Ramón González Férriz: "El llegat del Maig del 68 va ser l'individualisme"

El culte a la nostàlgia d’uns i l’afany revisionista d’altres han acabat projectant una imatge del 1968 embolcallada en el mite. Lluny d’aquests impulsos passionals, l’editor i periodista Ramón González Férriz ha optat per indagar en aquell transcendental any amb la disposició científica d’un forense: apartant la boira i anant als fets. A 1968. El nacimiento de un nuevo mundo (Debate), l’investigador traça una crònica sense judicis de valor, però amb interpretació històrica, d’uns mesos que van partir en dos la segona meitat del segle XX.

Hi ha moments en què sembla que el temps s’accelera. ¿El 1968 pertany a aquesta categoria?

Sens dubte, perquè van passar moltes coses alhora, en llocs molt allunyats, que partien de situacions molt diferents, des de dictadures a democràcies consolidades. Tendim a associar el 1968 amb les revoltes parisenques del maig, però aquell any, en països com els Estats Units, el Japó, Mèxic, Itàlia, Alemanya i Espanya, hi va haver expressions de protesta popular que no només posaven en qüestió els seus governs, sinó el mateix statu quo.

¿Estan connectades?

Coincideixen en el temps, però no formen part d’un pla organitzat. Van ser revoltes espontànies amb protagonistes de perfil semblant: joves de classe mitjana que se senten insatisfets davant les expectatives que els ofereixen. Curiosament, això passa en un moment de prosperitat i pau. Les economies van bé, les taxes de desocupació són baixes, els ascensors socials funcionen, les llars s’estan omplint d’electrodomèstics i comoditats... 

Però als joves no els agrada aquest món. ¿Què demanen?

Els seus pares, que havien conegut la guerra, creien haver creat el millor dels mons possibles, però els seus fills no tenien aquesta experiència ni aquesta perspectiva. Els joves acaben de viure la revolució cultural dels 60, amb el pop i els anticonceptius escampats per tot el planeta, i perceben el capitalisme com un sistema jeràrquic i opressor que es fica en les seves vides i els impedeix realitzar-se personalment i sexualment. No solament no demanen més sou, sinó que qüestionen l’obligació de treballar.

¿Les seves reclamacions tenien solidesa?

Vivien en una societat molt més rígida i disciplinària que la d’ara, però també és cert que les seves protestes es van veure carregades d’una ideologia que distorsionava la realitat. Es comprèn que els parisencs de 20 anys detestessin De Gaulle, però dir que era igual que Hitler, com van dir, era portar les coses massa lluny. Moltes de les seves reivindicacions van estar marcades per l’arrogància i la ingenuïtat pròpies de l’edat. De sobte, estudiants de Sociologia de classe mitjana-alta creien saber el que necessitava l’obrer europeu i el pagès vietnamita. 

Crida l’atenció que l’alliberament sexual sigui un dels elements clau de la protesta.

I va ser un dels seus èxits. De fet, realitats avui normalitzades com les relacions prematrimonials, la relaxació dels costums sexuals i la pastilla anticonceptiva venen d’aquí. El sexe és central el 1968, i s’arriba a vegades a situacions extremes, com les comunes alemanyes, on l’intercanvi sexual es considerava un acte revolucionari i que tothom follés amb tothom es veia com una forma de lluitar contra la guerra del Vietnam. Curiosament, tot envoltat d’un masclisme que avui ens escandalitzaria. 

¿Masclista?

Demanaven canviar les estructures socials, però el masclisme que hi havia en la societat es va reproduir després en els grups revolucionaris, des dels estudiantils fins a les formacions terroristes que van néixer sota el paraigua del 68. La dona es dedicava a tasques subalternes, administratives, i en els casos més extrems a ser la serva sexual. Això no va impedir que en aquella època també naixés un moviment feminista important.

Durant mesos, règims sencers van estar a la corda fluixa, però al final no en va caure cap. 

Aquesta és una altra de les paradoxes del 1968. Els canvis culturals que van promoure van quedar per sempre, però, en termes polítics, el moviment es va esvair tan ràpid com va brotar. De Gaulle va arrasar a les eleccions del juny, el Govern mexicà va fer el mateix el 1970, després de matar centenars de persones sense que passés res, la Primavera de Praga va ser aixafada i a la resta d’Europa tot va seguir igual. No només no hi va haver canvis polítics, sinó que després va venir una gran reacció conservadora.

