Maig del 68: quan París va demanar l'impossible

Al general De Gaulle, França se li escapa de les mans. Ha passat una dècada des que va instaurar la V República, gairebé tres des que va fer a Londres la seva heroica crida a la Resistència davant l’ocupació nazi. Ara té 77 anys i està al capdavant d’un país en plena mutació social que supera la barrera dels 50 milions d’habitants. Des del 1958, el gaullisme i el comunisme són els pilars de la política francesa. 

Aparentment, tot va bé. Com en molts països industrialitzats, els francesos viuen el període de més prosperitat econòmica des de la segona guerra mundial, amb altes taxes de creixement, plena ocupació i un nivell de vida acceptable. Però França s’avorreix, segons el cèlebre article publicat a Le Monde el 15 de març de 1968 per Pierre Viansson-Ponté. 

Daniel Cohn-Bendit.

No hi ha només tedi. La societat s’ofega. La generació del baby-boom desconfia de les institucions, abomina de l’autoritarisme, les jerarquies, les estrictes normes socials, la moral conservadora. «Un univers tancat, un univers bloquejat sense portes ni finestres. Un univers que només entenia la relació de força. Això era llavors De Gaulle per a nosaltres», recorda l’escriptor i cineasta Hervé Hamon a El espíritu de Mayo 68. 

    

El poder adquisitiu augmenta, però menys que les desigualtats. L’educació s’obre als fills de les emergents classes mitjanes, però no als de les capes populars. La França rural s’enfonsa i empeny els agricultors a emigrar a les ciutats, que nodreixen juntament amb immigrants algerians, italians, portuguesos i espanyols una nova generació d’obrers que treballa en precari i a preu fet.

    

La patronal rebutja qualsevol tipus de negociació amb els agents socials. Militar en un sindicat és una ofensa a la llei. El Govern reprimeix vagues enviant l’Exèrcit. L’atur comença a treure el nas i la inflació a menjar-se els sous. L’esplendor de la indústria de l’automòbil a penes oculta el declivi del sector miner, tèxtil o naval.

    

Un paisatge de barraques es dibuixa al voltant de París. Cinc milions de francesos viuen sota el llindar de la pobresa. La prosperitat no arriba a tothom. «Només uns centenars de milers de francesos no s’avorreixen: aturats, joves sense feina, petits agricultors aixafats pel progrés, víctimes d’una competència cada vegada més dura, vells abandonats més o menys per tothom. Estan tan absorbits pels seus problemes que no tenen temps d’avorrir-se, ni ànim per manifestar-se i reaccionar», prossegueix Viansson-Ponté. Dos mesos després d’aquesta anàlisi, França esclata. Els estudiants aixequen barricades i els obrers protagonitzen la vaga general més gran de la història del país. 

L’espurna de Nanterre

En realitat tot comença abans. En les albors dels seixanta l’efervescència contra l’autoritarisme és general. A partir del 1965 cristal·litza en les protestes contra la guerra del Vietnam –lliurada en nom dels perills del comunisme– que nodreixen l’agitació dels campus més enllà dels Estats Units. Estudiantes de tot el món qüestionen l’imperialisme i la política de blocs sorgida després de la segona guerra mundial. 

A Nanterre, a la perifèria parisenca, 142 estudiants liderats per un jove llibertari alemany anomenat Daniel Cohn-Bendit ocupen la facultat per denunciar l’existència de llistes negres d’alumnes revolucionaris i reclamar l’alliberament de dos militants del Comitè Vietnam Nacional (CVN) acusats d’haver trencat els vidres de l’American Express en una manifestació contra la guerra. Va passar el 22 de març de 1968. Aquesta data dona nom al moviment que, en opinió de la historiadora Michelle Zancarini-Fournel, pot considerar-se «com la metxa que encén el foc» dels esdeveniments. Nanterre també reclama residències universitàries mixtes i nous mètodes pedagògics. 

Tancada per la successió d’incidents, el 3 de maig la contestació de Nanterre es trasllada a la Sorbona i el seu rector recorre a la policia per desallotjar els ocupants, que són reprimits amb força. El balanç, 600 detinguts i l’inici d’una espiral d’inusitada violència. 

