Neil Armstrong: l'astronauta trist

Sobre Neil Armstrong circula una llegenda urbana fantàstica: el 21 de juliol del 1969, mentre pujava a la nau Apolo XI per tornar a la Terra, va murmurar les següents paraules: «Això és per a tu, Jablonski». El missatge està gravat i arxivat per la NASA. Anys més tard, després d’intentar sense èxit trobar-li sentit, un desconcertat historiador espacial contacta amb l’home que primer va trepitjar la Lluna. «És molt simple», contesta aquest. «Quan jo era petit, a Ohio, el senyor Jablonski vivia a la casa del costat, i una nit vaig sentir que la seva dona cridava: ‘Així que vols sexe oral, ¿eh? Doncs el tindràs el dia que el fill del veí arribi a la Lluna’. Només volia donar-li les bones notícies». L’anècdota, diem, és completament falsa, i és una pena perquè, afirmen alguns, també és la història més interessant mai explicada sobre l’astronauta.

 

La visita d’Armstrong a la Lluna va durar poc més de 22 hores, i el seu passeig per la seva superfície tot just dues i mitja, i no li va fer falta res més per eclipsar Colom, Amundsen, Lindbergh i la resta del panteó d’exploradors que amb les seves gestes van canviar la història. 

Monument errant

Gairebé immediatament, la seva reacció va ser fugir de la fama, l’aplaudiment i l’atenció pública. Va deixar la NASA per fer classes a la universitat, fent aparicions públiques només ocasionals i evitant qualsevol forma d’homenatge. «No vull ser un monument errant», va dir una vegada.

Per aquest motiu, és possible que se sentís frustrat en vista de la mera existència de ‘First man: el primer hombre’, el biopic que el pròxim dia 11 arriba als cines després de passar per festivals com Venècia, Toronto i Sant Sebastià. La pel·lícula, que suposa el retrobament entre el director Damien Chazelle i l’actor Ryan Gosling després de 'La La Land' (2015), ofereix una història comprimida de la carrera espacial durant la dècada dels 60, i detalla l’oposició amb què la NASA va topar per part, tant del govern com de l’opinió pública –especialment després que les proves inicials van ocasionar les morts de nombrosos astronautes– fins a aconseguir finalment fer aquest petit pas per a l’home que alhora era tan gran per a la humanitat.

Però el focus, en tot cas, es queda sobre l’ésser humà que es va encarregar de fer-lo: 'First man' rememora la incomoditat d’Armstrong davant de l’escrutini públic, el seu infrangible compromís amb la missió Lunar, el seu domini de l’enginyeria i, per sobre de tot això, el profund efecte que li havia causat la mort el 1962 de la seva Karen, amb només 2 anys, víctima d’un càncer cerebral. De fet, més que de viatges espacials, és una pel·lícula sobre la mort i el dolor de la pèrdua. 

Al seu cèlebre llibre de no ficció 'Elegits per a la glòria', Tom Wolfe descrivia Armstrong d’aquesta manera: «Li feies una pregunta i ell simplement et mirava fixament amb aquests ulls blau clar, i llavors li feies la pregunta de nou, imaginant que no t’havia entès. I, de sobte, de la boca li sortien una sèrie de frases llargues, pausades i pensades amb precisió. Era com si les seves vacil·lacions fossin com els intervals d’un ordinador mentre recopila dades».

Ànsia de volar

Fascinat des de la infantesa per l’aviació i la ciència que la feia possible, va obtenir la seva primera llicència per volar fins i tot abans d’haver après a conduir. Als 21 anys va participar en missions aèries de combat a Corea, i al final de la guerra es va convertir en pilot de proves del tipus d’avions que poc després marcarien el pas de l’era dels reactors a l’era espacial. Veia la conquesta de l’espai com un desafiament inevitable. «Hem d’anar a la Lluna perquè fer-ho forma part de la nostra naturalesa», va afirmar poc abans d’emprendre el viatge cap a la immortalitat. «L’ésser humà fa aquestes coses igual que el salmó neda contra el corrent», va precisar. 

Tenint això en compte, no és sobrer recordar que no estava previst que l’encarregat de plantar la primera petjada humana al mar de la Tranquil·litat fos Armstrong. L’honor havia d’haver-li correspost al seu company de tripulació Buzz Aldrin ja que, segons la tradició naval, el comandant havia de ser l’últim en abandonar la nau. Al seu dia la NASA va justificar l’alteració del protocol explicant que físicament era més fàcil per a Armstrong sortir el primer del mòdul Lunar. Amb el temps es va saber que, conscients de l’allau de publicitat que li cauria a sobre a l’elegit, havien decidit que era millor que la distinció recaigués sobre algú de sang freda, i no en el volàtil i excessivament emocional Aldrin. 

Depressió i alcoholisme

De tornada a la Terra, Aldrin va caure víctima de la depressió i l’alcoholisme. Armstrong, dèiem, va haver de lluitar per portar una vida el més anònima possible –en una ocasió va arribar a amenaçar amb una demanda judicial el seu barber de tota la vida, que havia venut un grapat del seu cabell a un col·leccionista. Quan el 1994 es va divorciar de la seva esposa Janet, qui més qui menys va descobrir per primera vegada que ja feia molts anys que la parella estava trencada. Va romandre amb la seva segona esposa, Carol Knight, fins a la seva mort el 2012. 

Igual que Armstrong, també la Lluna mateixa va deixar d’acaparar titulars ràpidament. L’últim aterratge tripulat sobre la superfície va tenir lloc el 1972, i a partir de llavors l’exploració espacial va començar a centrar-se en vols tripulats d’òrbita baixa i sondes no tripulades a altres planetes. Mentre els Estats Units s’anaven sumint en crisis com el Vietnam i el ‘Watergate’, va quedar en evidència que l’únic important de viatjar a la Lluna era fer-ho abans que els soviètics. Una vegada clavada la bandera nord-americana al satèl·lit, perseverar no tenia sentit.

Barres i estrelles

Precisament, 'First man' ha sigut criticada entre alguns sectors de l’Amèrica més patriotera –el president Donald Trump entre ells– per no mostrar el moment just en el qual Armstrong i Aldrin van plantar el tros de tela sobre la superfície lunar. Són protestes infundades, ja que el metratge inclou més imatges de banderes de barres i estrelles que cap altra pel·lícula dels últims anys. Però sí que és cert, d’altra banda, que Chazelle sembla que s’ha esforçat per retratar l’exploració espacial sense el tipus de romanticisme que tan sovint impregna el cine d’astronautes. La pel·lícula ens recorda que aquelles missions van ser increïblement arriscades i aterridores, i que els protagonistes viatjaven dins de petites màquines de metall que es mantenien unides per rebladures i que ni tan sols tenien tanta potència com la del més bàsic smartphone. Així mateix, presta una insòlita atenció a la pressió que aquestes gestes van exercir sobre les famílies dels involucrats.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Finalment, també ens recorda que els viatges espacials són plens de paradoxes: enormes distàncies han sigut recorregudes per deixar una petita petjada; milers de milions de dòlars s’han fet malbé i vides humanes s’esfumen a causa d’un simple cable defectuós. I, almenys pel que respecta al passat el 1969, tota la història de la humanitat va quedar a compte de decisions preses en una fracció de segon per un sol home, diferent als altres.