10 pel·lícules 'salvades' per Scorsese

Amèrica, Amèrica

1963. Elia Kazan

És només una de les cinc obres mestres de Kazan que la TFF ha contribuït a preservar. “Quan vaig començar sempre em preguntava si les meves pel·lícules tindrien l’honestedat, la complexitat moral i l’atenció al detall del seu cine”, recordava Scorsese en el seu documental homenatge ‘A letter to Elia’ (2010).

 

Trilogía de Apu

1955-59. Satyajit Ray

El novaiorquès considerava el seu homòleg indi un dels 10 millors directors de la història. De la seva més cèlebre trilogia, va dir: “Em meravello al veure Apu assegut al costat d’un estany, amb el cap cot, plorant la seva difunta mare a ‘Aparajito’ (1956). És, potser, el millor pla mai rodat per Ray”.

 

Les sabatilles vermelles

1948. Powell/Pressburger 

Scorsese destaca la importància del clàssic. “Cada vegada que la veig em dona l’energia necessària per seguir endavant”. “La seqüència del ballet és com una enciclopèdia de la història del cine; inclou tots els mitjans d’expressió imaginables”. 

 

Rosita

1927. Ernst Lubitsch 

Primera pel·lícula americana de Lubitsch, ‘Rosita’ barreja amb elegància els dos gèneres privilegiats pel director durant la seva etapa alemanya, la comèdia i l’epopeia històrica. És injustament considerada una obra menor perquè l’actriu Mary Pickford va declarar que no n’estava contenta.

Wanda

1970. Barbara Loden

L’única pel·lícula de Loden –potser gelós, el seu marit Elia Kazan la va animar que no en fes més– és la història d’una jove mare que deixa enrere la seva família i, afectada per l’alcoholisme i la depressió, es llança a la carretera. Sovint és comparada amb ‘Taxi driver’. El mateix Scorsese en reconeix la influència. 

 

Adeu a les armes

1932. Frank Borzage 

Potser és el títol més cèlebre del director nord-americà, de qui Martin Scorsese ha dit: “En el seu cine, cada gest, cada intercanvi de mirades i cada paraula parlada compten. Estava tan sintonitzada amb els matisos entre les persones que va saber captar el tipus d’emocions que no es veuen en les pel·lícules de ningú més”.

 

El cas Mattei

1972. Francesco Rosi

Obra mestra de Francesco Rosi, el que va ser gran explorador cinematogràfic de les complexes arrels de la corrupció a Itàlia, la Palma d’Or de 1972 va investigar la misteriosa mort del polític i magnat Enrico Mattei per revelar assumptes tèrbols relacionats amb la indústria del petroli i l’economia multinacional.

Xantatge

1929. Alfred Hitchcock

La TFF va exercir un paper fonamental en la restauració d’un material conegut com a ‘The Hitchcock 9’: nou pel·lícules mudes del mestre del suspens considerades essencials en la història del cine britànic. Entre les quals, a més de ‘Xantatge’, destaquen ‘L’enemic de les rosses’ (1927) i ‘El ring’ (1927).

 

Créations renversantes

1905. Segon de Chomón

Entre els pioners del cine, pocs hi ha tan injustament oblidats com Chomón, sovint considerat com un mer imitador de Georges Méliès però que, al llarg de 150 pel·lícules plenes de fantasia i humor, va desenvolupar innovacions com l’animació ‘stop motion’ i les ombres xineses. 

Carta d’una dona desconeguda

1948. Max Ophüls 

Notícies relacionades

Thelma Schoonmaker: la muntadora de Scorsese

Martin Scorsese: 12 curiositats

Tot i ser un dels més meticulosos anatomistes del sentiment amorós, el director alemany mai va tenir el favor del públic, i hauria caigut en l’oblit si no hagués estat per defensors com Scorsese. La més recordada entre les pel·lícules que va dirigir als EUA és una magistral barreja d’‘amour fou’ i ‘film noir’.