Mikita Brottman: "La majoria dels clàssics són terriblement avorrits"

El pintor i escriptor Wyndham Lewis justificava la superioritat del seu gust artístic afirmant que coincidia amb el de Déu. "Allò venia a dir –diria John Carey– que les seves preferències culturals no eren simples preferències, sinó l'equivalent a lleis còsmiques". Lewis creia en l'atemporalitat dels valors estètics i la superioritat intrínseca de la "gran literatura". Seguint aquest raonament, negar la qualitat dels clàssics o afirmar que són avorrits, o incomprensibles, o que "només serveixen per embolicar peix" (com es deia a ‘Jo, Claudi') voreja l'heretgia. La lectura de "bona" literatura és bona per a tu, i punt.

Mikita Brottman desafia aquest mandat. Doctorada en Llengua i Literatura Anglesa a Oxford, ha desmuntat les supersticions associades a la lectura a ‘Contra la lectura' (Blackie Books). Hi afirma que els clàssics "solen resultar poc satisfactoris, estan sobrevalorats i és improbable que ofereixin res més que un mal de cap". "No hi ha llibres que hàgim de llegir". I que ‘Els contes de Canterbury' són "com un episodi d'‘El show de Benny Hill' d'ambientació medieval". Heretgia.

Diu que els llibres li van inculcar "absurdes idees sobre les històries d'amor", van augmentar la seva separació del món... Crec que això és una cosa que no li passa a tothom, i jo formo part d'una minoria, ja que vaig ser una lectora molt precoç. L'analfabetisme és un problema pitjor que els problemes derivats de la lectura. El que passa és que del segon no se'n parla mai. L'èmfasi sempre es posa en la lectura en si mateixa, però no es parla de quins llibres llegeixes. L'acte de llegir es fetitxitza, com si fos bo per defecte.

¿I per què no ho és? Jo vaig llegir indiscriminadament totes les històries d'amor victorianes, Jane Austen... Estic segura que a molts pares els encantaria que la seva filla llegís aquest tipus de llibres, però a mi em van donar una imatge idealitzada del món que no em va preparar per a la depriment realitat social en què em tocaria créixer. Vaig llegir també molts llibres de terror, que pintaven un món molt més excitant del que era realment. La gent diu que els llibres són bons per "escapar-se", però crec que primer hauries de viure, i després trobar una cosa de la qual «escapar-te». No estic segura que un nen necessiti escapar-se. Crec que el més urgent per a un nen és viure experiències.

Proposar un argument "contra la lectura" continua sent escandalós. Per a mi és més fàcil, perquè soc professora de Literatura. Tinc més marge per dir que odio anar a veure obres de Shakespeare o que mai no he acabat ‘Finnegan's Wake'. Molts professors de literatura no s'atrevirien a confessar-ho, perquè són la gent que decideix quins són els clàssics, i la fetitxització ve, precisament, d'ells. Però, ¿quanta gent és capaç de gaudir de la lectura de ‘Finnegan's Wake'? Potser algun dia aconseguiré apreciar el llenguatge de Joyce i entendre la seva intenció, però potser, no. Potser és un esforç inútil. Joyce no és per a tothom, i pretendre el contrari és una ximpleria. La majoria de clàssics no són només difícils en termes de llenguatge, sinó increïblement avorrits. No hi passa mai res. Amb els clàssics ha passat el mateix que amb el concepte de família: s'ha sacralitzat. Fer-hi qualsevol crítica és un pecat. 

Nick Hornby es queixa que s'ha universalitzat la idea que els llibres "difícils" són millors i que, tret que t'hi estiguis escalfant el cap, no estàs rebent coneixement. A molta gent mai no li ha passat mai que un llibre l'absorbís i no hagi sigut capaç de deixar-lo, perquè els únics que han llegit són els obligatoris de l'escola. Per descomptat, no els van disfrutar mai. Així que mai no han escollit un llibre ells mateixos, no han accedit a l'experiència d'estimar un llibre.

Sona trist. És trist, perquè al final es tracta que t'agradin. Els llibres tenen el potencial de proporcionar-te més plaer que qualsevol altre tipus de mitjà. Es posa molt èmfasi que la literatura té innombrables qualitats positives potencials, a més de proporcionar plaer. Com si donar plaer no fos suficient. Es diu que una educació humanística ajuda la gent a entrar a Silicon Valley, o a Enginyeria, o el que sigui, en lloc de dir: "Ei, potser això només va de plaer, i punt. Potser no té aplicacions externes. Potser només hauries d'estudiar literatura perquè t'ho passes bé".

"Els llibres no et fan més bona persona", és una cosa que repeteixes al llibre. Hitler era un gran lector. Els llibres no són l'autor. Molts llibres et fan ganes de conèixer qui els va escriure, però aprens aviat a dissociar els dos conceptes. Al meu llibre comento el cas d'algú que es va trobar Henry James en una llibreria londinenca, i va estar una estona xerrant amb ell, i es va avorrir tant que només desitjava tornar a casa seva per llegir Henry James [riu]. Crec que hi ha dos tipus d'autors: el que utilitza l'escriptura com a substitut de ser al món i el que la utilitza com una extensió de ser al món. Per a la majoria d'autors, que són gent horrible, la seva obra substitueix ser al món. Potser van començar a escriure perquè eren introvertits, o no tenien cap èxit, o tenien problemes de comunicació, i escriure es va convertir en un substitut de viure.

