Les dones de la vida (i l'obra) d'Ingmar Bergman

Amb motiu del centenari d’Ingmar Bergman molts es pregunten: ¿sobreviuria aquest geni del cine a una revisió feminista de la seva obra en l’era del #MeToo? 

Segurament en el pla personal hauria sigut qüestionat. Va estar casat en cinc ocasions, en la majoria dels casos no arribava a acabar una relació quan ja n’havia iniciat una altra i bona part de les seves actrius, la majoria molt més joves que ell, es van convertir en les seves amants. En total va tenir nou fills, però sempre va reconèixer que va ser un pare pèssim. 

Es podria traçar una cronologia de la seva obra a partir de les dones que van ocupar la seva vida en cada una de les seves etapes. Es va casar amb la coreògrafa sueca Else Fisher el 1943, quan encara estava centrat en la seva obra com a dramaturg. Mentre ella estava a l’hospital curant-se de tuberculosi amb la seva primera filla, també malalta, Bergman va deixar embarassada Elle Lundström, amb qui va tenir quatre fills. La seva relació inclouria la primera part de la seva carrera en el cine, de 1945 a 1950, fins a ‘Juegos de verano’ (1951). Va ser llavors quan va conèixer la periodista Gun Grut, a la qual seria infidel en nombroses ocasions, la més sonada amb l’actriu de ‘L’estiu amb Monika’ (1953), Harriet Andersson, la figura de la qual es convertiria en símbol de la llibertat sexual femenina de l’època. Amb ella rodaria diverses pel·lícules més fins que va començar a relacionar-se amb Bibi Andersson en el muntatge per a televisió de ‘Llega el señor Schleman’ el 1957.

L’últim amor

Més tard es va saber, gràcies a les seves memòries, que durant aquests anys va tenir una filla amb Ingrid von Rosen, la dona que es convertiria en el seu últim amor.

No només la seva vida sexual va ser agitada en aquell període, també el seu estatus com a director estava a punt d’entrar en una dimensió diferent. Va rodar ‘El setè segell’ (1957), ‘Maduixes silvestres’ (1957) i ‘La font de la donzella’ (1960). 

El 1959 suposa un punt d’inflexió. Contreu de nou matrimoni amb Käbi Laretei, una pianista estoniana amb qui assoleix una certa estabilitat. És l’època de ‘Como un espejo’ (1961), de la qual arriba a dir que és la seva primera pel·lícula, com si tot l’anterior no existís. Quan semblava haver-se apaivagat, va arribar 'Persona' (1966) i Liv Ullmann (foto al capdavant). La parella va arribar a rodar conjuntament en una desena d’ocasions, malgrat que la seva relació no va durar més de cinc anys. Però d’alguna manera sempre van estar units. Bergman va escriure els guions d’‘Encuentros privados’ (1996) i ‘Infiel’ (2000), pel·lícules de caràcter autobiogràfic, perquè les dirigís Ullmann. Ella sempre ha dit que li ho deu tot a Bergman, i que tots dos estaven connectats d’una manera molt especial. Per això va pressentir la seva mort i va arribar just a temps a casa seva de Fårö per acompanyar-lo en el final.

Estabilitat definitiva

A partir de 1971 el director va assolir l’estabilitat definitiva amb Ingrid von Rosen. Al seu costat va compondre tot el tram final de la seva carrera, des de ‘Crits i murmuris’ (1972) fins a ‘Saraband’ (2003) passant pel seu monumental ‘Fanny i Alexander’ (1983). 

Malgrat el seu fort caràcter, el cert és que va mantenir bona relació amb la majoria de les seves parelles. Quan es va retirar a Fårö va continuar envoltat d’elles, que el visitaven i el cuidaven juntament amb les quatre infermeres al seu servei. 

Notícies relacionades

Els actors fetitxe d'Ingmar Bergman

Crepuscles, fantasmes i sexualitat: les 12 pel·lícules clau de Bergman

Moltes de les pel·lícules de Bergman van girar entorn de la repressió i, com ell mateix va declarar a la pantalla, preferia utilitzar les dones perquè eren més generoses a l’hora de demostrar els seus sentiments. El cineasta va esculpir el rostre femení com pocs ho han aconseguit, d’una manera tan física com espiritual i va compondre alguns dels papers de dona més icònics del cinema contemporani.