Carlos Busqued: "M'ofenen els paios feliços que escriuen novel·les"

Els culturistes en diuen 'congestionar' o 'estrènyer' a l’acte de reduir la ingesta d’aigua perquè el múscul llueixi el màxim de sec i definit possible. Carlos Busqued fa el mateix amb la seva prosa: elimina i 'estreny' fins que la seva narrativa és pur nervi. L’argentí escriu de manera eixuta, sovint sòrdida. També lenta, a juatjar pel temps que separa el seu debut 'Bajo este sol tremendo’ (2009) i la seva segona obra. Als seus llibres no hi ha lloc per al cinisme, l’exuberància lírica o el judici moral.

Busqued és un autor aïllat, amb un llibre d’estil i un univers molt personals, aliè a modes i multituds. 'Magnetizado’ narra la història (real) de quatre assassinats nocturns, idèntics, a Buenos Aires, el 1982. I també la del noi estrany que, després de confessar els crims, passaria la resta de la seva vida en centres psiquiàtrics penitenciaris. Un dels millors llibres de crònica negra dels últims anys.

Vaig començar 'Magnetizado’ pensant que era una ficció, i de sobte vaig veure que Ricardo Melogno existia. ¿Per què ell? Els assassins en sèrie sempre m’han interessat. Vaig tenir un programa de ràdio sobre el tema quan començava internet. Gent que em coneixia d’aquella època i que, alhora, estava a l’equip terapèutic de Melogno, em va presentar. Ell era un dels estranys, havia sobreviscut a la Unitat 20, un centre psiquiàtric penitenciari, i estava en un de més atent. Feia 10 anys que no prenia medicació, treballant, estabilitzat, quan li van preguntar si volia escriure la seva experiència, com a forma de teràpia. Ell va dir que no, però que si li portaven algú amb qui conversar ho faria.

I aquest va ser vostè. Sí. Jo només coneixia versions deformades de la seva història, fragmentades, amb la cronologia mal disposada... Vaig començar a conversar amb ell, es va establir una connexió i vam decidir continuar amb això per ordenar la seva vida. Per a mi, l’experiència en si mateixa era enriquidora, no em plantejava convertir-la en llibre.

¿Com és Melogno? No és robòtic, però tampoc càlid. La seva distància és estranya. Té sentit de l’humor, para atenció, i és amable d’una manera sincera, però és estrany. No és desagradable. No provoca sentiments negatius més enllà de la sorpresa i l’interès.

El seu deliri és puntual. Al llibre afirma que es pot ser normal en un 99%, però "estar fortament boig" per una sola cosa. El Melogno d’avui és molt diferent del que descriuen els informes realitzats quan el van detenir. Els qui el van atendre en aquella època van morir o es van jubilar. Molt poca gent pot donar-me detalls de com era abans, però està clar que va patir un canvi radical d’estabilització, que també és part del seu misteri. Si jutgéssim per aquells informes, ell hauria d’estar molt deteriorat, però és molt més funcional.

¿Llavors? Crec que el 'cas Melogno' s’inscriu en el concepte de crims de 'passatge a l’acte', com el doble crim de les germanes Papin. Els assassinats sense mòbil són falsament sense mòbil: si disposes dels fets, trobaràs una lògica en qualsevol crim. La lògica de l’al·lucinació ja és una lògica. El mecanisme bàsic d’aquests crims és que en algun moment la persona que sent créixer aquest malestar interior (l’anomenat kakon) el projecta en un altre, i intenta eliminar aquest malestar en l’altre.

Algun metge esmenta el brot psicòtic breu. Té sentit, malgrat que Melogno no delira. El problema és que no va tenir ningú, i a l’estar tan sol en un sistema tan cruel i punitiu, se'l va jutjar amb una enorme càrrega moral, la qual cosa en un cas de brot psicòtic no ve a tomb. Un malalt mental no té voluntat sobre els seus actes. Una altra cosa curiosa és que el que li va passar Melogno  no és tan lluny del que ens passa a tots nosaltres. Al paio no li parlava el dimoni: es distreu, se li’n va el cap, tot li és igual, està en aquest estat crepuscular...

Sent un terrible buit interior, la qual cosa és molt humana. Aquest buit que culmina en violència és una força molt potent i molt comuna. En el cas de Melogno és violència sense odi. Ell no odia, no sent ràbia.

