"El Maig del 68 ningú parlava de feminisme"
zentauroepp42962446 mouvements et manifestations survenus en france durant les 180420174224 /
La primera notícia que la sociòloga Marina Subirats (Barcelona, 1943) va tenir del Maig francès van ser «corredisses, policies i núvols de fum» que li van sortir al pas al bulevard Saint Germain de París, quan tornava en cotxe a la ciutat d’un col·loqui al qual havia assistit. La investigadora, que llavors treballava al laboratori del sociòleg Alain Touraine i vivia en la riba del barri Llatí, va arribar a grans gambades a casa, va posar la ràdio i va escoltar el primer comunicat «d’aquella febre revolucionària» que la història anomenaria «Maig del 68» i que, en contra del que la llegenda sol repetir, no va incloure el feminisme en la seva gran impugnació a l’statu quo.
«El tema de les dones no va estar sobre la taula en absolut», recorda Subirats. El dia 10 a la tarda, evoca, va estar al carrer quan van començar a volar llambordes i a aixecar-se barricades. A les dues de la matinada es va retirar a casa. I va ser quan la policia va carregar, i el país es va despertar amb imatges de joves sagnant, carrers esventrats i cotxes destrossats. «Allò semblava la guerra», assegura. Els sindicats –rebobinem– van convocar vaga general i ella se’n va anar a la Universitat de Nanterre, on el grup 22 de Març ja s’havia activat com un dels nòduls de la revolta després d’unes protestes per la prohibició als estudiants d’accedir a les habitacions del sexe contrari. «Escolti, si està calent, tiri’s a la piscina», li havia deixat anar el ministre de Joventut, François Misoffe, a un llavors desconegut Daniel Cohn-Bendit quan es van encarar unes setmanes abans del gran incendi.
Una de les dones que s'han convertit en símbol del Maig francès.
De fet, l’ànsia de més llibertat sexual estava en l’ambient–«¡visca el coit revolucionari!», «¡el meu sexe no és tabú!», cridaven aquells dies les parets–, però el cert és que els jovenets revolucionaris no estaven massa interessats ni en el desig ni per descomptat en la veu ni el lideratge de les seves companyes, que a penes des d’un any abans podien accedir legalment a la pastilla anticonceptiva i el 1965 havien deixat de ser considerades menors d’edat en el matrimoni.
Prova d’aquest paper de repartiment en la insurrecció, apunta Subirats, és el seu pantocràtor de líders: Cohn-Bendit. Alain Geismar. Jacques Sauvageot. «Les dones estàvem a tot arreu, al carrer i a la universitat. I algunes eren molt potents, però no podria dir ni una sola que aparegués als mitjans de comunicació. Sí ho feien a les fotos, amb el puny aixecat, com a símbol, i també vam ser les organitzadores, les ratetes que portàvem la intendència». Micròfon per a ells, fotocòpies i iconografia per a elles.
La sociòloga recorda el dia que uns obrers de Tolosa van arribar a la universitat. «Nosaltres no hem pogut fer la revolució i vosaltres, en canvi, ho esteu aconseguint, ¿què fem?». Doncs el que van fer els estudiants, afirma Subirats, va ser entrar en «pànic». «No tenien un programa revolucionari, havien protestat i armat bronca, però d’aquí a saber com arribar al poder...». A falta d’apuntadors o revelacions, devoraven el Què fer, de Lenin. Però res. «Com que exactament no sabíem què fer i França estava paralitzada, vam decidir que, de moment, ajudaríem a fer que les coses funcionessin. I uns quants, bàsicament dones, ens en vam anar a una lògia maçònica que ens van prestar i des d’allà vam organitzar viatges en cotxe al camp per portar patates i menjar a les fàbriques ocupades. Vaja, una fantasia de jove. ¡Reinventar la Comuna!».