 

Estudiants s'encaren amb la policia, al Quai d'Orsay, el 7 de maig. / GOKSIN SIPAHIOGLU

   

Els enfrontaments amb les forces de l’ordre inflamen el barri Llatí de París que, la nit de l’11 al 12 de maig, es converteix en l’escenari d’una batalla campal. Als gasos lacrimògens dels antiavalots, els manifestants responen amb còctels molotov. Es compten fins a seixanta barricades, els totxos de pedra del paviment s’usen com a arma llancívola. Sota les llambordes, la platja sorgeix com un dels eslògans que destil·len la utopia d’un món millor.  Un altre lema que cala està agafat d’Herbert Marcuse: Siguem realistes, demanem l’impossible. 

La còlera s’estén

Segons els arxius policials de l’època, rere les barricades hi va haver de tot: cambrers, forners, treballadors de banc, infermeres. «No va ser cosa només d’estudiants, ni una vel·leïtat de ‘nens de papà’ que volien ser burgesos. Hi havia una diversitat sociològica que sustenta el projecte polític del 1968», analitza la historiadora Ludivine Bantigny a 1968. De grands soirs en petit matin. «Són de generacions diferents, alguns havien començat a militar als anys 50 contra la guerra d’Algèria», afegeix el sociòleg Olivier Filieule, coordinador d’una investigació sobre els militants del 68.

    

La repressió policial estén la còlera a altres ciutats franceses, i a les fàbriques. En solidaritat amb els estudiants, els sindicats criden a la vaga general el 13 de maig i la mobilització afecta regions sense tradició contestatària, superant els bastions industrials. Set milions de persones se sumen a la vaga més gran de la història del país. A Nantes, els treballadors de Sud-Aviation ocupen l’empresa i segresten el seu director. A Boulogne-Billancourt, els immigrants de Renault reclamen el dret a l’alfabetització. 

    

«En els mítings es debaten modalitats de lluita, hi ha discussions amb estudiants a l’entrada de les factories, amb agricultors que van a vendre la seva mercaderia. S’aviva el somni del poder dels obrers i de l’autogestió. No es discuteix només d’una millora salarial, sinó que es denuncia l’organització del treball», explica a la revista Politis el professor d’història de la Universitat de Borgonya Xavier Vigna. La política ha arribat a les fàbriques. 

    

A mitjans de mes, les vagues massives a Correus obliguen el Govern a recórrer a l’Exèrcit de l’Aire. Les aturades s’estenen al sector públic –els trens de la SNCF, el  metro, la cadena pública de radiotelevisió– mentre els agricultors bloquegen carreteres amb tractors i en cines, teatres i museus es qüestiona el concepte de cultura i es parla de portar la imaginació al poder.

Altercats al Boulevard Saint Germain, el 6 de maig. /GOKSIN SIPAHIOGLU

El vell general no sembla conscient de la gravetat de la situació. Creu que les manifestacions són només «un descontrol». Es tracta «d’un grapat d’exaltats», diu el ministre d’Educació, Alain Peyrefitte. A finals de maig la contestació està en el seu apogeu i França paralitzada, però De Gaulle no altera la seva agenda.  

Més conciliador, el primer ministre, George Pompidou, intenta calmar les coses convocant la patronal i els sindicats al Ministeri de Treball, al carrer de Grenelle. El 25 de maig s’arriba a un acord per apujar el salari mínim, reduir la jornada laboral i pagar els dies de vaga. Però les bases el rebutgen. Les factories de Renault, Citroën i Sud Aviation reprenen la vaga a tot França.

    

Durant uns dies, la impotència d’un poder desorientat aviva les il·lusions revolucionàries. De Gaulle ha desaparegut. Més tard se sabrà que va viatjar a Baden-Baden (Alemanya) a consultar el general Massu i que va estar temptat d’abandonar. 

    

Però torna, com va tornar de Londres després de l’Alliberament, i en un discurs igual de bel·licós en què alerta del «perill totalitari», el 30 de maig anuncia la dissolució de l’Assemblea Nacional i eleccions legislatives. Aquell mateix dia, mig milió de francesos desfilen als Camps Elisis per recolzar el gaullisme. 

