Hugh Jackman: l'home llop compleix 50

Fa la sensació que existeixen dos Hugh Jackman. El que apareix en entrevistes i alfombres vermelles és el tipus de persona que un espera veure regularment ajudant les àvies a travessar el carrer. El que només es deixa veure en pantalla és més propens a udolar-nos furiosament o a prendre’s la justícia per la seva mà. L’australià, dit d’una altra manera, és un home de natural afable i noblot que, això sí, ha passat bona part de la seva carrera donant vida a tipus inquietants i torturats. 

Serveixin a tall d’exemple: un pare disposat a fer el que faci falta per recuperar la seva filla desapareguda a ‘Presoners’ (2013). Un marit que viatja en el temps per salvar la seva esposa del càncer a ‘La fuente de la vida’ (2006). Un expresidiari que fuig d’un policia despietat a ‘Los miserables’ (2012). Un fosc superhome amb fulles gegants als artells en un total de nou pel·lícules.

 

Jackman, en efecte, ha passat 17 anys de la seva carrera encarnant periòdicament Lobezno, màquina de matar de passat misteriós, temperament volcànic i un assortiment d’habilitats que el fan pràcticament invencible. Cap altre actor ha passat tant temps a la pell d’un superheroi. No és un èxit menor, especialment considerant com de prop va estar de no aconseguir el paper. Quan va participar al càsting de ‘X-Men’ (2000) va ser inicialment rebutjat. Els productors només van reconsiderar la seva decisió quan l’actor originàriament escollit per ficar-se a la pell de l’home llop, Dougray Scott, va haver de renunciar-hi per problemes d’agenda.

 

Passar tant temps vinculat a un personatge tan singular com aquest no va estar exempt de dificultats. Cada nova pel·lícula li va exigir interminables sessions de gimnàs i dietes impossibles. En una ocasió va patir una sobredosi de mercuri a causa de la ingesta excessiva de tonyina enllaunada, i ell mateix confessa que des d’aleshores ha estat preocupat pel fràgil estat en què aquests radicals règims van deixar el seu sistema immunològic.

Premis

Però va valer la pena, i no només perquè gràcies a Lobezno es va fer ric. El personatge va elevar des del principi la seva carrera a un altre nivell. Les ofertes van començar a acumular-se-li, i amb aquestes les oportunitats de deixar clar que les seves habilitats actorals anaven molt més enllà del món del còmic. Va ser galant a ‘Austràlia’ (2008) i va cantar en xinès a ‘Snow flower and the secret fan’ (2011); ha guanyat un Globus d’Or, un Emmy i un Tony, i ha obtingut una nominació a l’Oscar. I es diu que aviat tornarà a tenir l’estatueta a l’abast gràcies a ‘The front runner’, en la qual recrea la destrucció de la carrera política del senador Gary Hart. No està malament per a algú que va fer els seus primers passos al món de l’espectacle en festes infantils, disfressat de pallasso, deixant que els nens li llancessin ous.

 

En el procés, ha pres decisions que al seu dia van semblar suïcides i en última instància van resultar ser sàvies. Una a començaments dels 90, quan va rebutjar un paper en la popular telenovel·la australiana ‘Veïns’ (‘Neighbours’) –que va llançar les carreres de Kylie Minogue, Russell Crowe, Guy Pearce, Margot Robbie i Chris Hemsworth, entre d’altres– per continuar estudiant art dramàtic; una altra quan va demanar ser retirat de la llista de possibles substituts de Pierce Brosnan a la pell de James Bond; i una altra quan fa dos anys, encara convalescent d’una intervenció quirúrgica al nas a causa d’un carcinoma, es va posar a cantar a plens pulmons per als productors de ‘El gran showman’ (2017), malgrat que això podria haver-li desfigurat el rostre.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Però la seva mesura més dràstica la va prendre després de rodar ‘Logan’ (2017), que mostrava un Wolverine decrèpit i borratxo. Va anunciar llavors que no tornaria a interpretar el superheroi. Molts fans no ho van entendre, però, ¿com culpar-lo? A punt de complir els 50, no té temps per perdre. Si, com sol dir-se, els actors tarden tota una vida en perfeccionar el seu art, només li’n queden uns altres 50 per aconseguir-ho.