La profunda empremta de Bergman

Viatjar a través de la filmografia d’Ingmar Bergman ho deixa clar: el seu cine continua sent tan modern i rellevant com el primer dia, i un mirall en què bona part del cine posterior s’ha mirat. Aquí teniu una breu llista dels directors que el suec va inspirar amb el seu estil, els seus temes i els seus tons.

Lars von Trier 

Parla de moltes de les mateixes coses de què parlava el mestre: la mort, la fe, la humiliació, el sofriment, la culpa, la redempció. «L’estimo tantíssim. Ho és tot per a mi. Quina merda. ¡Que se’n vagi a la merda Bergman!», va proclamar Trier davant la càmera al documental ‘Descubriendo a Bergman’ (2013).

David Lynch

Com Bergman, Lynch  sempre s’ha basat en el subconscient com a ressort emocional. Les pel·lícules de tots dos, a més, estan fetes de capes i capes de subtext; hi ha pocs directors més recurrentment sotmesos a interpretació i debat que ells dos. I, finalment, ¿no són òbvies les similituds entre ‘Mulholland Drive’ (2001) i ‘La hora del lobo’ (1968)?

François Truffaut

Les innovacions en el llenguatge cinematogràfic que els directors de la ‘nouvelle vague’ van dur a terme als 60 tenen bona part del seu origen en la fascinació que sentien per Bergman. Truffaut fins i tot va citar ‘L’estiu amb Monika’ en una de les escenes de ‘Los 400 golpes’ (1959), pel·lícula fundacional del moviment.

John Cassavetes

Comparteix amb Bergman l’amor a l’actor, i la certesa del paper essencial de la interpretació en l’art fílmic. ‘Somriures d’una nit d’estiu’ (1955) s’assembla a ‘Nit d’estrena’ (1977) de la mateixa manera que ‘Secrets d'un matrimoni’ (1973) s’assembla a ‘Corrientes de amor’ (1984): són pel·lícules per celebrar les veus i els cossos dels homes i dones que hi ha davant la càmera.

Nuri Bilge Ceylan

Les seves pel·lícules inclouen personatges amb atributs bergmanians, que lluiten contra les seves inseguretats i són víctimes de la seva arrogància. La influència és especialment òbvia a la pel·lícula més aclamada del turc, ‘Winter sleep’ (2014), que connecta argumentalment amb ‘Secrets d’un matrimoni’ i temàticament amb la trilogia sobre el silenci de Déu.

Stanley Kubrick

El febrer del 1960, va escriure una carta al suec en què es llegia: “Volia expressar-te la meva gratitud per la contribució brillant i sobrenatural que has fet al món amb les teves pel·lícules. La teva visió de la vida m’ha commogut profundament [...]. Crec que ets el millor cineasta que existeix”. ¿Fa falta dir res més?

Woody Allen

Les seves pel·lícules són plenes de subtils referències visuals al cine de Bergman: ‘Interiors’ (1978), per exemple, evoca les tècniques d’enquadrament de ‘Crits i murmuris’ (1972) i ‘L’última nit de Borís Gruixenko’ (1975) utilitza el pla més icònic de ‘Persona’ (1966). A més, l’afany d’Allen per explorar la psique femenina és herència del seu ídol, a qui va definir com “el gran poeta fílmic de la mortalitat” i com “l’artista més gran des de la invenció de la càmera”.

Michael Haneke

A ‘La cinta blanca’ (2009) va incloure referències a tres obres del suec: ‘Passió’ (1969), ‘Els combregants’ (1963) i ‘Fanny i Alexander’ (1982). L’escena de mutilació vaginal a ‘La pianista’ (2001) està inspirada en una de similar a ‘Crits i murmuris’. I és fàcil establir connexions entre ‘Amor’ (2011) i ‘Saraband’ (2003).

Andrei Tarkovski

Notícies relacionades

Les dones de la vida (i l'obra) d'Ingmar Bergman

Els actors fetitxe d'Ingmar Bergman

Diversos elements dels seus treballs eren influència directa dels de Bergman, però cap tant com l’ús expressiu del so i el silenci. Els dos directors es professaven una admiració mútua, i és essencial en les carreres de tots dos la convicció en la relació íntima entre el món existencial i el religiós.

Martin Scorsese

Va prendre del suec el costum d’utilitzar el cine per revisitar la seva infantesa i explorar les seves crisis existencials, i molt més. “Si en els anys 50 i 60 eres un adolescent i volies fer cine, no crec que fos possible no estar influït per Bergman”, ha dit Scorsese. “Hauries d’haver fet un esforç conscient per aconseguir-ho i, tot i així, la influència s’hi hauria colat”.