Primavera de Praga: repressió, immolacions i exili

La intervenció soviètica a Praga va desencadenar una repressió en totes direccions amb el seu correlat d’exiliats i immolats al carrer com a acció de protesta contra l’ocupació. Tot i que és difícil quantificar els recursos mobilitzats pel Pacte de Varsòvia, els soldats implicats no van ser menys de 200.000, la majoria soviètics, convençuts molts que participaven en una acció reclamada pels dirigents txecs per controlar la situació. Les fotos d’agost de 1968 mostren joves txecs de la mateixa edat que els tanquistes als quals s’enfrontaven amb les mans buides.

Tony Judt considera que la normalització va ser un èxit per a l’ala dura del partit. “L’expulsió de milers d’homes i dones de qualsevol càrrec o ocupació pública o visible”, segons Judt, va portar la població txeca a abandonar “la vida pública i a limitar-se al consum del material i al conformisme polític”. El nombre de signants reclutat per la 'Carta 77' una dècada després –només 243– sembla donar-li la raó; els menys de 1.000 signants de 1987 abunden en el mateix fenomen de desinterès o desinterès polític. Tot i així, figures com Vaclav Havel, Milan Kundera i Karel Kryl van tenir un paper destacat a l’hora de salvar de l’oblit la causa txeca els anys posteriors a la gran commoció.

La repressió va ser tan perfectament organitzada i les purgues van ser tan eficaces que l’impacte de les immolacions es va diluir abans d’acabar el 1969. El primer opositor a treure’s la vida va ser el polonès Ryszard Siwiec a la plaça de la República de Varsòvia el 12 de setembre de 1968. Però els casos que més repercussió van tenir a Occident van ser els de Jan Palach, un estudiants de 21 anys que es va calar foc a la plaça de Sant Wenceslau, al centre de Praga, el 19 de gener de 1969; Jan Zajic, també estudiant, que es va cremar al mateix lloc el 25 de febrer, i Evzen Plicek, un reformista del partit consumit pel foc el 9 d’abril.

250.000 exiliats

Un càlcul fet sobre les dades acumulades entre el 1968 i el 1972 va estimar que l’exili va poder sumar unes 250.000 persones. Això explica en part que la 'Carta 77' tingués més eco fora del país: molts dels opositors més actius, instal·lats a Occident –França, Suïssa, Alemanya, Canadà, Estats Units–, van ser els principals difusors de l’herència ideològica de la Primavera de Praga. Una frase de 'Cartas a Olga' (1983), de Vaclav Havel, reflecteix el desànim que es va apropiar de l’oposició interior: “Estic sol amb el dolor i no tinc més remei que assaborir-lo fins al fons. He estat a prop de la desesperació”.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Res ni ningú va quedar sa i estalvi en la repressió, la televisió va tornar a ser un instrument de propaganda, l’emergent cine txec va ser sotmès a control –Milos Forman es va acollir a l’exili i va adoptar la nacionalitat nord-americana–, el teatre i la música van tornar a la rutina del passat. L’obsessió per barrar el pas a la música pop va ser especialment agressiva, com si mitjançant un salt cap enrere de la història es poguessin repetir les escenes recollides a 'Rebeldes del swing', la pel·lícula que narra la persecució pels nazis de joves atrets per la música nord-americana –'nois swing’– a l’Alemanya de 1939. Quan tot va acabar el 1989, una generació de creadors s’havia desaprofitat.