Antony Beevor: «La vanitat fa cometre errors en les guerres»

Fa 74 anys, a aquestes hores, les forces aliades estaven en ple desplegament de l’operació Market Garden, consistent a llançar tropes aerotransportades sobre diversos ponts estratègics holandesos per allunyar els alemanys del Rin amb l’ajuda posterior de l’artilleria. Sobre el paper sonava bé, però el pla maquinat pel mariscal de camp anglès Montgomery va resultar un desastre: va costar la vida a 40.000 persones –entre militars dels dos bàndols i civils holandesos víctimes de les represàlies nazis– i va oferir a Hitler la seva última victòria. 

La memòria militar britànica conserva un record heroic d’aquesta lamentable pàgina de la segona guerra mundial que l’historiador anglès Antony Beevor, especialista en aquesta contesa, ha desmuntat al seu últim llibre, 'La batalla por los puentes’ (Crítica). A les seves pàgines, la multitud de testimonis directes que l’autor utilitza com a font permeten recrear la guerra com si es visqués en primera persona.

¿Per què aquesta batalla mereixia una investigació a part?

Els llibres que se n’han escrit al meu país se centraven en els britànics, però no deien res sobre el sofriment dels holandesos, polonesos, canadencs i nord-americans que també van participar en l’operació. L’obsessió dels anglesos per narrar les nostres derrotes com a fracassos heroics havia carregat la versió oficial de falsos mites. 

¿Com quins?

El principal, que l’operació va fracassar per detalls menors, però que perfectament podria haver tingut èxit i hauria acostat el final de la guerra. En realitat, el pla ideat per Montgomery només hauria triomfat si tot hagués sortit a la perfecció, però en l’exèrcit hi ha un refrany que diu que cap pla es compleix quan entra en contacte amb l’enemic. I això és el que va passar: quan una cosa no va anar sobre el terreny com havia sigut previst, tot es va ensorrar.

¿Per exemple?

Les ràdios no van funcionar, així que les tropes no van poder comunicar-se amb els avions per avisar dels canvis de posició. Quan va tocar enviar-los subministraments, aquests van caure sobre els alemanys, que van rebre encantats aquelles caixes de xocolata, cafè i queviures que van ploure del cel. També es va dir que els paracaigudistes van aterrar sobre dues divisions alemanyes. En realitat, aquestes només comptaven amb un parell de Panzer, ja que la resta era al taller, però els nazis van reaccionar ràpid i aquella mateixa nit, el 17 de setembre, van enviar nous tancs per tren. Això tampoc havia sigut previst.

¿Com es va poder posar en marxa una operació amb tantes mancances?

Si Montgomery hagués parlat amb els oficials de les forces aèries s’hauria adonat de l’error. No ho va fer perquè pensava que els de l’Aire tenien por i no estava disposat a permetre que el seu pla es discutís. Senzillament, es faria perquè ho havia decidit ell.

¿Per tossuderia?

I per vanitat. L’arrogància i la negació de la realitat poden fer que les persones cometin els seus errors més grans, també en la guerra. Entre els militars, a més, existeix la por d’expressar dubtes per temor de semblar poc valerós o no tenir confiança en la victòria. 

Sorprèn que una cosa tan inabastable com una guerra mundial pugui estar condicionada per aquestes debilitats humanes.

Aquesta és la història de la guerra, només s’ha de mirar enrere per comprovar que el futur de la majoria de les conteses va estar condicionat per la vanitat dels militars. El cas de Montgomery va ser especial, ja que els seus èxits al front de l’Àfrica van ser utilitzats per presentar-lo com l’heroi que havia canviat el rumb de la guerra, una cosa rotundament falsa. 

¿Com es va construir aquest mite?

La premsa alemanya parlava de la guerra, no dels comandaments militars, però els periodistes britànics i nord-americans no podien escriure sobre les operacions. De fet, se’ls confinava a les casernes, així que només podien parlar dels militars. Alguns eren persones normals, però a d’altres se’ls inflava el cap fàcilment. A Montgomery el van convertir en una estrella.