¿Una certa ràbia, una certa alienació, són indispensables per escriure? Exercir la literatura amb serietat, impregnat d’ella (no escriure un llibre per relacionar-te amb els altres; la literatura com a una cosa social), treballant només amb constància per trobar alguna cosa, alguna cosa transcendent... Si estàs en harmonia amb tothom no ho fas ni boig. No ho necessites. El que fas amb l’odi –i jo tinc un ressentiment social molt gran– és convertir-lo en un pont cap al teu entorn. Fa més llàstima, encara [riu]. M’encantaria poder dir que l’odi de la meva literatura posa una bomba en la consciència de la societat, perquè això em posaria en un rol proactiu [riu]. Però amb aquest odi en realitat un intenta trobar un racó on ficar-se, com una insecte [riu].

Hi ha escriptors que sí que es relacionen bé amb el seu entorn, són simpàtics i estan còmodes a les festes. Per descomptat, les seves novel·les fan pudor. Això és el que no entenc. El que emprèn una acció està provant de tapar un forat que té dintre. Si algú realitza l’esforç d’escriure un llibre, alguna raó tindrà, per banal que sigui; però segons el meu parer escrius quan no pots comunicar-te de cap altra manera. "M’ofenen els paios feliços que escriuen novel·les" Podrien estar fent una altra cosa, passant-ho bé [riu]. L’única literatura que m’interessa és la que ve de la incapacitat de connectar. Només sintonitzo amb un llibre si ve d’aquesta solitud.

Melogno admet el seu desig de "ser una persona comuna". Després de la dialèctica de l’odi a l’altre s’amaga sempre el "sisplau, accepteu-me". El llibre comença amb Melogno sent un monstre (fins i tot es diu que l’han vist levitar), i acaba amb ell volent-se perdre en el munt. Ni tan sols busca reconeixement, ni perdó. Vol desaparèixer. Ser un més. És commovedor.

"La teva mare va posar tot el que va tenir perquè tu tinguis un trastorn mental severíssim", escriu. ¿A l’hora de buscar motivacions per a un crim, l’entorn familiar és crucial? Sí. Una entrada molt poc amable al món. Melogno vivia en un entorn agressiu i no tenia cobertura contra aquesta agressió. Quan un té on anar-se’n a curar, fins i tot si pateix violència a cada moment, aquest simple fet certifica que el que li estan fent està malament. Un ubica que el que haurien de fer és protegir-lo, no violentar-lo. Ricardo no va tenir aquesta referència. Va estar a disposició constant d’una figura molt invasiva i poc protectora. Una psiquiatra diu que les creences religioses de Ricardo són l’únic element de protecció que va poder rescatar de la imatge materna. Hi ha una solitud constituïda de Ricardo, la infantesa del qual es va basar en resistir la bogeria de la mare. No va tenir un lloc on buscar aquesta normalitat.

Ni tan sols la rebel·lia adolescent o la delinqüència juvenil, llocs poc amables però que atorguen un poder. Efectivament. Almenys la violència saltarà en algun moment, el conflicte pujarà a la superfície... A Melogno, la violència li brolla contra la seva voluntat. Ell el que volia era convertir-se en una runa [riu]. La seva sortida no era molestar els veïns, sinó tancar-se a casa. El seu impuls primari és més aïllacionista que d’intervenció.

Quan li pregunten si celebrava que havia passat "una cosa important" després de cada mort, Melogno respon que celebrava que "havia passat alguna cosa". ¿Aquest tedi terrible és darrere de molts assassinats en sèrie? Els assassinats massius són la consciència de la societat que es regira. L’assassinat en sèrie és més escabrós, té raons més subtils i construccions mentals més complexes. L’assassinat en massa és perfectament compatible amb la societat. De fet, és com una funció fisiològica d’aquesta societat. Ni tan sols és una epidèmia, que implicaria una malaltia. És més com fer caca o vomitar. Un intent regular d’eliminar un element nociu del teu cos. Per això els assassinats massius són molt més freqüents que els assassinats en sèrie. És una reacció social neta.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

¿Aquests nou anys l’han canviat? Em va anar bé el reconeixement de ‘Bajo este sol tremendo’. Em va ajudar sentir que no era un fracassat.. Que m’ho digués Jorge Herralde, d’Anagrama, l’editorial que em va ensenyar a llegir (amb els primers de Bukowski), va ser molt important. Algú que jo respectava d’una manera jeràrquica va ratificar que alguna cosa que havia fet jo tenia valor. Ara estic menys dolgut, més gran, tot i que mai m’acabaré d’arreglar amb el món. Sempre estaré en una posició incòmoda amb les coses.