Mentir els va fer famosos

"¿És afroamericana, vostè?". "No entenc la pregunta". "Són blancs els seus pares?". En aquell moment, Rachel Dolezal, presidenta de l’Associació Nacional per al Progrés de les Persones de Color a Spokane (Washington), va concloure l’entrevista en la qual deia ser víctima de crims d’odi per ser negra. Era el juny del 2015 i el vídeo es va fer viral. Els seus pares van emetre un comunicat assegurant que la seva filla és blanca, molt blanca, i la investigació va concloure que tampoc eren certes les amenaces que denunciava.

 

 

Un frau en tota regla que va obrir un debat nacional als EUA: els seus crítics la van acusar d’"apropiació cultural", els seus defensors clamaven que la seva identitat racial és genuïna. Dolezal va admetre: "Soc blanca però m’identifico com a negra". Va perdre el seu càrrec i va publicar un llibre, A tiodo color, en el qual compara la seva experiència amb l’esclavitud. Avui la seva història torna en forma d’acusació del Departament de Serveis Socials de Washington.

Des de fa uns dies s’enfronta a 15 anys de presó si és declarada culpable de perjuri i robatori al sistema pels gairebé 7.700 euros que va rebre en menjar i assistència entre el 2015 i el 2017. I Netflix acaba d’estrenar el documental 'The Rachel Divide', encara que molts es pregunten per què aquesta impostora es mereix l’atenció d’una indústria en la qual les dones negres, les de veritat, hi estan infrarepresentades.

Hathaway i el ric de pega

Un altre famós estafador ressuscitat és Raffaello Follieri, aquell italià que va entabanar Anne Hathaway per les seves connexions amb el Vaticà. Follieri invertia en ell mateix els diners dels altres. Com més ric, més li confiarien les seves fortunes. La seva detenció el juny del 2008 a Nova York es va produir després de gastar-se un milió de dòlars d’un inversor al viatjar amb la seva nòvia en jet privat fins a la República Dominicana per sopar amb els Clinton i Óscar de la Renta.

Follieri es va declarar culpable, va passar quatre anys a la presó i el 2012 va ser deportat a Itàlia. Estava desaparegut fins que al gener va anunciar la seva intenció de comprar el 50% del club de futbol Foggia Calcio.

Sense notícies de Bangalore

L’última història que desperta dubtes arriba des de Brussel·les i explica la recuperació de la Maison Frison, joia art nouveau que l’arquitecte Victor Horta va dissenyar el 1894 al número 37 del carrer de Lebeau. La seva nova propietària, l’índia Nupur Chowdhry, posa somrient en una casa restaurada i oberta al públic.

Chowdhry es presenta com descendent de llinatge real nascuda a Dehradun, dissenyadora de joies, "ambaixadora per a l’art i la cultura francoíndia", consultora de 'lifestyle' i luxe que va recalar a Brussel·les fa dos anys, quan la família de galeristes Visser va posar a la venda aquest vivenda de quatre plantes, 500 metres quadrats, cinc dormitoris, tres banys i diversos salons. Demanaven 1,7 milions d’euros a través de Sotheby’s, però els mitjans belgues parlen ara d’entre 5 i 9 milions. 

Chowdhry diu haver-la pagat amb la seva fortuna i ser dona de l’ambaixador de la UE a l’Iraq, l’espanyol Ramón Blecua (número dos de l’ambaixada d’Espanya a l’Índia amb Gustavo de Arístegui, investigat per corrupció). I és aquí on la cosa no quadra. Un diplomàtic va alertar el diari 'ABC': "Tot és fals, el matrimoni és més a prop de passar conflictes econòmics que de tenir una gran fortuna".

I així s’ha desmuntat el currículum de Chowdhry. Ni és princesa, ni s’ha graduat a la Federació Internacional de Traductors (FIT), ni és membre de la junta d’un museu a Bangalore. Mentre Chowdhry parla a la premsa belga del seu "marit, diplomàtic espanyol per qui es va mudar a Brussel·les", l’ABC ofereix una versió molt diferent: diu estar separada de Blecua i que la casa és propietat d’"una fundació cultural".

Mentides a la Torre Sud

També aquí tenim cèlebres impostors. Cap relat dels supervivents de l’11-S  semblava tan tràgic com el de Tania Head. Va explicar com havia sortit arrossegant-se de la Torre Sud del World Trade Center per després descobrir que el seu promès havia mort a la Torre Nord.

Va ser homenatjada i va presidir la Xarxa de Supervivents fins que una investigació de 'The New York Times' va destapar el 2007 que no tenia títols de Harvard o Stanford ni va treballar a les oficines de Merrill Lynch a les torres. Poc després, 'La Vanguardia' va revelar que Tania era en realitat Alicia Esteve Head, pertanyent a una família d’empresaris barcelonins implicada el 1992 en el 'cas Planasdemunt'.

L’Holocaust i la tsarina

"Les grans mentides es fabriquen amb petites veritats", escriu Javier Cercas a 'El impostor'. Es podria aplicar a gairebé tots els personatges d’aquesta història, començant pel protagonista del seu llibre. Enric Marco mai va estar en un camp d’extermini nazi. Ho va revelar un historiador just quan havia d’intervenir en una celebració a Mauthausen com a representant espanyol de les víctimes.

Marco va fer centenars de conferències per una noble causa: mantenir viva la memòria de l’Holocaust. Però el suport de la seva heroica biografia d’exiliat i presoner a l’escorxador hitlerià va resultar ser tan fals com les missions secretes del ‘petit Nicolás’.

I per acabar, un clàssic. Anna Anderson va morir el 1984 després de mitja vida jurant ser Anastasia, la filla petita de l’últim tsar de Rússia, assassinat al costat de la seva família el 1918. Va aprofitar que els ossos del clan no van ser descoberts fins al 1991 per fer-se passar per la tsarina, però els estudis d’ADN van concloure que aquesta dona era Franziska Schanzkowski, polonesa internada en un psiquiàtric berlinès que el 1921 va llegir un reportatge titulat ¿Va sobreviure Anastasia a la matança? i va llançar la seva història.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Va començar a rebre visites d’exiliats russos i va anar teixint la seva mentida. "La gent busca raons per canviar el passat, però la història és brutalment efectiva", va declarar el príncep Nicholas Romanov, cosí del tsar, quan es va confirmar la veritat.