Primavera de Praga: la dissidència esclafada

Alguna cosa flotava en l’ambient de l’Europa del 1968 que va fer possible l’arribada de la Primavera de Praga. Més enllà del desig d’activar els ressorts per posar al dia el socialisme real, l’economia planificada i l’Estat que tot ho pot, les societats europees a les dues bandes de la línia divisòria, batejada ‘teló d’acer’ per Winston Churchill, reunien tots els ingredients per a un canvi de paradigma. Alhora, la lògica aclaparadora de la guerra freda, el repartiment en àrees d’influència i l’equilibri del terror –els arsenals nuclears– imposaven un 'statu quo' sense escletxes per sortir-ne. En aquest clima va néixer la Primavera de Praga, que va generar una gran esperança i va sucumbir a la 'realpolitik'.

Quan els tancs del Pacte de Varsòvia van escurçar l’experiment txec la nit del 20 al 21 d’agost del 1968, el procés de liberalització del règim, el socialisme amb rostre humà defensat per la facció aperturista del Partit Comunista, encapçalada per Alexander Dubcek, havia emès amb generosa claredat suficients senyals de canvi per alarmar la Unió Soviètica. Després de la desestalinització (1956) i de la caiguda en desgràcia de Nikita Khrusxov (1964), la troica formada per Leonid Bréjnev, Alekséi Kosiguin i Nikolái Podgorni va instaurar a l’URSS un repartiment de poder que va acabar amb les conspiracions de palau de la 'nomenklatura', va consagrar la doctrina de la sobirania limitada aplicada als aliats –els socis del Pacte de Varsòvia– i va desatendre les advertències d’esgotament del model. En vista d’aquest mur, la Primavera de Praga va tenir els dies comptats.

Democratitzar les institucions

Ota Sik, president d’Eslovàquia –Txecoslovàquia era llavors un Estat binacional–, va assenyalar amb insistència durant el 1967 la necessitat d’obrir l’economia i descentralitzar-la; Dubcek, primer secretari del partit des del 5 de gener de l1968, va remarcar que era necessari democratitzar les institucions; els joves universitaris i una part molt important del professorat, segurament, majoritària, els intel·lectuals que col·laboraven en la revista 'Literarni Noviny' i els artistes que havien deixat de banda l’encartonament del realisme socialista reclamaven que es modernitzés del règim i s’establís el pluralisme. François Fejtö (1909-2008), un clàssic de la historiografia dels règims comunistes, va escriure el 1969: “Un altre dels crims txecoslovacs va consistir en les mesures adoptades a fi de transformar l’Estat en una cosa veritablement jurídica”.

Per Fetjö i altres estudiosos de la seva generació, des de Moscou es va justificar la intervenció de l’agost com un moviment en defensa del socialisme i de les “posicions de classe”, quan en realitat la reforma promoguda pel PC txec s’ajustava com un guant a una mà al que enunciava en el programa el PCUS: fer del partit una organització representativa de tot el poble i no només de la classe obrera. Mig segle després de la liquidació de la Primavera és més versemblant entendre que la reacció soviètica va obeir a la incompatibilitat entre la iniciativa dels reformistes txecs i la submissió tant sí com no que exigia el Kremlin (no hi tenien cabuda el revisionisme, la dissidència i el pluralisme). 

Alterava de la mateixa manera la pugna a Moscou la llibertat de premsa que l’afecció dels joves a les manifestacions de la cultura pop, especialment, les musicals; els discursos de Dubcek provocaven la mateixa desconfiança que la llibertat de circulació i la presència a Praga d’intel·lectuals estrangers.

Miguel Delibes, convidat

Un dels convidats va ser l’escriptor Miguel Delibes, que va acudir a la capital txeca per fer diverses conferències sobre novel·la espanyola. De tornada a Valladolid, va publicar al setmanari progressista 'Triunfo' una sèrie de cinc reportatges a partir del 25 de maig del 1968, on va posar de manifest els seus dubtes: “Praga –si no es doblega o no la dobleguen– pot crear unes bases de convivència amb una àmplia perspectiva de futur. És a dir, Txecoslovàquia pot consumar la seva evolució cap a un socialisme humanista i democràtic o pot fracassar, desconcertada per les pressions del seu poderós enemic”.

Va passar això últim. Els esdeveniments es van precipitar a partir del moment en què l’URSS va tenir la seguretat que en el congrés del PC txec que s’havia de celebrar el setembre del 1968 els delegats prescindirien de 73 membres del comitè central –els afectes al ‘diktat’ soviètic– dels gairebé 200 que en formaven part. I es van precipitar, així mateix a causa del temor que l’exemple txec s’escampés en altres països, de manera especial en aquells on la implantació de règims comunistes no va tenir des del principi de recolzament social, especialment, Polònia i la República Democràtica Alemanya (l’heterodòxia de Nicolae Ceausescu, que va recolzar la Primavera, mai va preocupar el Kremlin).

