Lady Gaga: ha nascut una estrella (o quatre)

Divendres, dia 5, s’estrena 'Ha nacido una estrella', quarta versió d’una història sobre glamur, somnis, el preu de la fama. 85 anys, quatre pel·lícules, quatre actrius (l’última d’elles, una celebrada Lady Gaga), un sol mite.

1937

Un dels directors més treballadors del Hollywood clàssic, William A. Wellman, firmava aquí una de les seves millors pel·lícules. Amb ella va guanyar (compartit amb Robert Carson) l’Oscar a la millor història original, tot i que no es va cansar de repetir que la idea va ser del productor David O. Selznick.

Janet Gaynor era l’'estrella' primigènia, una noia de granja de Dakota del Nord, Esther Victoria Blodgett, obsessionada amb les pel·lícules i entossudida a agafar un tren a Los Angeles i començar a protagonitzar les seves pròpies històries. Una àvia li presta els diners i hi va, creient-se única, però en realitat sent una ingènua més entre una veritable plaga. Quan coneix l’actor Norman Maine (Fredric March), un home encantador, però massa donat a la beguda, comença la seva escalada a la fama però també el drama de la seva vida: ella puja, ell baixa, i cada vegada s’enfonsa més, i ella prova en va de portar-lo pel bon camí.

Hollywood es mostrava aquí crític amb si mateix (les línies més àcides havien de ser de Dorothy Parker, un dels tres guionistes acreditats), sense deixar, en qualsevol cas, de mostrar-se glamurós. S’ha de pagar un preu molt alt per la fama, però surt a compte. Aquest sembla una mica el missatge final.

1954

El gran George Cukor s’havia resistit a dirigir la primera versió perquè creia, amb fonament, que la història era massa semblant a la de la seva pròpia ‘Hollywood al desnudo’ del 1932, per a alguns la veritable primera versió d’'Ha nacido una estrella'.

Però no va dir "no" a la segona, un vehicle per al lluïment de Judy Garland que va produir el seu antic mànager i llavors marit Sidney Luft. La pel·lícula era el gran 'comeback' de l’actriu després d’una temporada a l’infern: va ser acomiadada de la Metre Goldwyn Mayer, es va intentar suïcidar, va lluitar amb l’addicció a les pastilles i l’alcohol... La tornada va ser gran (Garland va estar nominada a l’Oscar), però bastant breu (potser hauria sigut diferent si no haugés perdut aquest Oscar, que va acabar en mans de Grace Kelly, premiada per 'La angustia de vivir'); després, va rodar molt poques pel·lícules més.

'Ha nacido una estrella', versió '54, avança les versions anteriors perquè la seva fantàstica heroïna, també amb Vicki Lester com a nom artístic, canta a més d’actuar: temes com 'The man that got away' (nominat a l’Oscar, amb música de Harold Arlen i lletra d’Ira Gershwin) i 'Born in a trunk' van ser part clau del repertori de Garland en la seva posterior carrera com a 'entertainer' a Las Vegas.

1976

Canvis radicals: aquesta nova versió ja no es desenvolupa en la indústria del cine, sinó en la musical, i la droga que ho destrossa tot, o que fa dissoldre’s a una estrella, no és tant l’alcohol com la cocaïna.

Barbra Streisand és aquí la promesa poc bregada, una cantant de 'nightclub' que es diu Esther Hoffman, mentre que un desaprofitat Kris Kristofferson és John Norman Howard, rocker convençut del potencial del seu descobriment i una mica cansat de si mateix. El centre d’atenció és Streisand/Hoffman, potser perquè produïa el seu antic perruquer i llavors nòvio Jon Peters; tot i que moltes (i molts) només recorden la camisa poc cordada de Kristofferson/Howard.

La mateixa artista va compondre a mitges amb el gran Paul Williams un tema d’amor, 'Evergreen', que, al contrari que 'The man that got away', de la versió de 1957, sí que va aconseguir emportar-se l’Oscar a la millor cançó. Per a la pel·lícula, Streisand va aprendre a tocar la guitarra, tot i que l’única escena en què agafava l’instrument va ser finalment descartada del muntatge (es va poder veure durant uns quants mesos en una nova versió només per a Netflix, amb la qual Streisand té un acord).

2018

Des del 2011 corrien rumors sobre un tercer 'remake' (quart, si escoltem els fans de 'Hollywood al desnudo’) de la immortal història. Clint Eastwood havia de ser, en principi, el director, i Beyoncé l’estrella a punt d’esclatar. Quant al coprotagonista masculí, van sonar bastants noms, de Christian Bale a Tom Cruise, passant per Will Smith. Però res va fructificar.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Finalment, i improbablement, ha sigut Bradley Cooper l’encarregat de dirigir i coescriure la nova versió, com l’anterior situada en la indústria musical. El mateix Cooper encarna Jackson Maine, una estrella del country que veu futur a Ally, una noia jove que ha descobert cantant en un bar. Li veu futur, i també hi veu el seu propi futur en particular, perquè, seguint l’esquema del mite, s’enamora d’ella. Per desgràcia, mai acaba de separar-se de la seva amant: la beguda.

Gaga ha compost un grapat de cançons noves per al film, incloent-hi l’estel·lar 'Shallow', en la qual també hi participen 'hitmakers' com Mark Ronson i Andrew Wyatt. La nominació a l’Oscar sembla cantada. De fet, poden esperar també reconeixements per a Cooper (en la seva doble faceta d’actor i director) o la mateixa pel·lícula, si ens atenem al 'feedback' arribat des del festival de Venècia.