de les dones, va dormir en un alberg destinat a indigents, va ingressar en un manicomi, va visitar un fumador d’opi, va anar a una agència d’ocupació corrupta amb la finalitat de destapar les seves males arts i, en la seva actuació més sonada, va batre el rècord de Phileas Fogg i va fer la volta al món en només 72 dies. I no hem d’oblidar que estem parlant d’una dona del segle XIX.

L’editorial Capitán Swing acaba de publicar una antologia dels seus textos sota el títol La vuelta al mundo en 72 días y otros escritos…. El llibre permet aprofundir en la figura d’aquesta atípica pionera del periodisme que va tenir el coratge de posar la societat de la seva època davant un mirall perquè comprovés les seves vergonyes. 

Padrastre alcohòlic i assetjador

Nascuda a Cochran’s Mills, Pennsilvània, el 1864, en una família molt modesta que no li va poder donar estudis i que va haver de mudar-se a Pittsburgh per subsistir, va passar una infància i adolescència difícils. La periodista i crítica literària Maureen Corrigan, autora del pròleg de l’antologia, atribueix a la mort del seu pare, quan ella només tenia 6 anys, i al desgraciat nou matrimoni de la seva mare amb un alcohòlic i assetjador, la naturalesa independent, quasi descarada, de la reportera, que ben aviat va aprendre a no dependre dels homes.

 

El 1885, amb 20 anys, va debutar al The Pittsburg Dispatch, amb una columna (al principi havia sigut una carta al director, però aquest, donada la seva qualitat, la va animar a transformar-la en article) de resposta a una altra titulada Per a què serveixen les noies, de marcat caràcter masclista. La frescor del text i la desimboltura de la noia va convèncer el director del Dispatch, que la va contractar i la va batejar, ja per sempre, com a Nellie Bly. L’entusiasme de la reportera va durar poc, ja que els encàrrecs dels seus caps –reportatges sobre moda, jardineria, perruqueria, col·leccions de papallones...– no la motivaven en absolut. Ella hauria preferit escriure sobre les penúries que patien les dones treballadores o altres temes socials.

Encàrrec de Joseph Pulitzer

Així que, un any després del seu fitxatge pel Dispatch, se’n va anar pel seu compte a Mèxic –això sí, amb la seva mare–, per escriure sobre el país. No parlar ni una sola paraula d’espanyol no la va acovardir. Allà va passar cinc mesos, va escriure una trentena d’articles –que va anar publicant al Dispatch–, i va haver de tornar a correcuita a casa quan la van amenaçar de tancar-la a la presó per escriure un article sobre la detenció d’un periodista que havia criticat el Govern.

Va tornar al Dispatch, sí, però per poc temps. Havia paladejat l’èpica del periodisme i era incapaç de tornar a escriure sobre conjunts florals i cotilles. De manera que se’n va anar, però abans li va deixar una nota a l’editor: «Estimat Q. O.: Me’n vaig a Nova York. Estigui atent. Bly». Geni i figura. Els que li van servir per anar a demanar feina al New York World, el de Joseph Pulitzer, burlant els guàrdies de la porta. 

Al psiquàtrico de Blackwell's Island

No va obtenir una feina convencional, però va sortir de la redacció amb una proposta: fingir bogeria per aconseguir ingressar al frenopàtic de Blackwell’s Island i investigar els lamentables abusos que patien les internes. El reportatge sobre aquella experiència va ser un èxit, tant que el World la va contractar i li va deixar la pista lliure per escriure sobre el que desitgés. La seva especialitat va ser el periodisme d’investigació quan encara no se n’havia inventat el concepte. Bly es va revelar també com una notable entrevistadora. Encara que les seves entrevistes eren més converses que una altra cosa. En elles, adquiria –fet que ja era marca de la casa– un paper principal.

La verdadera fama li va arribar el 1889 després de tenir una epifania: anava a batre el rècord de fer la volta al món en 80 dies que ostentava un personatge literari: Phileas Fogg. I, efectivament, ho va fer. Li van fer falta 72 dies. I, a més, va guanyar la carrera a la seva col·lega Elizabeth Bisland, el mitjà de la qual, la revista Cosmopolitan, li havia encarregat fer el mateix itinerari en menys temps. La immensa difusió que va tenir el viatge va comportar, no obstant, un inconvenient i una decepció. Per una part, Nellie Bly s’havia fet tan coneguda que això li complicava, fins i tot impedia, infiltrar-se per portar a terme les seves investigacions periodístiques. I, per una altra, el World es negava a apujar-li el sou. Així que es va plantar.

Primera guerra mundial

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Després d’una etapa en què va fer els primers passos en la ficció i va tornar al periodisme esporàdicament, es va casar, als 30 anys, amb un industrial que n’hi treia 40, Robert Livingston Seaman, i es va posar al capdavant dels seus negocis siderúrgics, però després de la mort del seu marit i enredada en litigis de l’empresa per un frau del qual havia sigut víctima, se’n va anar a Europa. Era el 1914 i acabava d’esclatar la primera guerra mundial. Les seves cròniques d’aquells dies recullen el que verdaderament li interessava: el patiment de la població civil. Al seu retorn, el 1919, el New York Evening Journal, on havia publicat les seves impressions de la guerra, la va contractar com a columnista. 

Va morir tres anys després, als 57. Arthur Brisbane, el director de l’Evening va escriure la seva necrològica, en què la va qualificar de «la millor periodista dels Estats Units».