La frase "hauries de llegir aquest llibre" sembla una amenaça encoberta, com el "consell" d'una mare passivoagressiva. "Hauries de llegir" és, en efecte, una ordre. No mereixes pertànyer a una societat culta fins que llegeixis això o allò. Però això no només passa amb els clàssics. També passa amb els llibres que es posen de moda en un moment donat, com els de Karl Ove Knausgaard o Elena Ferrante. Té lloc una pressió mediàtica i social perquè tothom llegeixi el mateix. Però jo no me'ls llegeixo. El fet que se'n parli tant em causa rebuig. Potser me'ls llegiré d'aquí 10 anys, quan ja no estiguin de moda. La pressió social em desanima.

El cànon de l'alta cultura em sembla classista i elitista. Sens dubte. Però no es verbalitza mai d'aquesta manera. Sempre es disfressa de filantropia i justícia social. El que és pitjor es quan se't diu que t'"encantarà" aquest llibre, però tu saps que no serà així. T'ho diuen perquè a ells els agrada, i ells assumeixen que ets com ells, o que, com a mínim, hauries de ser-ho, perquè són els cultes i sofisticats, i els seus gustos haurien de ser els teus. És una cosa que se t'imposa. Molta gent s'horroritza al escoltar que llegeixo llibres de terror, i biografies de celebritats, en lloc d'alta literatura. És absurd. La gent hauria de llegir el que els proporciona plaer.

Hi ha un problema afegit amb els clàssics: no només estàs obligat a llegir-los, sinó que has de fer-ho de la forma "correcta". I amb l'edició adequada. I no et saltis les descripcions. Ni et passi pel cal escoltar-lo en audiollibre. O traduït. Sovint em pregunten si em va agradar un llibre concret, i quan dic que no, la conversa passa a un altre tema. Però a mi m'agradaria parlar llargament sobre per què no em va agradar. Especialment si no em va agradar en absolut. Les raons per les quals no ens agrada una cosa solen ser més interessants que les que esgrimim quan una cosa ens agrada sense més ni més. Però hi ha gent que es pren que no t'hagi agradat com un error per part teva: una cosa que no has pogut fer.

¿Els seus arguments contra la lectura podrien aplicar-se a qualsevol activitat solitària portada a un extrem? Potser llegir 12 hores al dia sigui dolent, però també ho seria fer polsos. Sí, però la gent no passa el dia dient que fer polsos és bo per a tu [somriu]. O que fer polsos et farà créixer com a persona. Les campanyes contra la lectura em van tocar la fibra d'una manera particular, perquè parlaven de l'activitat que jo practico d'una manera que no reconeixia. Però tens raó: totes les activitats portades a extrems, fins i tot les que, teòricament, t'han de fer sentir bé, com el ioga, o anar a l'església, o ajudar persones grans, poden aïllar-te de la resta del món.

Molta gent utilitza la paraula ‘escapisme' d'una manera derogatòria, com si escapar-se d'aquest món a través de la fantasia fos condemnable. Però John Carey diu que "l'escapisme és una necessitat humana bàsica". És cert. A més, hi ha moltes formes pernicioses d'escapisme, com l'alcohol i les drogues. La lectura, per comparació, és molt millor. És relativament barata, no és addictiva... És un vici que pots portar massa lluny, com dic al meu llibre, però hi ha vicis molt pitjors. La gent necessita escapar-se de la realitat. Vaig portar un club de lectura en presons de màxima seguretat, i escapar-se a través de la lectura era essencial per als presos.

El seu llibre estableix un punt fonamental: que aquells clàssics van ser escrits per gent molt diferent a nosaltres i pensats per a ells, en un món radicalment diferent. Em sembla xocant que no es parli mai del context històric, que és el primer que hauria de considerar-se. Dickens era la cultura pop de la seva època, i la majoria dels seus obres apareixien serialitzades en revistes: eren les sèries de Netflix d'aquella època. Feia més llargues les seves novel·les perquè li pagaven per paraules. Incloïa nous personatges, i no parava d'adjudicar-los trets. Va passar el mateix amb Joseph Conrad, que publicava en revistes juvenils. És difícil d'imaginar, perquè les seves obres tendeixen a ser complicades i reflexives, però la gent tenia un altre gust, i a més, com he dit, estaven serialitzats. Només llegies una desena de pàgines de cop, i llavors esperaves l'episodi següent. Ningú llegia aquests llibres de 700 pàgines de Dickens d'una tirada.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Són moltes pàgines. A més, s'assumia que els lectors, que eren d'una classe social concreta, tenien prou temps lliure per disfrutar de descripcions de cases que duraven diverses pàgines. La gent llegia així. De la mateixa manera que un parell de segles abans la forma habitual de lectura era l'obra de teatre en vers, i el públic lector no esperava llegir en prosa. Els lectors moderns hauríem de jutjar aquests clàssics com a artefactes històrics. No s'hauria d'esperar que els disfrutem com Stephen King. Són una altra cosa.