Un disbarat «aventurista»
El mateix Cohn-Bendit va assegurar dècades després que aquells dies de maig les seves companyes «es van enfrontar al masclisme dels homes d’esquerra». No obstant, admet Subirats, llavors les dones «no se’n van adonar gaire». «¡Van ser dies tan absorbents! Hi havia un discurs potentíssim que passava per sobre de tot. Vam viure una fascinació col·lectiva, que era la revolució», i l’endimoniada conversa basculava entre l’oposició a la guerra del Vietnam, l’antiautoritarisme, el marxisme i l’anarquisme. «El meu cap era del partit comunista i cada dia teníem amb ell la mateixa bronca. ‘Quin disbarat’, ens deia. ‘¡Aventurismes d’estudiants petitburgesos! ¡Tornem a l’ordre i poseu-vos a treballar!’. Però fèiem vaga, anàvem als debats de la Sorbona i l’Odeón, i el dia i la nit es confonien».
Una manifestant diposita una margarida a la gorra d'un policia, davant la Sorbona, el juny del 68. / goksin sipahioglu
Després la febre va baixar, i de la «gran sacsejada» que havia fet aquell mes de maig «van sortir fragments» que van germinar en nous camins que van seguir pensant i organitzant aquella «transformació de la vida» que s’havia cridatals carrers. Precisament, aquell cop de puny a l’ordre i el desencaix i menyspreu que vivien les activistes dins de l’esquerra revolucionària van desembocar el 1970 en el Moviment d’Alliberament de les Dones, que es va endurir amb la consciència de la desigualtat que havia suposat El segon sexe de Simone de Beauvoir, va importar dels EUA el lema «el que és personal és polític» –des de la sexualitat fins a la família i el treball, tot es posava en entredit–, i va entendre l’emancipació no com un projecte llunyà, sinó com un procés en curs. I tot disposat amb l’espectacularitat i la descaradura del 68. «S’ha acabat el temps en el qual demanàvem als homes –a aquells militants revolucionaris– permís per sublevar-nos», va proclamar en aquells moments la pensadora Monique Wittig.
Escassetat i símbols
La minoria activa –que va treballar amb ganes pel dret al propi cos i contra la impunitat de les violacions i la violència conjugal– compensava la seva escassetat amb el pirateig del símbol. L’agost del 1970, per exemple, van portar flors fresques a la Tomba del Soldat Desconegut perquè, deien, «hi ha algú encara més desconegut que el soldat: la seva dona». Al cap de poc temps es van encadenar a la presó de La Petite Roquette –«totes nosaltres som presoneres»– i l’abril del 1971, van impulsar a Le Nouvel Observateur el Manifest de les 343: exactament 343 dones, entre elles Simone de Beauvoir, Marguerite Duras i Catherine Deneuve, van declarar haver interromput l’embaràs, exposant-se a penes de presó. ¿Què faria l’Estat? ¿Aplicar la llei o abolir-la? La resposta de la ministra Simone Veil va arribar el 1974: l’avortament va ser legalitzat.
Una parella es besa en una barricada, el 23 de maig del 68 / AP
Les feministes franceses es van despertar després del convuls Maig del 68, però les americanes vivien un frenesí des de finals dels 60, quan els altres –dones, negres, gais– van sacsejar, potser per sempre, l’ordre del dia dels temps. L’activista Sharon Krebs va desfilar despullada en la convenció demòcrata del 68 amb una safata en la qual portava un cap de porc –una ofrena, van explicar, a l’àngel de la llar–; van fer un jo acuso al tàndem capital-patriarcat boicotejant concursos de misses i fires nupcials –«¿quina tonalitat de paper higiènic és més tu?», escopien les octavilles–; van ocupar redaccions de la contracultura, i la poeta Robin Morgan va publicar el text Adeu a tota la resta, en el qual va denunciar que l’esquerra revolucionària funcionava com un «microcosmos capitalista: amb els homes competint pel poder a la part de dalt i les dones fent tota la feina en la de sota».
Notícies relacionades
El ressò d’aquell crit, recordaran, encara va travessar la vaga del 8-M. «En general, el llegat del 68 és gairebé més vigent que llavors –assegura Subirats–. El capitalisme està en una fase més degradada, i per això encara és més urgent canviar les formes de poder, tan opressores i podrides. Llavors encara es veia possible construir una força alternativa. I ara, en canvi, sembla que gairebé no podem fer res».