¿A què es refereix?

En realitat, el neoliberalisme que va irrompre anys més tard arrenca en aquest moment com a resposta a una esquerra que havia renunciat a ser el moviment cohesionador que era, amb forts vincles cap al grup, la disciplina i el treball, per convertir-se en un grup de joves de classe mitjana que només volen fumar porros, ballar rock i follar. A partir del 1968, l’esquerra guanya la batalla cultural, aconsegueix situar el pop com a cultura central i desacredita la religió i la disciplina, però la dreta guanya la batalla econòmica. La resposta conservadora és: «¿Volíeu individualisme? Doncs tindreu individualisme fins a atipar-vos-en». 

¿Individualisme?

Les revoltes del 1968 reivindicaven l’individu lliure de l’Estat i del control social que fins llavors havien supervisat la seva sexualitat, la seva conducta i fins i tot a la seva indumentària. L’important soc jo, els interessos de la societat venen després. L’individualisme va ser el gran llegat del 1968, però això va tenir conseqüències que aquells revolucionaris no van buscar, com va ser el sorgiment del neoliberalisme, que és l’individualisme econòmic portat als seus últims extrems.  

Curiosa paradoxa.

En el fons, el 1968 va ser una prova de força per mesurar els límits del capitalisme i comprovar fins on podia assumir la tolerància, i resulta que el capitalisme ho aguanta tot. Tant, que va acabar mercantilitzant les pròpies mobilitzacions. Els creatius publicitaris dels 70 van ser els primers a adonar-se’n i de seguida van incorporar als seus anuncis els eslògans del 68. «Sigues diferent, els temps estan canviant, sigues únic… compra’t un Cadillac».

¿Hem mitificat el 1968?

Totalment, avui és una icona pop. Entre altres raons, perquè a molts dels que hi van ser després els va anar molt bé i van acabar ocupant els llocs de lideratge cultural i polític. En el cas espanyol és evident: la generació que defensava la transgressió els anys 60 va acabar dominant la cultura del país.

El destí mai està escrit, ¿però diria que el que va passar aquell any era inevitable?

Diguem que tot va conspirar perquè el 1968 anés com va anar. L’economia, la societat, la cultura i fins i tot la tecnologia s’hi van posar a favor. Pot sonar frívol, però si no s’hagués inventat l’elapé com a eina de transmissió musical, no s’hauria donat l’expansió del pop que va donar marc cultural a aquelles revoltes. Però aquestes tampoc haurien tingut el mateix impacte sense l’existència de la tele. Els agitadors van saber utilitzar-la bé per oferir una imatge sexi de les mobilitzacions.

¿El 1968 segueix present en les nostres vides?

Sí, de forma molt subtil. Internet, sense anar més lluny, és filla del 68. Va néixer en un context hippy californià que va veure en la tecnologia la possibilitat de crear una nació alternativa sense jerarquies, governs, ni exèrcits. Aquesta utopia prové d’aquella contracultura.  

¿S’atreveix a jutjar el que va passar aquell any?

No és el meu paper, però diré que va dur coses bones, com l’individualisme moral que va alliberar els individus de les cotilles socials que els constrenyien. Tot i així, no és menys cert que moltes mobilitzacions van pecar d’un deliri ideològic cridaner.

¿Hi ha hagut una data similar els últims 50 anys? Hi ha qui la compara amb el 15-M.

No tenen res a veure. El 1968 va ser la queixa d’una nova classe mitjana que protestava per les expectatives que s’havia creat i demanava un món millor.

Notícies relacionades

Els canvis no van venir de París

Les altres 'revolucions' de 1968

¿I el 2011?

Aquella mateixa classe mitjana es va mobilitzar perquè no l’expulsessin de la classe mitjana. Els del 68 no demanaven llocs de treball millors ni que hi hagués menys corrupció, sinó acabar amb l’Estat. Els indignats reclamaven que no el desmantellessin. En aquest sentit, el 15-M ha sigut més reformista i els indignats reclamaven que no el desmantellessin. En aquest sentit, el 15-M ha sigut més reformista i conservador. I menys revolucionari.