Alberto San Juan: la funesta mania de pensar

És la primera vegada que em toca en aquest diari escriure el perfil d’un amic, però els prometo que intentaré evitar la temptació hiperbòlica que condueix al panegíric, tan habitual en aquests casos. El pobre Alberto San Juan (Madrid, 1968) està aquests dies sortint molt als papers, encara que no per les seves freqüents mostres de talent, sinó perquè el PP de Granada ha intentat prohibir-li que representi una obra escrita per ell mateix, Autorretrato de un joven capitalista español; obra que, per cert, està en dansa des del 2013, de manera que el nombre de ments suposadament enverinades per un text tan subversiu deu arribar ja unes xifres esgarrifoses. 

El cas és que el PP granadí s’acaba d’assabentar que la peça és perillosa i no ha dubtat a muntar un altre d’aquests numerets que tan bé li van a Ramón Cotarelo –i altres savis de l’esquerra alternativa– per concloure que a Espanya segueix imperant el franquisme. Ara només falta que m’acusin Alberto San Juan d’un delicte d’odi o que li apliquin la legislació antiterrorista.

 

 

És cert que el nostre home està molt polititzat: milita a Podem, predica l’art popular des del Teatro del Barrio madrileny, que dirigeix i que està davant de la seu del partit de Pablo Iglesias, sempre s’ha declarat d’esquerres i hi ha qui el posa al mateix sac que el seu amic Guillermo Toledo (injustament, ja que a Willy se n’hi va anar l’olla fa molt temps i Alberto conserva el senderi, o el conservava l’última vegada que ens vam veure, que va ser fa bastant temps). 

Brillant

No estava tan polititzat quan el vaig conèixer a principis del segle XXI i li vaig oferir el paper protagonista d’Haz conmigo lo que quieras (2004), l’única pel·lícula que aquesta societat cruel i hostil m’ha deixat dirigir fins al moment (els estalvio la llista de projectes que no van portar mai enlloc perquè resulta molt depriment, sobretot per a mi).         

M’havia agradat molt a Los lobos de Washington, de Mariano Barroso, El otro lado de la cama, d’Emilio Martínez Lázaro, i San Bernardo, de Juan Potau. 

Necessitava algú que resultés igual de brillant en el registre còmic i en el dramàtic –la pel·lícula era una tragicomèdia, cosa que el distribuïdor no va entendre mai– i tenia la sensació que Alberto era l’home adequat. No em vaig equivocar. És més, vaig acabar el rodatge convençut que Alberto San Juan estava fet de la mateixa fusta que Cary Grant o Bruce Willis i servia, en el bon sentit, per a tot. Vaig poder comprovar-ho a Horas de luz, de Manolo Matji, en què el nostre home brillava en un registre totalment dramàtic.

 

Costat fosc

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Si es mou igual de bé en el drama i la comèdia és perquè, com vaig poder descobrir gràcies a les nostres converses durant el rodatge, Alberto té un costat fosc que és el que el fa interessant com a ésser humà. Aparentment, es comportava com algú graciós i lligon amb permanents ganes de gresca, però quan se li posava el núvol a sobre apareixia un existencialista notable. No oblidaré mai una frase que em va deixar anar en una pausa del rodatge, sobre la pel·lícula i la vida en general: «Ramón, és increïble el que dona de si la misèria moral de l’ésser humà».

M’agradaria veure’l més a la gran pantalla, però fa temps que se sent més a gust al teatre, que potser combina millor amb l’activisme polític i li permet més control sobre el que fa. I espero que segueixi escrivint obres i monòlegs per a l’escena, encara que el PP no els vegi la gràcia i els intenti prohibir.