Estrella Galán: «És pervers atribuir a l''Aquarius' un 'efecte crida'»

Dirigeix una institució que l’any que ve complirà quatre dècades tractant amb les persones que arriben Espanya a la recerca de refugi. Estrella Galán (Madrid, 1971) ho fa als despatxos i, sobretot, als albergs i als centres d’acolliment. En aquest estrat del fenomen, que aquest estiu ha generat incendiàries portades de premsa i alarmants declaracions polítiques, l’assumpte migratori s’observa d’una altra forma. On altres només veuen xifres, la directora general de la Comissió Espanyola d’Ajuda al Refugiat (CEAR) mostra causes, explica contextos i planteja solucions.

¿Què ha passat aquest estiu?

Ens enganyaríem si ens limitéssim a veure el que ha passat a les costes espanyoles sense mirar tot el continent. És cert que hi ha hagut un augment en l’arribada de persones al nostre país però està associat, únicament, al canvi que han experimentat les rutes migratòries al nord de l’Àfrica. La dada que cal observar és que el 2015 van arribar a Europa més d’un milió de migrants, el 2016 es va reduir a 362.000 persones; el 2017 va baixar a 172.000 i aquest any a 71.400. Estan disminuint les arribades.

Però a Espanya han pujat.

Lògic, les rutes van canviant en funció de les possibilitats d’accés que troben. El 2015, la principal via d’entrada a Europa era Grècia, però la va tapar l’acord que la UE va assolir amb Turquia, que nosaltres denunciem per il·legal i immoral al tractar-se d’un país que no respecta els drets humans. Quan les rutes es van dirigir a Líbia, Europa va tornar a negociar amb un país fallit i violent en què la vida dels subsaharians no té cap valor. Actuar així no soluciona el problema, el trasllada. Això és com l’aigua, si tapes la sortida d’una banda, en surt per una altra. Però la gent continua arribant, perquè ve fugint.

¿Quan es va traslladar la ruta fins a Espanya?

L’any passat hi va haver un increment del 170% en l’arribada de migrants des del nord de l’Àfrica fins a les costes espanyoles. Va ser en aquell moment quan vam detectar que Espanya s’havia convertit en la via prioritària per entrar a Europa en detriment d’Itàlia o Grècia. Aquest any s’ha confirmat.

Està parlant del 2017, però en les últimes setmanes hem sentit líders polítics i tertulians afirmar que els migrants d’aquest estiu arriben per l’‘efecte crida’ que va causar l’acollida de l’‘Aquarius’.

Parlar d’‘efecte crida’ és pervers, fals i irresponsable. I a més, ho saben. Saben que els migrants tarden anys, insisteixo, anys, en fer aquestes rutes. És absurd pensar que una persona que ha arribat a la costa líbia des del cor de l’Àfrica i se l’ha trobat tancada agafarà un avió per volar al Marroc i creuarà Espanya seguint una notícia.

¿Com ho fan, llavors?

A peu, ¿com si no? I resulta que les fronteres de Líbia estan ara mateix segellades, així que no poden fer aquest viatge ni en una setmana, ni en un mes, ni en un estiu. Afirmar que les embarcacions que hem vist arribar a Espanya aquest estiu han vingut per l’Aquarius és sostenir una mentida que només serveix per posar en joc la nostra convivència i encoratjar els falsos arguments de la ultradreta que tan perillosament han arrelat a centreeuropa.

¿La immigració s’ha convertit en una arma política?

Sense cap dubte. Em sembla sorprenent que el PP estigui fent oposició amb aquest assumpte quan l’any passat, mentre ells governaven, les arribades de migrants a Espanya per vies il·legals van créixer un 170%. I ni ells van fer res, ni ningú va utilitzar aquesta dada per fer-los oposició política.

Aquest estiu, per les xarxes socials, fins i tot pels xats de Whatsapp, hem vist circular vídeos que donaven una visió alarmista de la immigració. Pablo Casado va parlar de “milions d’africans” esperant per saltar a Espanya i Ciutadans va associar el top manta a la inseguretat. ¿Què n’opina?

