És l'hora de parlar de l'abús sexual

Quan a l’abril la junta que decidia els premis Pulitzer d’aquest any va anunciar que atorgava el guardó de servei públic a Jodi Kantor, Megan Twohey i Ronan Farrow, va argumentar que la feina de tots tres havia sigut "periodisme explosiu, d’impacte, que va exposar depredadors sexuals poderosos i rics [...] fent-los retre comptes per acusacions llargament suprimides de coerció, brutalitat i silenciament de víctimes".

Kantor i Twohey havien publicat, el 5 d’octubre del 2017 a 'The New York Times', el primer article que va destapar els abusos deHarvey Weinstein. Ronan Farrow havia seguit dos dies després amb noves revelacions a 'The New Yorker'. Però allò va fer alguna cosa més que començar a enderrocar el mur de silenci que havia protegit un dels productors més influents de Hollywood, ara processat. Com va dir la junta del Pulitzer, "van esperonar l’hora de la veritat mundial sobre l’abús sexual a les dones".

Aquella hora "no és un moment, és un moviment", segons ha recordat Tarana Burke, l’activista afroamericana que cap el 2006 va llançar en una campanya a favor de nenes i dones negres supervivents d’abusos l’etiqueta #MeToo, reactivada amb inusitada força després dels articles sobre Weinstein i avui sinònim d’una nova era. Ha tingut a Hollywood un dels seus centres, el més visible en una cultura marcada per la fama, però no l’únic. Té un llarg camí per recórrer, però en els últims 12 mesos als Estats Units ja ha començat a mostrar del que és capaç i el que pot aconseguir.

El que no va fer la llei

"#MeToo ha fet per la societat el que la llei no ha fet", escrivia en el 'Times' Catharine MacKinnon, una acadèmica, advocada i activista que el 1979 va establir les bases per a les lleis contra l’assetjament sexual als EUA i les va defensar davant del Tribunal Suprem. "La mobilització massiva contra l’abús sexual, a través d’una onada sense precedents de denúncies en xarxes socials i mitjans convencionals, està erosionant les dues barreres més grans per acabar amb l’assetjament sexual en la vida i en les lleis: la incredulitat davant de les seves víctimes i la seva deshumanització restant-los importància".

Aquesta deshumanització i el menyscapte de la dignitat és justament el "denominador comú que fa de pont entre els famosos i els ciutadans corrents" que han sigut víctimes d’abús, com ha escrit Burke a 'Variety', una de les publicacions de referència de Hollwyood. I en aquest article diu que una de les claus per seguir endavant és fugir de l’"obsessió mediàtica" pels grans noms dels assetjadors que acaparen els titulars (com els de Weinstein, Kevin Spacey, Louis CK, Mario Batalli, Les Moonves, Bill O'Reilly o Matt Lauer, per citar-ne només alguns) i, en comptes de crear aquesta espècie d’espera per veure "qui serà el pròxim", centrar-se a tornar la humanitat als supervivents.

"Em va robar la meva vitalitat"

És el que reclamava precisament Andrea Constand, una de les 60 dones que va acusar Bill Cosby, l’única que ha aconseguit sobreviure als assalts a la seva credibilitat i triomfar en una llarga lluita legal. Tretze anys després de presentar per primera vegada la seva denúncia, veia aquesta setmana com el seu agressor entrava emmanillat a la presó per passar allà entre tres i deu anys. "Va agafar el meu esperit jove, bonic i sa i el va fer miques, em va robar la meva salut i la meva vitalitat, la meva naturalesa oberta i la meva confiança en mi mateixa i en d’altres. En comptes de mirar enrere estic desitjant mirar endavant, vull arribar a aquest punt on la persona que havia d’haver sigut aconsegueix una segona oportunitat", va escriure en la declaració de víctima llegida en el procés de sentència.

"#MeToo i #Time’sUp (el moviment impulsat dins de Hollywood que ha creat un fons per ajudar els qui no tenen recursos econòmics per a les batalles legals) han galvanitzat el públic, fent parlar públicament gent que no ho hagués fet, i motivant molts ocupadors a respondre per no enfrontar les conseqüències de la inacció", ha explicat Ramit Mizrahi, una advocada que treballa exclusivament en casos de discriminació, assetjament, revenja i acomiadaments improcedents. "Aquests moviments han creat espai i apetència per a l’expansió dels drets i proteccions d’empleats".

Aquesta expansió seria més plena si s’aconseguís aprovar als EUA l’Esmena d’Igualtat de Drets (ERA per les seves sigles en anglès). Però mentre es continua lluitant per assolir una meta que es persegueix des de fa gairebé un segle, hi ha hagut l’últim any canvis visibles, imprescindibles en un país on, segons enquestes de la Comissió d’Igualtat d’Oportunitats d’Ocupació, el 58% de les dones han experimentat assetjament sexual en el seu lloc de treball. La majoria no ho denuncia (només el 8% en casos de tocament no desitjat i el 30% en els de coerció sexual) i tres de cada quatre que ho fan asseguren que són castigades amb algun tipus de represàlia.

Clàusules en contractes

En diversos estats s’han presentat propostes de llei per canviar elements que han contribuït a mantenir la cultura de l’assetjament i l’abús, com els acords de confidencialitat o clàusules en contractes que obliguen a l’arbitratge i impedeixen prendre accions legals, passos que també han fet algunes empreses al sector privat. #MeToo s’ha citat també en iniciatives de llei per canviar estatuts de limitacions.

I tot i que fins ara la decisió de no denunciar assetjament o agressions havia sigut dominant (amb dos de cada tres casos d’abús no reportats segons càlculs de la Xarxa Nacional de Violació, Abús i Incest realitzats amb dades del Departament de Justícia), hi ha un impuls legal perquè es comencin a analitzar desenes de milers de proves de l’ADN realitzades després d’agressions sexuals que es queden en magatzems policials.

Aquest mes treballadores de McDonald’s feien vaga per protestar contra l’assetjament sexual. Era la primera vegada que s’organitzava en diversos estats d’Amèrica del Nord una protesta contra el problema en el sector del menjar ràpid i, amb recolzament paral·lel de Time’sUp i Fight for 15 –campanya que lluita per elevar el sou mínim–, es demostrava el potencial del moviment per avançar amb la força de la 'interseccionalitat'.

Notícies relacionades

Roxane Gay: «No m'importa gens com encaixen els homes el #MeToo»

Ronan Farrow: el periodista ambiciós

És una de les claus per a #MeToo, que no ha sorgit en un buit. Des de l’elecció en el 2016 de Donald Trump, que més d’una dotzena de dones han acusat d’assetjament i altres conductes sexuals inapropiades, s’ha registrat una reactivació política de les dones i un dels seus múltiples efectes ha sigut donar veu i força a la lluita contra la cultura de la impunitat.

Vint-i-set anys després que Anita Hill testifiqués en el Senat sobre l’assetjament a què el va sotmetre el jutge Clarence Thomas, que malgrat tot va ser confirmat per al Tribunal Suprem, aquesta setmana una altra dona, Christine Blasey Ford, ha tornat a la Cambra amb les seves denúncies contra Brett Kavanaugh, nominat per a l’alt tribunal per Trump. Per a Burke, l’activista després del #MeToo original, hi ha alguna cosa "descoratjadora" en el mer fet de viure aquesta espècie de bucle, però serveix també com a recordatori. "Aquest moviment –ha escrit– ha de ser propulsat per gent corrent que vota, que alça la seva veu, que està informada i és conscient de com (el problema) és més gran que Hollywood, més que política."