Insubordinació obrera

«Aquella desfilada és La internacional contra La Marsellesa, el tricolor contra el vermell i el negre, la V de la victòria contra el puny aixecat», diu la politòloga Emmanuel Loyer a L’événement 68. Els sindicats es pleguen a la solució electoral i traslladen a les empreses els Acords de Grenelle. 

    

«La paradoxa de la vaga més gran que ha conegut el país és que culmina amb un resultat tebi que satisfà els assalariats però no canvia gens l’organització del treball. Per això França viurà durant els anys setanta una insubordinació obrera que amplia i radicalitza la contestació de la primavera del 1968», sosté Xavier Vigna. 

    

I el que és pitjor, afegeix l’historiador, el Govern expulsa uns 250 estrangers, entre ells a obrers espanyols i portuguesos a qui els espera la presó de les dictadures de Franco i Salazar, mentre que a França els instigadors de les vagues són acomiadats durant l’estiu.   

A principis de juny, l’ordre públic torna a veure’s amenaçat arran de la mort d’un jove maoista de 17 anys, Gilles Tautin, ofegat al Sena quan fugia d’una batuda policial a prop d’una fàbrica ocupada. De nou les barricades, els cotxes incendiats i la violència. 

 

La policia es parapeta amb escuts, per evitar les llambordes que els llancen els manifestants. / AP

   

El Govern respon amb un decret de dissolució dels grups d’extrema esquerra –trotskistes, maoistes i anarquistes– als quals responsabilitza de la revolta. Il·legalitza el moviment 22 de març i prohibeix les manifestacions durant la campanya electoral. El 30 de juny, el gaullisme i els seus aliats arrasen en les legislatives i aconsegueixen la majoria absoluta a l’Assemblea Nacional.

  

 «No va ser una revolució, perquè el poder va seguir en el seu lloc, però sí que va tenir una repercussió revolucionària en el pla dels costums. Les seves conseqüències arriben fins als nostres dies», ressalta Olivier Filieule. El 68 va ser també «l’any zero de l’alliberament de la dona», en paraules de la sociòloga Christine Fauré, d’una segona onada feminista després de la de principis del segle XX. Encara que en el maig francès les dones no juguen cap paper polític. 

    

A França, molts analistes consideren que la fissura oberta pel gaullisme perdura fins a l’arribada a l’Elisi del socialista François Mitterrand el 1981.   

    

¿Va ser una febre estudiantil o un moviment social? ¿Una protesta política o una revolució cultural? ¿Una crítica saludable de l’autoritat o l’aparició de l’individualisme? Des de fa 50 anys, el Maig del 68 alimenta un apassionat debat intel·lectual i polític. Per mitificar-lo, defensar-lo o criticar-lo. 

    

Nicolas Sarkozy el va veure com el germen de les derives del capitalisme financer i la pèrdua de respecte per l’autoritat. Emmanuel Macron, que ha optat per no fer una commemoració oficial del cinquantenari, deia fa tres anys a la revista Le 1: «L’error de molts va ser deixar-se intimidar per la brutalitat del moment, acceptar no dir i no actuar».

     

Notícies relacionades

Els canvis no van venir de París

Les altres 'revolucions' de 1968

«No va ser un rebuig de la societat industrial sinó una revelació dels nous conflictes que genera. Les lluites socials, el conflicte d’interessos no apareixen només a les fàbriques, sinó a tots els llocs on la societat pretén transformar-se», escriu a El movimiento de mayo el sociòleg Alain Touraine, professor a la Universitat de Nanterre l’any de la revolta.

Per un altre testimoni, el filòsof Edgar Morin, el Maig del 68 va ser «una bretxa en la línia de flotació de l’ordre social per la qual es van colar valors, aspiracions, idees noves que volien transformar profundament la nostra civilització». «Res canvia i tot canvia. L’ordre polític, social i econòmic es restableix al juny, però es desencadena un procés que alterarà l’esperit del temps», relata a L’Obs. «Va ser un èxtasi de la història».