EX PRIMERA DAMA FRANCESA
Carla Bruni: la cantautora decorativa
L'artista, que portarà dissabte vinent a Peralada el seu disc 'French touch', ha celebrat, contra el vaticini dels més derrotistes, els seves noces d'alumini (10 anys) amb Sarkozy
zentauroepp41549322 icult carla bruni fotografia de mathieu zazzo180712124210 /
Es compleixen 10 anys del matrimoni de Carla Bruni amb Nicolas Sarkozy i els malastrucs que van anunciar que aquest tros de dona es trauria de sobre l’hongarès ennegrit quan deixés de ser president de la república francesa s’han hagut de menjar les seves paraules. Aquí hi ha amor, amics. O alguna cosa semblant. I una filla, Giulia, nascuda el 2011. Bruni ja venia amb un fill posat, Aurélien, que va tenir el 2001 amb el marit de la filla de Bernard-Henri Levy, Justine, que la va deixar convenientment com un drap brut al seu llibre 'Nada grave'. Bruni té un historial sentimental notable i, sobretot, eclèctic: només així s’explica que, després de dos romanços juvenils amb Mick Jagger i Eric Clapton, acabés, en la seva maduresa, compartint l’existència amb un senyor de dretes com Nicolas Sarkozy. Lluny de l’Elisi, continua actuant i gravant discos, ja que se suposa que la música és la seva primera i principal passió, perquè va començar de nena a tocar la guitarra i el piano.
Carla Gilberta Bruni-Tedeschi (Torí, 1967) –que portarà a Peralada dissabte vinent el seu 'French touch'– és una dona molt bonica i de summa elegància, això no hi ha qui ho negui. Ha viscut sempre molt bé perquè en la seva família hi havia diners –els seus pares es van traslladar a París el 1975, quan els anys de plom a Itàlia per culpa de les Brigades Roges, responsables, entre altres excessos, de l’assassinat d’Aldo Moro–, la qual cosa li va permetre estudiar a prestigioses escoles suïsses, iniciar la carrera d’arquitectura –que va abandonar per treballar de model entre el 1985 i el 1997– i dedicar-se a l’art amb la més gran de les tranquil·litats, tot i que sense manies a una temporada exercint de primera dama sense poder portar talons, perquè no es notés que s’havia casat amb un senyor baixet.
Un pare que no ho era
La seva és una vida protegida i ordenada l’únic incident destacable de la qual va ser descobrir que el seu pare no era el seu pare: amb la mort del senyor Bruni-Tedeschi, la seva mare, Marisa Borini, la va informar que era el fruit d’una relació adúltera amb un tal Maurizio Remmert, un empresari que vivia a São Paulo. Descoberta l’enganyifa, Carla va fer amistat amb el seu pare biològic i no li va retreure res, com si pensés “són coses que passen”.
Durant els seus anys de model, era considerada un gerro encantador, mentre que la seva germana, Valeria Bruni-Tedeschi, destacava com a actriu i directora de cine. En aquest sentit, jo diria que la seva entrega a la música és un intent de desprendre’s d’aquesta etiqueta de gerro que li va caure a sobre, procedent d’aquest prejudici masclista segons el qual les dones model monument no solen tenir gran cosa al cap.
Durant els seus anys de model, era considerada un gerro encantador
Lamentablement, Carla Bruni no és Karen Elson –exmodel nord-americana que ha publicat dos discos excel·lents–, i les seves cançons –suaus, dolces, agradables i, en última instància, banals– aspiren a ser una barreja de Nick Drake i Françoise Hardy, però es queden pel camí. Sé el que em dic, perquè jo vaig ser una dels 2 milions de persones que van comprar el seu primer àlbum, 'Quelq'un m’a dit' i que, després d’escoltar-lo un parell de cops, el vaig col·locar a la prestatgeria corresponent i no l’he tornat a treure mai. 'Quelq'un m’a dit' era un disc bufó, que és el pitjor que es pot dir d’una obra d’art. Ideal per deixar-lo descuradament sobre la taula de centre perquè les visites veiessin que eres un paio 'branché' (si és possible, al costat del de Gotan Project, aquell grup que feia tangos descafeïnats per a ‘pijos’ i desfilades de moda).
Fredor estremidora
No sé si Carla Bruni és una 'bella sense ànima' com la de la cançó de Richard Cocciante, però les seves cançons resulten d’una fredor estremidora: t’intenten commoure, però no ho aconsegueixen; alguna cosa hi sona fals, impostat, començant pel suposat sentiment que les ha inspirat. Per escriure cançons com les de Serge Gainsbourg o els contemporanis Benjamin Biolay i Keren Ann fa falta alguna cosa intangible de què la pobra nena rica Carla Bruni no disposa.
Notícies relacionades¿La maledicció de la bellesa? Qui sap. Però, com a cantautora, madame Sarkozy resulta tan decorativa com en les seves fases de model i de primera dama. Una llàstima.