¿Això ei va encegar?

No va ser l’únic. A l’opinió pública britànica també li va venir bé aquest relat, perquè manquem de generals herois. Tot i que els corresponsals de guerra veiessin les debilitats del pla, els seus editors sabien que la gent no voldria llegir cròniques contràries a Montgomery. Hi va haver un excés d’eufòria en la victòria. Van pensar que l’exèrcit alemany s’estava desintegrant i que després del cop del Rin sortirien corrents. 

No va ser el que va passar. Els nazis van reconquistar el terreny perdut i després van sotmetre els holandesos a purgues i represàlies. ¿Per què va ser tan dura la seva repressió?

Els nazis pensaven que els holandesos havien de ser alemanys i els enfurismava que aquells homes d’aspecte ari estiguessin en contra seu. Uns 80.000 holandesos es van apuntar a les SS, però la majoria va demostrar una gran valentia al recolzar els aliats en una operació que a ells només els va portar repressió i fam.

En el seu llibre apareixen molts testimonis d’holandesos que expliquen en primera persona com van viure aquells mesos. ¿Aquest protagonisme és premeditat?  

No només holandesos, també polonesos, britànics, nord-americans i alemanys. L’aportació més gran de la meva investigació prové dels arxius personals que he pogut consultar. En aquells mesos es van escriure molts diaris. Ho van fer els civils holandesos, a qui el govern en l’exili va demanar per ràdio des de Londres que anotessin tot el que estaven vivint, però també els van escriure els soldats, tot i que ho tenien prohibit. Aquests diaris permeten fer-nos una idea de la dimensió humana de la guerra. 

¿Què va trobar llegint-los?

Descripcions de com crema una bala que se’t clava a l’espatlla, explicacions del pànic que se sent per la mort propera, relats de la humiliació que suposa sortir fugint agafat a les mans dels fills mentre els alemanys calen foc a casa teva... Curiosament, al final de la guerra la gent escrivia més sobre el que sentia que sobre el que passava” 

¿A què ho atribueix?

Crec que tenien més consciència d’assistir a un moment històric i volien deixar testimoni de com l’estaven vivint. M’han fascinat els diaris escrits per dones que he trobat. A diferència dels homes, que passaven per ser els protagonistes, elles estaven en un segon pla, però tenien els ulls molt oberts i la boca tancada. Això els va permetre ser les millors cronistes de la guerra.

La batalla pels ponts va resultar un fracàs, però Churchill va dir que aquestes morts no van ser en va. ¿Hi està d’acord?Churchill tenia grans mancances, però tenia molta intel·ligència emocional. Davant de famílies que havien perdut els seus fills, pares o germans no podia dir res més. A la pràctica, aquella operació va influir poc en el curs de la guerra. Tot i que Montgomery hagués creuat el Rin, la guerra no hauria acabat fins que els soviètics no estiguessin preparats per avançar des de l’est, i això no va passar fins al gener del 1945. De fet, els últims mesos de la contesa van ser els més cruels.

Aviat complirem 75 anys del final de la guerra. Europa no ha conegut cap altre període de pau similar. ¿Què li sembla?

Hi ha el mite que la Unió Europea ens ha previngut de nous conflictes. No hi estic d’acord. La pau només depèn de la governança dels països. Les democràcies no es barallen entre elles. El veritable perill és que els règims democràtics col·lapsin. Hem d’estar atents, perquè fenòmens com les migracions incontrolades poden donar als feixistes la coartada perfecta per fer col·lapsar les democràcies. 

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

De moment, estan creixent. ¿Li recorda alguna cosa?

Els que hi veuen paral·lelismes s’equivoquen. Ni som en els anys 30, ni els exèrcits d’avui són els de llavors. Cap país disposa ja de tropes massives, així que no hi tornarà a haver les línies de front de llavors. La segona guerra mundial no es repetirà. Si volem saber com serà la guerra en el futur, mirem Mossul o Raqqa. Passarà a les ciutats, la qual cosa resulta aterridora.