El Maig de Gucci

Gucci s’inspira en el Maig francès per a la campanya de la seva col·lecció càpsula de primavera–#GucciDansLesRues– i ven outfits de contestatari de la Rive Gauche a 7.000 euros. ¿Un gir molt boig de l’equip de màrqueting? Hi ha qui sosté que és la versió avançada d’aquella erupció estudiantil. Va ser llavors quan el capitalisme es va adonar que rebel·lar-se, venia (¿recorden Don Draper reciclant el love and peace al Hilltop de Coca-Cola?).

 

 

La nova esquerra amb coll Mao va debilitar en 54 dies el propòsit del comú de la vella esquerra. La reclamació d’identitat –individual, cultural i sexual– va colonitzar l’escena, i el mercat es va afanyar a instal·lar la bomba extractiva sobre el jaciment de la subjectivitat, explotant amb afany la idealització de la joventut i l’exaltació de la diversió. «Prohibit prohibir i Fes el que vulguis no són objectius mancats d’atractiu –admet l’historiador britànic Tony Judt a Algo no va bien–, però es tracta de fins essencialment privats». Va ser el començament del final de l’estat de benestar que s’havia consensuat després de la segona guerra mundial. Passat el fotogènic événement, sota les llambordes hi havia... la producció i el consum de béns i serveis.

Però rebobinem. Dies després de l’esclat del Maig del 68, el liberal Raymond Aron, totèmic professor de Filosofia de la Sorbona, va despatxar la definició de la protesta com «un carnaval». La realitat li va donar una mica de raó: els comunistes i els sindicats van perdre el guió i els conservadors moderats, instigats per De Gaulle, es van prestar a rebaixar la justa indignació dels obrers amb una millora salarial del 27%. «Tindrem –va vaticinar Aron– un gaullisme encara més dur». El 30 de maig–d’aquell any– un milió de francesos prenien els Camps Elisis, entonant amb sentiment La Marsellesa, per recolzar De Gaulle. El seu partit va obtenir una aclaparadora victòria en les legislatives (el 44,46% dels vots) i, ale hop, el comunisme es va convertir en la pesta negra. Però la imaginació no va arribar al poder. «Com a màxim –explica el sociòleg Edgar Morin, testimoni presencial i avui referent del pensament complex–, alguns van marxar cap a una vida rural i comunitària, amb cria de cabres inclosa». 

 

 

La ‘càrrega’ dels obrers

Rebobinem una mica més. Concretament, al mes de febrer del 1967. Més de 3.200 obrers de la fàbrica Rhodiaceta de Besançon es van plantar contra els acomiadaments i a favor d’unes condicions laborals que no els arruïnessin la salut. La ràbia es va propagar a altres filials, 300 policies van treure la porra i l’incendi es va propagar. Lyon Vaise, Lorraine, Ducellier, Renault, Jeumont-Schneider, Glaenzer... Al desembre milions de treballadors es van llançar al carrer contra la precarietat i a favor d’un tracte menys degradant. Però, entre que aquells homes i dones li feien pànic a l’establishment i que no tenien el glamur insolent dels estudiants, el relat hegemònic es va encarregar que no es commemorés el febrer del 67.

Estremiment simbòlic

Pierre Bourdieu, el desaparegut enfant terrible de la sociologia, que va trencar amb el seu mestre Raimond Aron per oposar-se a l’activisme, va definir el maig francès com  «un gran estremiment de l’ordre simbòlic» sense conseqüències polítiques. «Va ser tan excessiu i utòpic que es va pagar car a tot arreu –va insistir–;  hi va haver un fort retorn dels conservadors extrems i dels intel·lectuals dogmàtics».

Bourdieu, que no parlava per haver-ho sentit dir, va negar que els joves de les fàbriques enllacessin les seves mans a les dels estudiants. «¿Obrers i alumnes de la Sorbona barrejats? ¡Però què diu! ¡Aquells nois no eren d’esquerres», va explotar a la càmera amb els ulls en blanc, com si li haguessin parlat de barrejar aigua i vi. «Eren autoritaris i estaven acostumats a dir sempre l’última paraula». Pensaven que les dones i els immigrants podien sortir a les fotos, «però no dirigir el moviment». Tampoc el va sorprendre la seva evolució de cadells burgesos a mandarins de la República. 

Aquí en tenen alguns casos. Daniel Cohn-Bendit, el sardònic Dany el Roig, va tenir la seva etapa verda i avui és un decidit partidari d’Emmanuel Macron. Romain Goupil va evolucionar de militant trotskista a neocon –«no suporto veure un militant polític, són com els exalcohòlics», va arribar a confessar– i es va posicionar a favor de la guerra de l’Iraq, com els també soixante huitards Pascal Bruckner i André Glucksman (aquest últim va donar suport el 2007 a Sarkozy, el president que va exigir acabar d’una vegada per sempre amb el llegat del Maig francès, culpant-lo d’«imposar el relativisme moral» i de «promoure la deriva del capitalisme financer»).

Altres canvis d’ideologia

Notícies relacionades

Els canvis no van venir de París

Les altres 'revolucions' de 1968

Després hi ha Bernard-Henri Lévy, que va passar de les mamelles del maoisme a ser un filòsof mediàtic amb una gran casa a Marràqueix que defensa la política d’Israel i recolza Macron. O Alain Finkielkraut, que va virar de maoista llibertari a proamericà i ultrasionista, criticant l’elecció de Sadiq Khan a l’alcaldia de Londres i donant suport a un Roman Polanski en hores baixes. O Alain Geismar, secretari del sindicat d’estudiants, que va recolzar que Dominique Strauss-Kahn entrés en la carrera presidencial del 2012, i ha confessat que el Maig francès va tenir èxit per «una frustració sexual insuportable: la prohibició als nois d’entrar als dormitoris de les noies de la facultat de Nanterre». Continuem. 

És raonable canviar d’opinió. El  més curiós és que bona part dels nois del Maig francès caiguessin a prop de l’Elisi. Morin ha formulat una tercera via: «Allò va ser més que una simple protesta, però menys que una revolució». Potser és el més equànime.