Senyals de decadència

Avui resulta sorprenent que els governants soviètics no percebessin en aquell temps que el model emetia els primers senyals de decadència o desgast a causa de dues costosíssimes empreses: la cursa armamentista i la carrera espacial, potser dues cares de la mateixa moneda, que van dinamitzar l’economia dels Estats Units, però van projectar ombres sobre el futur soviètic. Pels ideòlegs del socialisme realment existent, entre els quals, Mikhaïl Suslov, el centralisme econòmic i el repartiment de papers al Comecon, el mercat comú de l’Est, eren innegociables i havien de ser els motors d’una economia moderna i competitiva. L’anomenada normalització txeca, capitanejada per Gustav Husak, consistent a liquidar el programa primaveral, va implicar, entre altres coses, el retorn a aquell ruïnós model.

¿Què més va incloure la normalització? “La intervenció a Txecoslovàquia destrueix la fe en la mateixa narrativa marxista, no només en la Unió Soviètica, ni només en el leninisme, sinó en el marxisme i el seu plantejament del món modern”, afirma Tony Judt (1948-2010) a 'Pensar el sigle XX'. En l’anàlisi dels esdeveniments que va fer el gran historiador dominen dues idees: la Primavera va crear la il·lusió que hi havia un espai per a la dissidència fins que els tancs van arribar a Praga i, a partir d’aquell moment, hi va haver una dinamització de la crítica del marxisme des del marxisme. 

Eric Hobsbawm (1917-2012) va anar encara més lluny: l’escomesa del Pacte de Varsòvia “va demostrar ser el final del moviment comunista internacional amb centre a Moscou, que ja s’havia esquerdat amb la crisi del 1956 (l’aixecament popular a Hongria)”.

La impressió que alguna cosa s’havia enfonsat amb la cancel·lació de la via txeca es va posar de manifest en el discurs que Dubcek va pronunciar des de la seu de la presidència, al castell de Praga, el 27 d’agost, després de tres dies de dramàtiques converses a Moscou. La periodista Margita Kollarova, que treballava a la ràdio estatal, va descriure així el moment: “Va començar a parlar. Es notava que estava summament esgotat i emocionat. Provava d’explicar que la nació superaria la crítica situació. Exhortava la ciutadania a mantenir la calma. Quan va tocar el tema de l’evolució de les converses a Moscou, gairebé no va poder parlar. Es confonia i feia pauses. Dubcek plorava i no podia concentrar-se”.

Defalliment

El convenciment del líder de la Primavera de Praga que era possible renovar el sistema des de dins explica el seu defalliment. “Feia vida social, anava a la piscina pública i s’unia a la gent senzilla per assistir als partits de futbol i d’hoquei sobre gel. Però ¿tenia una política clara? Era, primer de tot, comunista i mai va voler sortir d’aquest marc”, explica l’historiador Oldrich Tuma. Altres comunistes, militants des dels dies de l’ocupació nazi com el mateix Dubcek, van patir un impacte emocional semblant, agreujat moltes vegades per l’experiència de l’exili. Si les reformes econòmica i política no les podia fer el partit, que estava legitimat per fer-les, qui tenia dret a impedir-les, es va preguntar Ota Sik molts anys més tard.

La repercussió del drama txec a l’esquerra occidental va ser enorme. Al mateix temps que els governs es limitaven a una retòrica condemnatòria, subjectes a la lògica de les àrees d’influència, es va obrir un debat polític en què van participar tots els registres del pensament marxista i no marxista. Pot dir-se que l’eurocomunisme es va posar estrenar com a projecte polític a partir de la ruptura amb l’URSS, rotunda i sense reserves, del Partit Comunista italià (PCI) dirigit per Luigi Longo; més tardana i continguda en el Partit Comunista francès (Waldeck Rochet); plena de complexes tensions en el Partit Comunsita espanyol, en la clandestinitat i amb un passat de dirigents exiliats a l’URSS al final de la guerra civil, inclosos Dolores Ibárruri i Santiago Carrillo.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Encara avui, mig segle més tard, la reflexió oberta pel PCI continua sent motiu d’anàlisi. Els hereus del pensament d’Antonio Gramsci  van obrir la capsa de Pandora al reconèixer la impossibilitat de realitzar la revolució socialista als països capitalistes, al renunciar a la tutela soviètica, al posar sobre la taula el fet inapel·lable que l’esquerra estava lluny d’ostentar l’hegemonia cultural. La decisió d’Enrico Berlinguer, secretari general a partir del 1972, d’asseure el partit davant el mirall de la realitat i de renunciar als eslògans d’abans va impregnar tota l’esquerra, fos comunista o no, i va posar els fonaments del compromís històric, que Longo mai va recolzar i que va frustrar l’assassinat d’Aldo Moro  (1978).

Un assumpte intern

Al tornar a parlar sobre els esdeveniments de fa 50 anys adquireix especial rellevància la hipòtesi desenvolupada per l’historiador i activista Tariq Ali, integrant del comitè editorial de la 'New Left Review': la contenció dels països occidentals durant la crisi es va deure en gran part al seu temor que un eventual èxit de la reforma txeca posés en discussió el seu model social. Resulta més convencional, i potser més pròxima al que va passar llavors, la versió segons la qual el president dels Estats Units, Lyndon B. Johnson, en l’ocàs del seu mandat, es va atenir a les regles del joc i va entendre que el cas txec era un assumpte intern del bloc de l’Est; va entendre que una actitud més militant, comportava massa riscos en plena efervescència de la guerra del Vietnam. Aquest era el sistema de pesos i mesures de la guerra freda.