Faig una crida a la responsabilitat, perquè ens hi juguem molt. Som a temps d’evitar que al nostre país es produeixin els brots xenòfobs i les reaccions violentes que hem vist en altres països europeus. Els líders polítics són els màxims responsables. Han d’evitar els discursos de la por basats en dades falses i injustes que només busquen obtenir rendibilitat política espantant la gent.

¿Veurem un Salvini a Espanya?

No vull imaginar-ho.

Salvini no va donar un cop d’Estat, va arribar per les urnes. ¿Què ha passat a Itàlia?

Una cosa de la qual som responsables tots els europeus, inclosos els espanyols. Durant el 2016 i el 2017, Itàlia va rebre una enorme quantitat de migrants i va demanar ajuda a Europa perquè el seu dispositiu de salvament era insuficient, però la resposta va ser negativa. Després es va posar en marxa un pla de reubicació, però els països de la UE l’incomplim. La població italiana es va sentir abandonada per Europa i Salvini va atraure aquest malestar amb un discurs populista. Allò d’Itàlia ha sigut una lliçó que ens hauria de fer reflexionar.

¿Ho estem fent?

No sento veus crítiques, Europa segueix instal·lada en donar respostes curtterministes i posar pedaços, però així només aconseguirem traslladar el problema, no solucionar-lo. Continuem posant el focus en la seguretat, el control de les fronteres i el tancament de rutes, però no ens parem a analitzar les causes dels moviments migratoris.

¿Com ho gestiona l’actual Govern espanyol?

La seva arribada va provocar un important canvi en positiu. Per ordenar les arribades, va posar en marxa centres d’atenció i acollida que feia anys que reclamàvem al Govern del PP, i la decisió d’acollir l’‘Aquarius’ va llançar a Europa el missatge que aquest problema es pot afrontar d’una altra manera. Però també ha pres decisions que ens inquieten.

¿Quines?

No entenem que mantingui el recurs que va interposar l’anterior Govern contra la sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans que va condemnar Espanya per les devolucions en calent, tot i que Sánchez va dir que hi estava en contra. Tampoc entenem que hagi aplicat un vell acord bilateral amb el Marroc per tornar les 116 persones que van saltar la tanca de Ceuta.

El Govern diu que no consentirà entrades violentes.

La solució no pot ser activar procediments accelerats d’entrega que impedeixen identificar persones que podrien estar en situació vulnerable i tornar-les al nord del Marroc, on són fuetejades diàriament i malviuen en condicions infrahumanes. Aquests gestos ens preocupen. Esperem que siguin puntuals i no formin part d’una estratègia estable.

¿A què atribueix aquest canvi de rumb?

Europa està estrenyent Espanya perquè apliqui mesures de control ferri. Acceptar-les suposa una esmena al discurs que plantejava Sánchez, que posava el focus en les persones i el compliment dels acords internacionals. És la seva responsabilitat elegir un model o un altre.

¿Què fer, no combatre les entrades il·legals?

El problema és que a aquestes persones no se’ls ofereix cap forma legal. No hi ha política de visats, les nostres ambaixades i consolats no tramiten sol·licituds d’asil, tot i que la llei ho contempla. Si no posem en marxa mecanismes perquè la gent migri de forma legal i ordenada, ho farà com bonament pugui. Estem ajudant les màfies a fer el seu agost. Tant de bo aprenguéssim d’experiències com la canadenca, que cada any calcula la població estrangera que necessita i ofereix visats per atraure legalment talent, mà d’obra i refugiats. Aquest any, el Canadà acollirà 300.000 persones.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

La frontera canadenca no és l’espanyola. Les tanques de Ceuta i Melilla suporten la diferència de renda més gran de tot el planeta.

Per això, continuarem arrossegant aquest problema si no atenem les causes. L’Àfrica és un continent espoliat. No ho dic jo, ho diu el Banc Africaà de Desenvolupament i l’entitat nord-americana Global Financial Integrity, que afirmen que el flux de sortida il·legal de capitals des de l’Àfrica supera amb escreix l’entrada de diners en forma d’inversió i ajuda el desenvolupament. Quan no hi ha recursos i els conflictes armats, moltes vegades alimentats per països del primer món, fan la vida impossible, les persones han de fugir. I continuen fent-ho, que no ens càpiga el menor dubte.